Si els francesos poden presumir de Rabelais, els catalans podem jugar la carta Pujols. Ambdós pensadors són dos humanistes humoristes; els agraden els àpats pantagruèlics i són intel·lectualment polièdrics. Són bromistes, però cal llegir-los amb serietat (sense convertir-los en tòtems transcendents però fugint de l’anècdota carrinclona). No són ídols però si icones de la cultura.
Tots dos ens avisen ben clarament de la millor manera de llegir-los. Pujols ho fa en el sonet que avantposa al pròleg que Joan Maragall va escriure per al seu primer i únic llibre de poesies. Rabelais ho fa amb el poema que encapçalà la seva obra magna: Gargantua i Pantagruel. Aquests, són dos poemes que diuen que per a ésser màximament humans, primer, hem d’aprendre a despullar-nos: desprendre’ns d’allò que és fútil. Aprendre a mirar allò que se suggereix i el que no es diu: que cal educar la mirada. Cal no quedar-se en la superfície de les coses i extreure suc d’allò que sembla que ja no en té. Per a entendre el que diuen, doncs, cal estar disposats a mirar més enllà del que trobem a primer cop d'ull (de l'anècdota i del sarcasme).
Per això refermen la tradició filosòfica que representa Sòcrates amb els seus: “conèix-te a tu mateix” i “només se que no se res”. I ho fan amb una rialla a la boca perquè davant la gravetat del que trobem en la realitat no podem ni morir de fàstic ni deprimir-nos. Amb ironia per no acabar com Sòcrates i com Ferrer i Guàrdia (afusellats per la ciutat).
Tots dos són humanistes i diuen amb gràcia allò que ens porta la desgràcia. La seva lluita és l’alliberament de l’ésser humà a través del coneixement. I saben que topen amb el poder establert i amb les oligarquies, els monopolis i els buròcrates. Per això dissimulen.
Pujols i Rabelais lluiten contra la superstició en la distancia. Francesc Pujols i Gregorio Marañón lluiten contra ella en la mateixa època (en paral·lel). Per a Marañón tota la història del progrés humà es pot reduir a la lluita de la ciència contra la superstició i per a Pujols la religió ve darrera la ciència (no constreny la moral sinó que dóna ales a la imaginació).
Una altra coincidència: Rabelais i Pujols posseeixen vinyes i viuen d’elles i envoltats d'elles. La cultura del vi els amara de cap a peus. I el vi és la beguda que embriaga i que fa possible noves maneres de mirar la realitat i de comprendre-la. La beguda que ens obliga al diàleg i que es vincula, primer, amb una necessitat ferma de conèixer la natura i els seus cicles per, després, produir un bon vi i gaudir i compartir els plaers del viure. Primer, saber rigorós i, després, plaer màxim, imaginació i alegria.
La societat necessita més humanisme. És a dir, més sociabilitat i més solidaritat. Més intensitat de coneixement i més tolerància. Aquesta és la crida que comparteixen Pujols i Rebelais. Més art i menys comerç. Més diàleg i menys creences...
El ja imminent 2012, se celebraran els 50 anys de la mort de Francesc Pujols, desitjaríem que algú fes honor a aquests principis que acabem d’esmentar. Penso que fa falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.