PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John  Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació. 

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat  a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan  diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).