LLENGUA I DIGNITAT

Arrel del nou conflcite generat per algú que per algun obscur motiu fou nomenat ministre, hem vist com a les espanyes hi ha qui es torna a preguntar des de quin moment el català és una llengua. I que hi hagi algú que es pugui fer aquesta pregunta demostra que les coses s'han fet molt malament. Per a qui no ho sàpiga, li direm que el català és una llengua que sobrepassa els mil anys d'existència.

Una altra qüestió que ha tornat a sortir és la de l'ús del català. I ara si que hem copsat que les coses no es podien haver fet pitjor. Des del primer esborrany del "decretazo" d'espanyolització del Ministerio d'ideologies i altres pompes, es defineix la llengua catalana com una llengua vernacle, és a dir, dels esclaus, dels ciutadans de segona categoria. Això demostra que encara tenen una visió del món en què hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües importants i llengües d'estar per casa. Més ignorància, i menys democràcia, seria difícil de trobar en algun altre país. (És clar, que en el segon document ja van dir que era una llengua co-oficial, com si la importància d'una llengua vingués de les lleis espanyoles!)

Aquests dos fets em recorden que fa ben pocs anys, a Madrid (i en un dinar amb professors unviersitaris), van posar en dubte que a la universitat catalana les classes es poguéssin fer en català. Evidentment, no podien entendre que jo habitualment parli en català i, encara menys, que en l'àmbit de l'educació superior es pugui parlar en català. Per a ells, una vegada més, el català és una llengua de segona. Segurament, no sabien que és la primera llengua romànica en què es va fer ciència i filosofia (han oblidat Ramon Llull) i tampoc no sabien que des de fa molts anys els catalans reclamem la dignitat de la nostra llengua (i del nostre propi sistema educatiu). Era a l'any 1903 quan les associacions d'estudiants i de professors van demanar que el català fos la llengua oficial en l'àmbit universitari català (en un congrés que no es va poder celebrar a la Universitat per la prohibició del senyor Rector).

Evidentment, amb gent que té aquestes llacunes, volgudes o no, difícilment ens hi podrem entendre massa temps. El govern espanyol (que és més espanyol que no pas govern) sempre juga a la contra, divideix el català i el valencià, prohibeix els topònims de les ciutats i TV3.... I, tot i que diu que nosaltres gastem els doblers en qüestions identitàries, ell, subvenciona un projecte suposadament d'alta cultura, que es diu “filosofía en español”, un macroprojecte en què els filòsofs catalans no hi poden ser. A qui se li acut fer filosofia en català! A més, per què? Ho diuen ben clar: el seu és un projecte universal perquè l'espanyol és una llengua universal! I es queden tan amples! (Perquè ho fan amb els nostres impostos). Ens volen espanyols i estúpids, analfabets i adormits. I ja n'hi ha prou. Mare meua quanta incultura!

MÉS NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA

Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo bé. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereus.

La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda, i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.

L’altre dia en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho hem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells, sobretot per destacar el que diu de la democràcia (de la qual l'Estat Espanyol en fuig com gat de l'aigua). 

En llegir allò que Crexells va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com  Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan diu que la filosofia equival a  despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans. Llàstima que els arraconem o els petrifiquem amb lletres d'or.

Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia són vàlides. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell, la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis: “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment). Això vol dir, que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica: “els estats no sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia (per exmeple que els polìtics han d'oblidar-se del pragmatisme embrutidor i que les relacions econòmiques han de canviar).

Això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i ha d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa, sense soldiaritat i sense fraternitat que és tracte entre iguals. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat.

Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent i més pròspera si ho aconsegueix. Per això: “cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. 

També és un dels primers autors que utilitza el concepte: “Països Catalans”.

Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.

No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.