Com bé diu Rodolf Llorens i Jordana al llibre Servidumbre y grandeza de la filosofía que ben aviat trobareu a les llibreries gràcies a la reedició que n’ha preparat Lleonard Muntaner de Palma de Mallorca, la filosofia (com l’art i la ciència) sorgeix del treball i de l’esforç constant. De la lluita per la vida que és una lluita per fer-se responsables de l’existència. No naix ni de la queixa existencialista ni de la supèrbia postmoderna o de les ànsies de triomfar. La saviesa, que és font de vida, emergeix en silenci i a voltes com aquell qui no vol.
Aquest llibre, l’únic que va escriure en castellà i a l’exili quan encara pensava que es podria dedicar a la seva vocació filosòfica (acabat d’escriure a Caracas l’any 1948 i editat l’any 1949 a Buenos Aires i fins avui desaparegut de les prestatgeries de llibreries i biblioteques del país), és imprescindible per qui vulgui saber què vol dir fer filosofia i pensar amb rigor.
Repassant-ne les darreres galerades ve a memòria una altra de les tesis de Rodolf Llorens (manllevada de Pujols): la de l’hegemonia vilafranquina en la cultura catalana. No es preocupin, però, no farem demagògica de vilafranquinisme ranci i de rebotiga. Es tracta de posar sobre la taula tres fets curiosos pel que fa al tema de la filosofia i de l’humanisme europeus i de la servitut amb què els catalans hi hem aportat peces prou valuosos. No parlarem de l’obra magna de Ramon Llull o d’Eduard Nicol, si no de tres autors prou desconeguts del públic general.
En primer lloc, tenim Ramon Martí de Subirats (un altre penedesenc!), sense el qual els “Pensaments” de Pascal mai no haurien existit. En segon lloc, tenim Ramon Sibiuda, el filòsof que va influir decisivament en els “Assaigs” de Montaigne. I en tercer lloc tenim al bisbe Joan Margarit Pau, sense el qual no podríem llegir “El Princep” de Maquiavel, ja que l’obra de l’italià es va escriure sota la influència de “Corona regum” del català (un lllibre dedicat a Ferran el catòlic).
Bons exemples de la servitut de la filosofia. De l’esforç callat però tenaç i constant en pro d’una societat més humana. L’esforç callat de tres catalans rebrosta en tres obres imprescindibles de la cultura occidental. Potser Pujols tenia raó quan deia que els catalans quan anem pel món ho hauríem de tenir tot pagat! Qui lo sap?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.