CAP A LA INDEPENDÈNCIA (Tercera glosa d'estiu)

Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per a sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo tant com puguem. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereu. Ni l’art, ni la filosofia ni la història no són coneixements ni erudits ni ociosos. Són els que ens permeten pensar-nos i pensar bé. Cosa imprescindible per molta tecnologia que desenvolupem. Són sabers que es relacionen amb el benestar, la sociabilitat, la solidaritat i la llibertat. És clar que una democràcia putrefacte i oligàrquica com la nostra no li interessa gaire que es despleguin amb rigor, i per a controlar-nos com a bens ha escampat bé l’oportuna mala propaganda contra aquesta sèrie de disciplines.

La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda,  i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.

Fa uns dies en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho havíem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells. Sobretot pel que diu de la democràcia, de la qual tan lluny n’estem a l’Estat Espanyol. I en llegir allò que va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan assevera que la filosofia equival a despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans.

Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia ho són. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment. Això vol dir que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica. Per això: “els estats sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia. I és que avui, els catalans, lluitem contra els qui veuen la història com un procés determinista (aferrat a un territori, a unes lleis...). I contra aquells que, com diu Crexells, encara no han entès que no hi ha individu sense col·lectiu i que és una fal·làcia apel·lar a l’inidividu (com a suposada font de pluralitat) per carregar-se la nació: “Si de l’individu ne traiem tot allò que és social, gairebé no restarà sinó un fet natural, del valor d’un mineral o d’una planta. La identitat de llengua, la comunitat d’història, donen als individus una nova ànima” escriu Crexells en analitzar l’actitud nacionalista.

Tot això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu (i de dret) que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat perquè no volem una història determinista sinó una història influenciada pels ideals i per la llibertat d’acció perquè els humans, fins  i tot presos, hem de mantenir la voluntat d’obrar com si fóssim lliures. I perquè “la Nació com a personalitat si té algun valor positiu a produir en la Història, té dret a ésser respectada”, com escriu Crexells l’any 1922.

Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Ell critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent (i més pròspera si ho fos...) i per això: “cal que sorgeixi una altar generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. (I també és un dels primers autors que utilitza el concepte de “Països Catalans”.

Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.

No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

FILOSOFIA I VI (Segona glosa d'estiu)

Somiar i racionalitzar són dos exercicis vinculats a la parla i a l’art, fer volar la imaginació i constrenyir-la al mateix temps. De fet, hi ha tres elements que trobaran ben presents en tots els textos que inclou aquest treball: la paraula, la música i el vi. I és que tots tres formen part de la nostra tradició mediterrània.   
Per a qui pensi que l’apel·lació al vi és retòrica, li direm que els avenços del coneixement del cervell ens han permès veure que la saviesa del sentit comú acumulat en dites com: només els nins  i els borratxos diuen la veritat és ben clara. De fet, ja sabem (experimentalment) que la ingesta d’alcohol afecta el funcionament dels lòbuls prefrontals, els quals són els encarregats de l’activitat executiva. És a dir, del control de l’activitat subjectiva. En la regulació i control de les emocions, de la impulsivitat i del comportament humà en general. D’un comportament que fins a l’adolescència (i quan hem begut dosis d’alcohol) és més regit pels impulsos i les emocions que no pas per les raons. Més inconscient o desacomplexat, per dir-ho de maneres més planeres. Cada embrió de dubtes (com diu el poeta Arnau Pons) és un  raïmet de paraules i de cèl·lules irades.

L’ésser humà és lloc d’aparició i d’encontre dels discursos lingüístic i musical i el vi és un clar vehicle de les idees, de les emocions i de la civilització. No hi ha tertúlia ni banquet sense vi. I no hi ha consciència sense estats alterats de la consciència. Si la paraula burxa i udola, la música dramatitza la temporalitat de l’ésser i el vi és símbol de civilització (des de la Pèrsia clàssica). Aquests, són tres elements fonamentals per a entrar en la nostra tradició cultural i per endinsar-nos en les maneres de mirar, de comprendre i d’estudiar i de relacionar-se dels nostres avantpassats. És a dir, per aprendre de la memòria que ens acompanya, conscientment i inconscient.

Les paraules i les músiques donen geometria al temps i uneixen el temps i l’espai. La ingesta alcohòlica mira aquestes geometries amb un calidoscopi (contraposa diferents geometries a la recerca d’alguna cosa amb plaer).

Si bé és cert en la base de la memòria hi trobem els gens, no ho és menys que també hi ha els sons i les paraules. Aquestes són les unitats bàsiques de la memòria; de les característiques bioculturals del nostre mode d’ésser. Les paraules i els gens formen llargues corrues de cadenes que es pleguen i repleguen per a generar moviment i vida. Així doncs, si és cert que les característiques biològiques vénen determinades per la concurrència i la interacció de diversos gens, no podem deixar de dir que l’ambient modula la manifestació de les característiques biològiques, per exemple de la intel·ligència (sense estímuls educatius) o del creixement (si hi ha una alimentació deficient). Cal ben alimentar al cervell i al cos. I l’assaig, que és el que avui em proposo i us proposo, és un dels aliments del cervell.

El vi, la paraula i la música són tres elements que han acompanyat el procés de l’hominització a la humanització (i la deshumanització). Així, mentre la paraula i la música són dues formes d’expressió i de saviesa, el vi és el vehicle de la socialització d’aquesta saviesa a través de l’esforç, el plaer i les emocions.

La música i les paraules (com les matemàtiques i la pintura) il·luminen la realitat i el vi fa que aquesta llum sigui més o menys potent. Ho narra bé Antonin Artaud en la seva aproximació a Van Gogh: Digne acompanyament a la mort d’aquell que, durant la seva vida, va fer girar tants de sols borratxos sobre tantes moles en rebel·lia i que, desesperat, amb un tret d’escopeta al ventre, no va saber no inundar de sang i de vi un paisatge, xopar la terra amb una última emulsió, alegre alhora i tenebrosa, amb un gust de vi agre  i de vinagre tarat. (Van Gogh, suïcidat per la societat. Barcelona: Angle, pp. 38-39).

         Si les paraules (les lletres), la matemàtica (els números) i la música (els sons) constrenyen i eixamplen la imaginació per a donar-li nou impuls, el vi ajuda a dissoldre i a mesclar aquests elements per a fer-los més dialogats, sinuosos i insinuadors. Hi ha el moviment eròtic del vi que ens fa alçar de la cadira i la «philia» de les arts que permet materialitzar el moviment cognoscitiu. Per això, com diria d’Ors, sempre cal estar enamorat (per aprendre constantment).

Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. És a dir, el domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L'obligarem a fer l'esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta (que és dins el celler). Farem que s replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents.

També les paraules necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no mera xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació.

            Fet i fet, el llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar d'acord amb l'entorn i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l'establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d'un pensament o output és agafada com a  entrada o input del següent cicle de pensament). I ambdós processos són a la base de la creativitat humana. I el bo i millor és que aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb  les capacitats motores fines.