FILOSOFIA AVUI?

Sembla ser que ja existeix el dia internacional de la filosofia. I això vol dir que les coses van maldades, que ja som una relíquia (o alguna cosa a protegir perquè ja és en perill d’extinció). Que la filosofia és arqueologia, i , de fet,  ho és dins el nostre sistema educatiu (i “nostre” és un eufemisme).

De tota manera, hi ha quelcom que encara que li escau, i que encara la fa necessària, almenys per aquells qui sentim que hi ha un impuls que ens porta de l’obligació de viure  a la llibertat del viure.        

La filosofia, a més, és ciència que requereix paciència, esforç o observació. Tres qualitats que la societat d’avui relega a un segon terme. Un bon científic i un bon artista també han de ser bons filòsofs (i també n’hi ha ben pocs, i se’ls estima ben poc). 

Paciència i tenacitat per generar el mapa on despleguem la nostra vida. On cerquem la qualitat de la vida i on trobem l’espai de la vida. Un mapa que aplega el passat, el present i el futur. Que és un nus d’alta complexitat. No tenim solucions ni donem dreceres o receptes màgiques. Ans el contrari, la filosofia obliga a la disciplina i a la responsabilitat. Acompanya, però no dirigeix. És decisiva però no pas determinista. Si tenim un mapa adequat tenim llibertat de moviment, podem viure amb més plenitud. És per aquest motiu que en els darrers Col·loquis de Vic es plantejà el tema d’Europa. Què és Europa? Una utopia? Una falòrnia? Una entelèquia? Un model? Una federació?...

La filosofia és veu obligada a pensar quin mapa cal usar. Quina és la millor topologia per a ser més plenament humans. I això ens obliga a pensar  i repensar el passat. A conèixer el substrat del nostre mode de civilització, dels nostres valors, dels nostres sentiments, de la nostra arquitectura, de les nostres maneres de mirar, dels nostres prejudicis, dels conflictes actuals,...

En el context d’aquesta trobada de filòsofs es va dir que la nostra herència és triple: de Grècia en prové la moral, del món judaico-cristià l’esperança i de la civilització romana la tècnica. No és pas erroni, però si un xic incert. Cal ser més conscients de la lluita vital de i en la realitat i, per tant, dir que: de la Grècia Clàssica (hereva d’Egipte, de Mesopotàmia...) en tenim el fons estètico-ètic de la nostra civilització, que de l’època romana n’hem heretat la tècnica i el dret  i, en tercer lloc, que del substrat judaico-cristià n’hem rebut l’esperança i, també, el dolor. Aquesta axiologia  és més complexa però també més adequada, almenys per a nosaltres. Pensem-hi. Molts problemes actuals en depenen i molts dels nostres dubtes hi poden trobar un fons comú.