La memòria dels humans (avui ja ho corrobora la ciència) és fràgil. L’oblit, la memòria i l’autoengany formen el nus temporal de la subjectivitat individual i col·lectiva. De la seva banda, el present fuig a gran velocitat. És i no és. La poesia i la música conformen una xarxa temporal que és una tradició o continuïtat a la corda fluixa de l’existència, la qual topa amb el present per a fer-lo fructífer i per a donar vida.
El caos, l’inconscient i el sobreconscient (la natura, la biologia i la cultura), entesos des d’una mirada clàssica (com un abisme, una ferida i un niu immens de vida i de possibilitats), voltegen la nostra minúscula vida conscient: la memòria. Són una obertura o gola i els humans la travessem establint la corda fluixa de la tradició, la qual naix de la creativitat que surt del xoc entre el passat i el present albirant el futur.
La realitat sobreix (per dalt i per baix i cap a l’interior i cap a l’exterior) el nostre mode d’ésser. L’humà és al bellmig de la immensitat. Sol. Per això treballa en xarxa i és social: es veu abocat a l’expressió que és, al mateix temps, comunicació i construcció. A la Paraula que li permet transitar per l’abisme de la realitat. I, en el millor dels casos, traçar adequadament la seva “voluntat d’ésser”.
La poesia, diu Adam Zagajewski, ordena el caos, però mai per sempre. La poesia penetra la realitat i a nosaltres mateixos: ens fa més forts individualment i col·lectivament. Forma, informa i transforma. Ens travessa com una sageta feridora per moure’ns cap a la vida. Per afirmar-nos sense devenir dogmàtics. Per assentar el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.