dilluns, 22 de juny del 2009

VIURE, MORIR ...


Dissabte al migdia anava de Tortosa a Vinaròs per la carretera interior de Santa Bàrbara i Ulldecona. El paisatge és eixut i quiet. Obert, pla i ple d’oliveres generoses. Alguns xiprers i uns pocs plàtans altius al costat de la carretera.

Un paisatge parc però ple de bellesa i, enguany, per les pluges, ben acolorit de marrons i verds.

Suposo que per empatia, conduïa a poc a poc i escoltava reiteradament “Her eyes are underneath the ground” d’Antony (i per les obres que des de fa anys s’hi fan!).

La calma d’un dia de lluminositat suau m’ha portat a memòria els mots d’Espriu: “i en la sequedat arrela el verb”.

En la sequedat arrela el verb; en la solitud l’amistat; i en la mort la vida. Només qui ha experimentat la solitud extrema és capaç de donar-se. És a dir, de saber el valor de l’amistat, de l’estimar i, sobretot, del donar-se. La metàfora iniciàtica de la desert, en totes les civilitzacions, no és casual!

També qui s’ha plantejat seriosament el suïcidi sap del valor de la vida. La vida adquireix el seu valor just quan hom sap de la mort. Quan hom s’adona del que costa desfer-se de la vanitat en què habitualment “vivim”, la qual ens fa sentir "imprescindibles". De l’arrogància amb què vivim pensant-nos que som imprescindibles i únics.

En la “sequedat arrela el mot”. En la humilitat i en la justa mesura de la nostra contingència i absurditat arrela la vida.

Com digué Sèneca, la mort és l’únic problema real de l’ésser humà. Enfrontar-se amb la pròpia contingència i absurditat és la única manera de mirar endavant. És a dir, de saber el “nostre” valor “real”. La mort dóna l’autèntic (i únic) valor de la vida. Ho posa tot al seu lloc. La mort és la pols i l’oblit. El record llunyà i el pòsit inconscient.

La sequedat del poeta És la contingència de la persona. La paraula és la capacitat de viure i de conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres, i amb l’entorn; no pas per imposar-se ni per dominar sinó per compartir.

Entre les arts escèniques el circ mostra bé aquestes consideracions: és l’artesania i la paraula o bellesa eixuta. És la humilitat de l’esforç constant: de jugar-se-la a tocar del públic, del terra i dels dits. De construir dia rere dia. L’artesania que transmuta en art i l’equilibri efímer, però continuat.

La sequedat del poeta també és la humilitat del brogit provocat per les petites i salvatges ones que trenquen el silenci de la platja de Vinaròs quan, en baixar del cotxe, la salabror del mar ens acarona en trencar-se suaument a pocs metres d’on som.

La sequedat provoca el so que humanitza la realitat on hem nascut i on vivim (o ho intentem!). La sequedat forma i transforma el so de les paraules i de les músiques i de les danses que, d’alguna manera, són l’estil de la nostra existència (de la nostra mirada) després d’haver-nos penetrat a través dels sentits.

dimarts, 16 de juny del 2009

DANSA, MÚSICA, VIDA


Els humans som nòmades. Encara que sembli el contrari, sobretot ara que estem avesats (i aviciats) a quedar-nos entortolligats en els béns materials, vivim al límit. És a dir, transitem la corda fluixa de la vida, amb més o menys honorabilitat i amb més o menys coherència. La nostra vida és caminar: moure’s. Caminar per viure i caminar per pensar. Caminar per conèixer i caminar per ésser.
Els humans som nòmades que naixem i morim. I entre la vida i la mort només hi ha el gest del moviment i, artísticament de la dansa. I això és així malgrat que el materialisme intel•lectual, pràctic i ideològic d’avui hagi petrificat, de forma generalitzada, la sensibilitat i la vida dels humans. I el gest de la dansa és el gest que aprenem i que compartim. És a dir, el gest que ens humanitza i que atorga ordre i vivència (intensitat al caminar nòmada, inconstant i contingent que ens caracteritza)
Viure és moure’s: ritme. I el ritme de la vida és el ritme que ens vincula a la terra. No en va, des de la prehistòria, i als Països Catalans, fins ben entrat el segle XIX, la dansa és un fet estretament lligat a la mort. Quan algú moria es dansava davant del mort per tal que la seva ànima retrobés els ritmes “ocults” de la natura d’on havia eixit i on havia retornat. La dansa marcava, a través de l’expressió compartida i viscuda, el ritme de cada ésser humà i la seva vinculació amb la realitat. Aquest és el sentit màgic (diguem-ne humà) de la dansa que vivifica l’existència per a donar-li cos i ales (valor i sentit). De la dansa que és domini del cos i volada de la sensibilitat. Que és esforç o risc, paciència i disciplina.

diumenge, 14 de juny del 2009

EN UNA NIT D'ESTIU


Des del terrat de casa veig gairebé tot el que m’envolta. És el més alt de la zona. Veig els campanars de la vila (el de Santa Maria ben il·luminat i majestàtic i el de la Trinitat gairebé fos en la foscor); i el de la Granada a mà esquerre. Veig els avions que van i vénen del Prat, les Gunyoles al cim de la muntanya (d’on prové la meva nissaga), gent sopant en altres terrats (amarats pel vent suau)…

Veig la vila de nit o, més ben dit, sento la remor de la vida que s’adorm (amb el constant i inconscient soroll de la farinera); i tinc el cel a tocar.

Des del terrat de casa, un diumenge a la nit, recordo que des de fa mil·lenis els humans hem dit que allò veritablement important són el naixement i la mort (sempre acompanyats del crit i del plor, del beure i del menjar). Hem sentit que en l’extrema solitud redescobrim el valor de la solidaritat i de la companyia. Hem poblat la terra i colonitzar la realitat apamant-la i treballant-la (i destruint-la). L’hem fet nostra posant-la als nostres peus i cultivant-la. Per conviure i per barallar-nos. Per nàixer i per morir.

dimarts, 9 de juny del 2009

EUROPA?


Fa anys que Europa és una mena de fantasma sense rostre, sense idees i sense entusiasme. La campanya electoral que acabem de viure (per anomenar-la d’alguna manera ) és bona mostra d’això. Els polítics, cada dia més imbècils, s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap i a treure’s els draps bruts. On eren les idees? On són els projectes? No n’hi ha? Ens els amaguen? On és Europa?
La veritat és que l’abstenció és el camí que promouen amb tanta ensulstícia per afartar-nos de bajanades i de mediocritat. L’abstenció es promou perquè la tendència del “sistema democràtic” europeu d’avui és acosneguir que unes minories burocràtiques (a les Institucions) i partidistes (a través de les eleccions) decideixin el que s’ha de fer i com s’ha de fer.
Europa es construeix i actua d’esquena als seus ciutadans i a les seves nacions i a la seva pluralitat. I els polítics fan més gran aquest abisme entre la política i les persones i els pobles. I ja no és que no hi hagi idees: tampoc no hi ha gestió sinó burocràcia absurda. i corrupteles. I en el cas dels catalans (i de la resta de ciutadans dels Països Catalans) qui hi guanya és l’Estat Espanyol, i ho fa aconseguint que aquest sigui una circumscripció electoral única per afavorir el bipartidisme i la poca representació (el menyspreu de les nacions que hi som sotmeses). L’Estat Espanyol ens obliga al silenci i només defensa els interessos de la ja forta economia de Madrid. I d’aquesta manera consolida la nostra marginalitat social, econòmica i política. I nosaltres riem i paguem el beure (encara que sigui a contracor i amb la mirada trista)! Potser ja seria hora de dir prou! L’hora de ser capaços de generar noves dinàmiques polítiques arrelades en la societat i capaces de generar complicitats a partir de lluites concretes i fructíferes i no pas de consignes estèrils. Hi hem de reflexionar molt encara! I hauríem de ser capaços de denunciar les actituds racistes i insultants de personatges com Mayor Oreja (que s’han dedicat a promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística) i les discursos simplistes i fanàtics dels socialistes (presentant-nos una societat de bons i de dolents com si encara estiguéssim en ple franquisme)... L’eufòria del Barça és bona, però, com a país, no en tenim prou!
Finalment, només dir que és curiós que mentre escric aquestes ratlles llegeixo un article del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), que fou el primer a vincular catalanisme i socialisme, en què hi diu: “la política es el arte de la ciudad, la ordenación de la libertad. Una sociedad no puede vivir sin política, como un hombre no puede vivir sin respiración” (“La Nación”, Buenos Aires, 1924). I després de llegir Alomar tornem al present i el diari ens diu que més d’un 80% de la població és desafecte de la política. No m’estranya! Que se n’ha fet de l’Europa com a “metropoli espiritual” de què parlava el mateix Alomar per construir des de la llibertat i la solidaritat la democràcia?

dissabte, 6 de juny del 2009

PAISATGES I CIUTADANS


L’entorn on vivim, amb el paisatge, les ciutats i les persones, és el bressol de la nostra sensibilitat. L’espai que humanitzem per a viure. L’espai que conforma unes maneres de fer, de relacionar-nos, de mirar... I això encara és així. Fins i tot a desgrat de la perversa òptica política i econòmica que tot ho destrueix i que crea ciutats amarades de cobdícia que no són per a ciutadans sinó per habitants desolats i emmudits per la brutícia, el mal gust i l’especulació.

Conviure amb el nostre territori és fonamental per a fer-nos persones i conviure, però avui anem pels carrers mirant a terra i caminant de pressa, i anem pel bosc i pels camps sense capacitat d’aturar-nos un moment i emmudir davant llur bellesa i força. No és estrany, doncs, que, ja reclosos a casa, els “humans d’avui” fugim de la realitat mirant programes plens de bajanades (la telerealitat)! És un “plaer” veure que enmig de tanta ensulstícia no som els qui estem pitjor (i la xafarderia i la tafaneria és un esport ben viu).

Cal donar-se, i viure-ho amb intensitat, per exemple, que els quatre colors que al llarg de l’any té el paisatge del Penedès no són els mateixos que els del al Delta de l’Ebre! Adonar-se que aquests colors ens vinculen a unes feines, a uns cultius, a unes maneres de mirar el món i d’experimentar-lo, a uns ritmes i a uns valors, a uns costums i a uns plaers. A una bellesa que ha de despertar la nostra curiositat i penetrar la nostra sensibilitat. Però: quants polítics passegen pel territori? Quans arquitectes ho fan? Quantes persones és queixen de la perversitat urbanística?... hi ha molta feina fer! Si volem conèixer on vivim cal trepitjar el país per viure’l de ben a prop (per olorar-lo, per sentir-lo, per patir-lo....)! El paisatge no és el mer i bell marc que envolta una urbanització de casetes bufonetes!

Dic tot això per reproduir dos fragments de Josep Pla, i per la mala bava de veure com el Pla Metropolità de Barcelona (molt “cosmopolita” i fet per purs interessos de despatx) vol fer sucumbir al Penedès a determinats interessos i com els plans d’infraestructures del Ministerio (fets amb tiralínies, com les fronteres creades pel colonialisme al “Tercer Món” abans d’abandonar-lo) ens volen tornar a dividir el territori amb noves salvatjades (això sí: “progressistes”).

Els fragments de Pla: (1) “Agafem l’autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut [...] Entrem a l’Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables. –no s’hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides, netes, però no s’hi veu res [...] Quina pena aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrere dels diners. A mi m’agrada el paisatge”. (2) “No em cansaria mai de dir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquetes afirmacions davant amics notòriament adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix. Que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès [...] Són persones a qui agrada el desert. Jo en conec algun i he de confessar que passada una hora escassa al seu davant em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat [...] A mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo penso que és la bellesa”

Penso que val la pena reflexionar-hi amb seriositat.

dimecres, 3 de juny del 2009

DEL SO A LA PARAULA


S’ha debatut molt sobre si primer va ser la música o si primer va ser el llenguatge. Se n’ha parlat i se’n parlarà (i en parlarem!) perquè aquestes dues activitats explícitament humanes (que, per massa quotidianes, fins i tot ens semblen poca cosa i gairebé no els donem valor), són d’una gran importància (almenys perquè cap altra espècie les ha desplegat com nosaltres).
En nàixer, per exemple, els nadons no reconeixen la veu del pare, però sí que són capaços de reconèixer els cançons que la mare els ha cantat durant l’embaràs. I això vol dir que són capaços de distingir diferents tipus de sons. La parla, la música i el soroll... Tenen una bona capacitat de discernir el sons i les síl•labes i la veu de la mare.
Les experiències de fer escoltar música clàssica als fetus abans de nàixer no són experiments concloents a l’hora de dir que els fa més intel•ligents, però els resultats obtinguts demostren que el fetus, just abans de nàixer es prepara per aprendre a enraonar. I als 3 o 4 dies de nàixer ja distingeix bé la llengua materna de una altra que no ho és i la veu de la mare de les altres. Moltes funcions cognitives superiors, com la lingüística, comencen en aquest moment.
En el darrer trimestre de l’embaràs el fetus comença a bussejar en el caos sònic en què viu (l’orella ja és ben formada i les vies nervioses fins als còrtex estan ben disposades). En aquest moment, enmig del munt de sorolls que sent, perquè el medi uterí no és un espai en silenci sinó un món molt ple de sons provocats pel flux arterial a la placenta, borborigmes intestinals i batecs cardíacs de la mare, les vibracions que ressonen als ossos i els teixits..., el fetus pot copsar, per exemple, la veu de la mare (però no pas la del pare, si no li parla enganxat a la panxa, li queda massa lluny).
És ben cert, doncs, que cada plançó humà agafa el relleu dels qui l’han precedit i reinventa el llenguatge i aquest procés és un renaixement esblaïdor i constant en el cervell humà i té un clar origen en el so i en la distinció del so organitzat i del soroll. I en relació a l’humà adult, podem dir que rebrosta en la complexitat de la música que és un llenguatge altament abstracte i complex de la consciència humana.
La música, el so que trenca el silenci de la realitat material per a donar-li un esperit o un procés de vida lingüístic i conceptual, és el fil conductor de tota la nostra existència. A través del so organitzat redescobrim el món i les persones amb qui convivim i amb qui, també a través de la música, creem complicitats i empatia. I a través del so i del moviment (primer del caminar i després de la dansa) redescobrim el cos i l’espai i relliguem espai i temps.
Com ho sabem això en els orígens de cada vida? Ho sabem perquè els bebès xerrotegen en la seva llengua materna! Perquè el xerroteig de els criatures segueix el mateix ritme, el mateix contorn d’entonació i la mateixa paleta de fonemes que la llengua materna. Ja ho veuen quin munt de conceptes musicals que ens porten cap a la parla! Però si no n’hi hagués prou, han de saber que assegut davant un televisor un bebè no aprendrà una llengua. Per a fer-hi hi ha d’entrar en contacte actiu a partir de la relació amb els altres. Això vol dir, que els nadons es fixen en les formes acústiques de les paraules molt abans de conèixer-ne el significat, i vol dir que primer reconeixen la forma d’una paraula i que més tard hi associen un concepte, que els pares no ensenyen a parlar una llengua al seus fills sinó que els donen models de llengua i de cultura i que en els 2-3 primers anys de viuda els infants sobregenaralitzen les regles de la gramàtica perquè el nostre cervell té una organització que li permet reconèixer els sons de la parla en l’entorn i les eines per extreure les estructures d’aquests elements sonors (per anar a buscar regles i fer-se-les seves).
El fraseig, l’entonació, el ritme, l’emoció... són en la base del llenguatge conceptual. I com bé diu la pediatra Gishele Dehaene el llenguatge és un sistema viu que caracteritza el nostre mode d’ésser biocultural: “el llenguatge és un sistema complex, i el cervell, un òrgan fràgil”. I és que com de la seva banda recorda el paleoantropòleg Pascal Picq: “la diferència entre la comunicació no verbal i el nostre llenguatge és la creativitat”. I per això, com diu el lingüista Laurent Sagart: “la desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura”.
Direm, per acabar, que tant bon punt naix el nadó no distingeix les paraules de la parla sinó la seva música (la prosòdia). És a dir, les característiques melòdiques i rítmiques de la parla. I que entre l’any i l’any i mig de vida es produeix un salt qualitatiu en l’aprenentatge i el desenvolupament de la parla que també coincideix amb el fet de començar a tenir autonomia de moviment i això ens portaria lluny: a parlar, per exemple, de la música i de la dansa! Un altre dia.