BIBLIOTEQUES I LLIBRES

Una biblioteca és un nus temporal. Un paisatge ric i complex. Ple de possibilitats i amarat d’esperances. Ple de coneixements que cal desvetllar. Ple de lluites i de cims.

Una biblioteca és un tot orgànic. Desmembrar-la (com se sol fer a casa nostra sense cap mena de mirament) és un ultratge. Sobretot si, com és habitual, es fa per ignorància, per menyspreu o per utilitarisme a la menuda.

Una biblioteca és un àngel/missatger adormit a la terra (matèria cultural en repòs). Alhora, és part indispensable de qui l’ha creat i de la seva personalitat, de qui l’ha ordenat amb paciència i esforç. Filla d’unes inquietuds, d’una època i d’uns problemes. Part indissociable del seu autor.

Mort llur autor, és memòria humil que espera nou alè vital per reviure en vides múltiples (que són vides compartides en i a través d’ella), i per mostrar-se generosa.

Una biblioteca, els seus continguts i el seu ordre (sempre inseparables), són part de la personalitat de qui l’ha creat i dels seus treballs. Al mateix temps, parla amb veu pròpia.

Penso això a Madrid, després de comprar tres llibres de vell. Quan repasso els motius que m’han portat a escollir-los entre els centenars que m’han cridat l’atenció (que no són estrictament econòmics, que també). Quan penso els motius per escollir-los i el prestatge on els posaré després de llegir-los. De qui seran companys de viatge (allí) i perquè seran companys de viatge (en mi).

He comprat un llibre del filòsof Ganivet i el posaré al costat dels llibres de Rodolf Llorens (ell me’l va donar a conèixer mentre preparava el llibre on recollim els articles que va publicar a la dècada del 1930). He comprat Menéndez y Pelayo per influència dels covilatans Milà i Fontanals i, sobretot, perquè parla d’estètica musical. Anirà al prestatge de la teoria musical. I he comprat el llibre d’Eco i altres autors italians perquè hi ha coses que m’han semblat bones de reflexionar d’acord amb el que ara estic escrivint i amb els meus darrers treballs s sobre els beguins. I després de llegir-ne bona part, he decidit guardar-lo amb els llibres sobre els beguins i les heretgies medievals.

En llegir el llibre de Ganivet em recordo del que jo he fet sobre Pujols i el que en diu Llorens i... Vénen tota una rècula de sensacions, d’inquietuds..., que es remouen i que van agafant cos i formant-se i transformant-se en mi. Que, després del merescut repòs digestiu, quedarà integrat en mi i dins l’ordre en què seran dipositats a les prestatgeries de casa.

EUGENI D'ORS I FRANCESC PUJOLS

Lévi-Strauss deixà clar que per a comprendre qualsevol cultura humana cal entendre-la com a possibilitat de transitar entre les dues grans veritats de l’ésser humà: la vida i la mort. L’ésser humà és el que es mou entre aquests dos pols. Allò que brolla de la dialèctica entre l’amor i la mort.
Aquesta lluita és una constant en la civilització humana. Descobrir la mort és el que impulsa l’ésser humà a fer-se tot el seguit de preguntes sobre la vida i sobre la realitat. L’amor és allò que l’impulsa a actuar i que el posa enfront de la realitat, dels altres i de si mateix. Ambdós l’impel•leixen a conèixer a prendre decisions i a fer-se responsable.
La mort i l’amor ens impulsen a viure la vida amb la màxima plenitud possible.
Aquests dos pols també són ben presents en les reflexions d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols, les dues cares de la filosofia no acadèmica de la Catalunya del segle XX. En les dues ànimes bessones de la cultura catalana.
D’Ors i Pujols són la cara i la creu d’una manera de comprendre el món en què la reconciliació de la mort i de l’amor són crucials. Pujols ho diu ben clar quan exposa: “El naixement, l’amor i la mort ens posen en contacte directe amb tot el que ens envolta […]. La vida és una tragèdia en tres actes. [Per això cal] mantenir fresca i sempre renovada la idea i la imatge de les seves relacions. Bon punt hom neix, comença de morir [...]. La Hiparxiologia, estudiant el desenvolupament orgànic dels éssers, cada vegada més elevats en els graons de l’escala [de la vida], i estudiant les relacions mútues dels organismes d’un graó amb els dels altres, en relació amb la funció activa i reactiva de la llei biològica, estudia, igualment, la manera com un esperit pot passar d’un graó a l’altre; començant pel vegetal i acabant essent àngel”. D’Ors ho deixa ben clar en l’acte simbòlic final de la seva vida: en al voluntat arbitrària d’ésser enterrat a la tomba “A Matilde” del cementiri de Vilafranca per aconseguir redimir-se i reconciliar l’amor i la mort.
Ambdós pensadors porten a la pràctica allò que magníficament es dramatitza a l’òpera Tristan und Isolde de Wagner: en la qual el concepte del “Liebestod” (o de la fusió romàntica entre l’amor i la mort) adquireix un grau de màxima expressió, sobretot si tenim en compte que just al final de l’òpera (quan els dos enamorats moren) per, com d’Ors, reconciliar l’angoixa vital, Isolda canta una de les àries més importants de la música occidental en què diu: “En el cabal ondulant, / en l’eco sonor, / en el Tot que s’agita / en l’hàlit del món / ofegar-se / submergir-se / sense consciència... / delit suprem”.
Va ser Nietzsche qui va defensar que les arrels dionisíaques de la música alemanya comencen en Bach i culminen en Wagner. I aquesta arrel dionisíaca es caracteritza per una triple dissolució dels límits del jo. Primer, en l’èxtasi estètic de la música; segon, en el trencament dels límits del jo accedint al seu subconscient i, tercer, en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura a través del retorn del jo a la natura/matèria. Amb aquesta triple dissolució del jo (la persona) supera la seva individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. Tristan und Isolda respon a la perfecció i a aquest esquema. En el Liebestod final de l’òpera, just abans que els dos amants morin. D’aquesta manera es resol el dilema entre l’amor i la mort: els oposats es retroben. I és aquest mateix acte de retrobament i de reconciliació, o si ho prefereixen de redempció, el que va guiar la voluntat de d’Ors quan aquest decideix ésser enterrat a Vilafranca. Tot l’esforç apol•lini d’arbitrarietat i el dolor de l’existència (l’àngel i l’angoixa, en paraules de d’Ors) es resol en un acte dionisíac d’amor. La llum d’Apol•ló es resol en la foscor de la nit de Dionís. I és que com escriu Salvador Espriu a La pell de Brau: “Pels esglaons / dels nostres mots / el cel es torna / a poc a poc / presó baixada, / closa foscor, / i som de sobte / basarda de por. / Per l’alta escala / de les paraules, / la llum pujàvem, / alliberada: / entén el dia / la nit de l’aigua”.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (II)

El que dèiem l'altre dia ho podem aprendre de l’exemple que ens han donat aquells que ens han precedit. Diuen que el viatge més llarg i més fascinant és el que fem amb la ment, i no s’equivoquen de gaire.

La major part de les exploracions de Darwin no es van fer més enllà del seu escriptori. Bach escrivia la música sobre una taula. Newton, segons diu la llegenda, tenia grans dificultats per orientar-se dins la seva facultat de Cambridge. Kant no va trepitjar gaire més enllà de Königsberg. Einstein va construir la seva teoria tridimensionalment a la seva ment. Els grans savis clàssics eren gairebé ineptes (com Miró i tants altres) per a les qüestions més roents de la vida quotidiana...

Què és, doncs, allò que ens mou a la història, a les ciències i a l’art? Quina necessitat en tenim?

L’ésser humà contingent i efímer necessitat compartir la seva vida i per això necessita de la narrativitat i de la dramatització de la vida. Es troba abocat a l’expressió per a conèixer i per a viure. Per a compartir, crear complicitats i seduir. Per a construir el seu estil de vida. A l’art i a la ciència.

Els grecs ho sabien bé. L’historiador, doncs, era (i ha de ser) pròpiament dit l’“histor” i això vol dir un “testimoni ocular” que genera la “historie”: el coneixement de primera mà (o almenys fidedigne i contrastat) I aquets coneixement és la narrativitat compartida: la intersubjectvitat. Des de la Grècia Clàssica l’historiador s’enfronta a l’aplicació d’un criteri de cientificisme sense perdre de vista que la seva ciència és l’encarregada d’explicar i transmetre la història, la de comprendre i compartir. És la de redescobrir la vida que s’amaga (reposa) en la memòria (escrita i oral), en els papers i en els arxius.

La filosofia, les ciències i l’art parlen de l’ésser humà. Són actes de creació poiètica del nostre mode d’ésser que viu en la dialèctica entre l’individu i el col·lectiu, i entre la natura i la cultura.

El parlar de les ciències però, no és un simple comunicar o explicar. Parlar vol dir construir el sentit i el valor: el logos. Humanitzar la vida. Parlar vol dir organitzar, comprendre i actuar.

Quan Heidegger va parlar de l’art i de l’espai en la conferència que l’any 1969 dedicà a l’escultor Eduardo Chillida, un dels conceptes que usà és “raümen” (crear espai). El filòsof no parla de l’“espai físic” sinó de l’“espai vital” (pragmàtic, significatiu i públic). De l’espai que a Ésser i temps és la condició de possibilitat del “Dasein”. L’important és que en Heidegger l’espai es produeix. “Espaciar” és preparar l’aparició de l’espai vital de l’ésser humà: de l’existència. Crear les possibilitats de la vida humana. És donar-se a l’abisme cognitiu per habitar la realitat: “l’acte d’espaciar aporta la llibertat, l’obertura necessària per a l’assentament i l’habitar de l’ésser humà” (Das Raümen erbringt das Freie, das Offene für ein Siedeln und Wohnen des Menschen”). Espaciar es descobrir, redescobrir i redescobrir-se. Obrir-se i independitzar-se al mateix temps. Espaciar és obrir les portes a la lluita per la llibertat. Davant això, però, avui, l’espai que habitem és, cada vegada més, una faixa vella i imposada que ens constreny la sensibilitat: que ens eixorda i que ens bombardeja indiscriminadament amb dades, imatges i tot el que li ve a la mà. Que ens vol estúpids.