Acaba de sortir un petit llibre amb textos breus del poeta Joan Maragall, de qui enguany s’escau el centenari de la mort. El llibre ens acosta a al realitat del país en un moment cabdal de la seva història contemporània i porta per títol: La independència de Catalunya, contra el qual els crítics literaris més conspicus ja han alçat totes les veus.
Certament, el títol que han posat a aquest recull de textos de Joan Maragall és un ham comercial (i fins i tot oportunista). No obstant això, tampoc no traeix l’autor ni el contingut que hom hi trobarà. El llibre, ràpid de llegir i d’un interès més que notable, ens permet llegir seguit un seguit de textos en què Maragall reflexiona sobre la seva societat, sobre el catalanisme i sobre Catalunya i sobre l’acte poètic. És la mirada atenta d’un poeta sobre la seva realitat més propera. Una mirada crítica i lúcida. Una mirada interessant, aleshores i avui.
El llibre traça un recorregut cronològic que va des de l’any 1895 i fins a l’any 1909. Des dels seus inicis com a poeta i coma intel•lectual fins als seus darrers passos. I això és molt interessant per al lector d’avui i per a qui després vulgui endinsar-se en la poesia de Maragall.
En aquest llibre hom hi trobarà les arrels ideològiques de Francesc Pujols i d’Eugeni d’Ors, una visió crítica del catalanisme dels primers anys del segle XX i idees del tot vigents sobre aquets tema. Primer, sobre les bases ideològiques de Xènius i de Pujols, podem dir que les resumeix bé la següent frase (a partir de la qual, evidentment, cadascú d’ells traçà un horitzó vital ben particular): “el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta [...] Catalunya formarà part d’Europa”. Segon, sobre les idees que ens poden aportar llum a l’actual crisi de creixement del catalanisme i de l’independentisme (amb lluites fratricides i absurdes a Solidaritat, Reagrupament, el Cercle Català de Negocis, ERC,...) podem citar la següent reflexió: “Jo crec que això és degut a la nostra poca educació política, i fins potser, i ademés a una mala intel•ligència respecte els sentiments polítics generals del catalanisme”.
Maragall aporta, a més, idees sobre què vol dir fer poesia i té ben clar que una nació és possible si hi ha “voluntat d’ésser”. És a dir, si aconseguim unitat de projecte i entusiasme compartit (com passà l’any 1907 amb Solidaritat) perquè els espanyols saben molt bé quines són les seves cartes i quins els nostres punts febles (només cal veure com s’aprofiten ara de la sentència de l’Estatut fent veure que no passa res i quedant coma demòcrates de primera). Així mateix, Maragall té molt clar que en política, com digué Rodolf Llorens molt després, no ens empeny el seny sinó la follia i que la follia (penseu en Llull, Gaudí, Dalí, Pujols....) ens ha fet caminar endavant com a país.
Llegiu i mireu si en trobareu de coincidències amb la nostra època: “ara no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Pensem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.