Enguany s’acompleixen
els cent anys del naixement d’un dels filòsofs més importants i universals: Josep
Ferrater Mora. Per aquest motiu s’ha reeditat un dels seus llibres més interessants:
Les formes de la Vida
catalana (que en la seva primera edició es publicà, des de l’exili, a Xile
l’any 1944). Era el moment en què Xavier Benguerel, Pere Quart i altres el van
empènyer a publicar en català.
És un llibre que,
com La ben Plantada. de l’Ors, cau en una anàlisi massa pura del nostre
mode d’ésser, fet que li va criticar amb un llibre rotund i magnífic Rodolf
Llorens i Jordana (l’any 1968 des de l’exili a Caracas amb: Com
som i com hem estat els catalans.). El mateix Rodolf Llorens que, l’any
1936, havia capgirat de dalt a baix l’obra escrita per Eugeni d’Ors l’any 1911
amb el llibre: La Ben
nascuda (el qual fou meditat a la presó Model de Barcelona després dels
Fets del 4 d’octubre del 1934 i en adonar-se que la filosofia de l’Ors
no servia per a comprendre la realitat política
i social de la Catalunya
del moment).
En ser preguntat
sobre les objeccions que li havia fet Rodolf Llorens, Ferrater diu que és
cert, de la mateixa manera que és cert que el seu llibre, gràcies a aquesta "mancança",
ha obert un diàleg fructífer i, com bé saben vostès, el diàleg és el pensament
en moviment i això sempre és bo. Del diàleg en surt el "seny". Aquella justa
mesura que brolla del xoc de contraris (com bé li agradava de defensar a
Ferrater Mora): “Si un justo medio consiste en quedarse a mitad de camino entre
extremos, que, además se combinan más o menos mecánicamente, merece el poco
credito que tiene. Pero si un justo medio es el resulatdo de atenerse lo más
fielmente posible a una realidad, o a una situación, tras haberse explorado a
fondo extremos que las han falseado, entonces cambian las perspectivas”, diu
Ferrater. Ho explica ben clar, oi? És allò de no assimilar el “sentit comú” al “seny” (com bé sabia el mestre de Ferrater: Eugeni d‘Ors).
Però, tornant al
llibre que ens ocupa i al diàleg entre Ferrater i Llornes, cal reproduir les
paraules de Ferrater: “Los colegas que me hayan reprochado una excessiva
idealización tienen razón sobrada. [...] ¿ Quiere esto decir que el método
“idealtípico” usado en aquellas calendas fuera absolutamente infecundo? No lo
creo así: ha tenido su función como punto de partida de un debate”. A més, el
pensament de Ferrater va evolucionar al llarg dels anys, a mesura que
anava depurant, també, el seu estil (essent aquesta, la del fort lligam entre
al forma i el contingut, una preocupació
de primer ordre en Ferrater). I és en laguns dels textos posteriors al de l’any 1944, els quals els inclou aquesta nova edició, quan diu coses ben
interessants per al moment actual sobre la diferència de ritmes entre Catalunya
i Espanya. Vegem-ne tres idees: “la història no és simplement la realització d’una
possibilitat, sinó que és la realitat mateixa” i “un poble no pot passar la
seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva
vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplet i mancat”. I
rebla clau amb la següent conclusió: “que el català sigui aquell per a qui
Catalunya és com un ferro roent, però com un ferro del qual haurà de forjar una
bella arquimesa, en lloc de deixar que miserablement es refredi o en lloc
d’extreure’n follament, frenèticament, algunes fugisseres espurnes”. Una volta
més: el seny català! És ben clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.