dilluns, 6 de febrer del 2012

FRAGA I FRANCO

Evidentment, Don Manuel Fraga, com qualsevol de nosaltres, no era d’una sola peça. La seva personalitat es va anar formant i transformant al llarg dels anys. No osbtant això, hi ha coses que no es poden obviar. En tot cas, és clar que no era un demòcrata. Va usar la Democràcia com a forma de perpetuar-se en el poder: els seus objectius polítics i la seva realització personal. Per a ell, l’Estat era, sempre, el garant de l’ordre perquè tenia l’hegemonia de la violència. Era etern i únic, com ell  mateix!
Mentre autors com Àngel Carmona i Rodolf Llorens, ja a les acaballes de la dècada del 1960, escrivien obres fonamentals per al catalanisme, i d’una clara vocació democràtica i de llibertat, Fraga es dedicava a treballar per una dictadura feixista i defensava i era còmplice de la pena de mort.
L’any 1968, al mateix temps que Carmona i Llorens posaven les bases d’un demà democràtic i lliure, Fraga defensava la imposició de la llei i de l’espanyolitat a través de les armes (Aznar i Rajoy no es cansen de parlar del “imperio de la Ley”. Hi ha tics i actituds que no canvien!). Aquell any, el de les revoltes de l’existencialisme efímer a França, les seves declaracions van ser molt clares: Catalunya era espanyola gràcies a les armes. Primer, ho havia aconseguit Felip V, després ho va reblar Espartero i, finalment, Franco (no els recorden declaracions recents?). Catalunya era part d’Espanya perquè, una vegada i una altra, havia estat militarment ocupada (per imposició i per collons!). Aquestes eren les seves paraules. Els catalans som espanyols perquè no ens deixen ser una altra cosa: perquè hem estat militarment ocupats. Per tant, l’Estat es basa en la violència i en la mort. En la manca de llibertat. No pas em el pacte!. I aquest ha estat el gran error dels catalans: no haver entès que Espanya naix i es manté a través de la força, de la violència  i de l’ocupació. Aquest és el seu llenguatge i no pas el del "pactisme", el de la "regenarció" o el de la "modernització" i l'"europeisme" que històricament ha usat el catalansime. Per això no hi ha federalistes a l’Estat Espanyol. Per això no ens entenem. No ens volen entendre i nosaltres dissimulem.
La Transició (diem-ne Transacció o Restauració ) no va ser cap pacte, com tampoc no ho va ser la Constitució del 1812 que ara volen vindicar, com digué Rajoy al seu discurs d’investidura, com a mostra de la unitat de la “Nació espanyola”. Per a ells: un país, una llengua, una cultura i una marca turística. Tot és u i etern. Com eternes són les armes.
Si algú es pensava que Fraga, amb la vinguda de la Monarquia parlamentària, va canviar la seva visió s’equivoca. Primer, va ser membre destacat d’un govern que aplicava la llei basada en l’ocupació militar, l’exili i el genoicidi cultural. Després, va usar la democràcia per seguir ocupant un lloc destactat en el poder de l’Estat. La seva visió no va canviar: quan estàvem en ple tràmit de l’Estatut de Catalunya impulsat per Margall ho va deixar ben clar: davant qualsevol dubte calia aplicar l’article VIIIè de la Constitució del 1978. És a dir, l’ocupació de Catalunya l’exècrcit per evitar que Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític i, si vol, la seva independència. La seva visió de l’Estat i de la violència no va canviar gens ni mica. No era demòcrata. No s’equivoquin. Ho va dir ben alt: “la calle es mia” (amb l’exèrcit al costat).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.