PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (II)

El que dèiem l'altre dia ho podem aprendre de l’exemple que ens han donat aquells que ens han precedit. Diuen que el viatge més llarg i més fascinant és el que fem amb la ment, i no s’equivoquen de gaire.

La major part de les exploracions de Darwin no es van fer més enllà del seu escriptori. Bach escrivia la música sobre una taula. Newton, segons diu la llegenda, tenia grans dificultats per orientar-se dins la seva facultat de Cambridge. Kant no va trepitjar gaire més enllà de Königsberg. Einstein va construir la seva teoria tridimensionalment a la seva ment. Els grans savis clàssics eren gairebé ineptes (com Miró i tants altres) per a les qüestions més roents de la vida quotidiana...

Què és, doncs, allò que ens mou a la història, a les ciències i a l’art? Quina necessitat en tenim?

L’ésser humà contingent i efímer necessitat compartir la seva vida i per això necessita de la narrativitat i de la dramatització de la vida. Es troba abocat a l’expressió per a conèixer i per a viure. Per a compartir, crear complicitats i seduir. Per a construir el seu estil de vida. A l’art i a la ciència.

Els grecs ho sabien bé. L’historiador, doncs, era (i ha de ser) pròpiament dit l’“histor” i això vol dir un “testimoni ocular” que genera la “historie”: el coneixement de primera mà (o almenys fidedigne i contrastat) I aquets coneixement és la narrativitat compartida: la intersubjectvitat. Des de la Grècia Clàssica l’historiador s’enfronta a l’aplicació d’un criteri de cientificisme sense perdre de vista que la seva ciència és l’encarregada d’explicar i transmetre la història, la de comprendre i compartir. És la de redescobrir la vida que s’amaga (reposa) en la memòria (escrita i oral), en els papers i en els arxius.

La filosofia, les ciències i l’art parlen de l’ésser humà. Són actes de creació poiètica del nostre mode d’ésser que viu en la dialèctica entre l’individu i el col·lectiu, i entre la natura i la cultura.

El parlar de les ciències però, no és un simple comunicar o explicar. Parlar vol dir construir el sentit i el valor: el logos. Humanitzar la vida. Parlar vol dir organitzar, comprendre i actuar.

Quan Heidegger va parlar de l’art i de l’espai en la conferència que l’any 1969 dedicà a l’escultor Eduardo Chillida, un dels conceptes que usà és “raümen” (crear espai). El filòsof no parla de l’“espai físic” sinó de l’“espai vital” (pragmàtic, significatiu i públic). De l’espai que a Ésser i temps és la condició de possibilitat del “Dasein”. L’important és que en Heidegger l’espai es produeix. “Espaciar” és preparar l’aparició de l’espai vital de l’ésser humà: de l’existència. Crear les possibilitats de la vida humana. És donar-se a l’abisme cognitiu per habitar la realitat: “l’acte d’espaciar aporta la llibertat, l’obertura necessària per a l’assentament i l’habitar de l’ésser humà” (Das Raümen erbringt das Freie, das Offene für ein Siedeln und Wohnen des Menschen”). Espaciar es descobrir, redescobrir i redescobrir-se. Obrir-se i independitzar-se al mateix temps. Espaciar és obrir les portes a la lluita per la llibertat. Davant això, però, avui, l’espai que habitem és, cada vegada més, una faixa vella i imposada que ens constreny la sensibilitat: que ens eixorda i que ens bombardeja indiscriminadament amb dades, imatges i tot el que li ve a la mà. Que ens vol estúpids.