En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera
d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i
un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem
a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu.
Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i
capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és
incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor
d’allò que diu.
No
podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma
d’escriure. En ell, el fons i la forma,
el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.
En
un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf
Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix
bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de
“l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).
Fuster
ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva
màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure:
perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui
llegir).
La
seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant,
un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no
solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es
convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al
senyor Prat de la Riba
somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué
mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens
faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet
brosta la necessitat de llegir Fuster avui.
És
interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les
tesis de “El Concepte General de la
Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra
de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base
teòrica de l’obra de Prat de la
Riba i de la
Mancomunitat de Catalunya.
Joan
Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una
impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i
valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui
(i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla
especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de
futur”...).
Fuster
dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la
vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell).
I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les
polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la
viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són
la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.