DE MÚSICA: ANTONY

Amb el pitagòrics la reflexió estètica d’Occident fa un salt irreversible. La nostra comprensió de la realitat i de l’art és modificada substancialment i això repercuteix enormement en Plató i en tota la cultura cristiana a través de Plotí i de Sant Agustí. I fins avui.

Tot plegat, ve a memòria aquests dies que estic escoltant diversos enregistraments de música (de tipologies ben diverses: el valencians Obrint Pas, Antony, Fauré, l’obra pianística de Falla i d’Albéniz i els concerts per a oboè d’Albinoni).

Sobretot, escoltant amb atenció el quart CD d’Antony: “Swanlights”. Un CD impressionant! El quart en quatre anys que fa que el conec! I no deixa de sorprendre’m.

És, com em diu un bon amic valencià: “música melancuniosa”. És a dir, música per escoltar en silenci i en calma. Música per a la reflexió. De fet, molts dels temes acaben deixant la pregunta a l’aire. Deixant-nos amb al mel als llavis. I ens obliguen a cercar-les.

No hi ha cançons. Hi ha conceptes expressats amb frases breus que generen textures musicals. Textures on cada detall és imprescindible. No hi ha fulleraca. Cada timbre, cada instrument, cada acord, cada element és al lloc just.

Ho repeteixo: Antony és surrealista però refinat. Hàbil i dolç. Un poc avorrit però interessant. Instrumentalment delicat, amb una veu irrepetible..., Res no hi és de més...  ni de menys. Se li noten les influències de la música del cinema nordamericà, coneix els recursos del llenguatge clàssic, s’acosta al new age amb un minimalisme astut...,

Açò trobareu en un CD que comença i acaba just al mateix lloc i amb la mateixa pregunta. “everithing is new....”

Per acabar, tornem als pitagòrics. Per què? Perquè van ser els primers en posar sobre la taula que l’experiència estètica (auditiva i visual) és harmonia. És a dir, textura. Perquè van dir i assumir que la bellesa (amb valor universal) és un moviment harmònica (una dansa que engloba tos els gests i tots els silencis): implica una estructura. Dit en altres paraules: una unitat en la pluralitat. I això és la música d’Antony. Una estructura que brolla del silenci per retornar-hi després de passar com una volada olorosa (i de dissoldre’s en la nostra sensibilitat). I per això mateix, Plató i d’Ors van copsar el món i la personalitat com a obres d’art. I sant Agustí va ser capaç de dir que la transversalitat d’aquesta “harmonia estructural” dels pitagòrics és el temps: la memòria (el temps viscut i recordat). La veu efímera entre el silenci que trenca el plor del nàixer i el silenci que retorna amb el plor de la mort.