DE LLULL A L'ESCEPTICISME GALLINACI

A Catalunya la filosofia no té bona premsa. Després de Llull, el foll de la imaginació desbocada, quan es tracta de discernir sobre la filosofia, l'esecepticisme ha xopat, fins a girebé podrir-la del tot, la intel·lectualitat catalana.

Davant les ínfules d'Eugeni d'Ors (que construí el Noucentisme de dalt a baix i del cap als peus) i dels resultats eixuts de Llorens i Barba, Rodolf Llorens digué; “És preferible fugir de tota moixiganga filosòfica. Un pensament sobri segurament és més confortable que un pensament pitof, encara que faci de mal recomanar.”

Els espanyols, partint d'aquella magnífica divisió que l'any 1921 Ortega i Gasset va fer entre: (1) la fortalesa del guerrer (de castellans i alemanys) i (2) la feblesa dels industrials (dels catalans), ens han fet beure a galet. Han sucat pa en aquest escepticisme deciomonònic i en aquesta voluntat de tocar de peus a terra i de pensar amb els sentits que tant ens agrada. Ho han fet subjugant el seny al sentit comú. I la perversió del seny va ser l'arma més potent que en els passos previs a la denominada "Transició" política, des de Madrid (i amparant-se en les obres imponents d'Ortega i Gasset i del sempre fidel Marías), van teixir per mantenir-nos a ratlla. Només cal llegir les disquisicions que contenen alguns llibres ben clars sobre la construcció d'aquest nou mite constitucional (a partir de l'any 1959 i fins als nostres dies). Un mite que hem begut pel broc gros i sense miraments. I uns llibres que li han donat olor de santedat. Els recomano (només) que rellegeixin Ortega i Gasset i Marías i, després, a alguns dels seus benemèrits deixebles: Gonzálo Fernández de la Mora, les entrevistes que Salvador Paniker va incloure al llibre: “Conversaciones en Madrid.” (l'any 1970) i el volum col·lectiu que capitanejà José María Gil Robles i que en català es va publicar com a: “Reflexions del nostre poble.” (1967). Aquí trobaran el brou que alimenta, entre altres, els discursos malgirbats de “Ciudadanos”.

És clar que els hi hem posat fàcil. Josep Pla va dir que cal fugir de l'especulació com un gat escaldat (perquè l'ésser humà no és racional sinó sensual); Josep Mª Espinàs afirmà que mai no ha perseguit idees generals; Josep Mª Gironella va dir que era un home encongit pels dubtes i, finalment, per a Noel Clarasó: “els humoristes i els filòsofs diuen moltes favades, però els filòsofs són més ingenus i les diuen sense voler.”

Pensem-hi i reflexionem-hi (però amb moderació). L'escepticisme ens fa liberals i bons assagistes. Però anem en compte amb el “sentit comú” convertit en “amagar el cap sota l'ala” (que és el que els agrada que fem als espanyols).