Per bé (i per mal) la cosa més humana és la paraula. La paraula que no és mer so organitzat ni mera transmissió. La paraula que és a la base de la nostra individualitat i, al mateix temps, de la nostra intersubjectivitat (de la intimitat més profunda i fosca i del crit més extern i descarnat). La paraula que naix per afermar-se i, al mateix temps, per ser compartida. Individual i col·lectiva. Incisiva i efímera. Contundent i flexible. Sòlida i soluble. Nítida i acolorida.
Aquesta és la nostra herència i memòria. El “jo”, el “nosaltres” i el “vosaltres”. Aquest és l’equipatge al que dia rere dia renunciem, abocats a la vivència opulenta i miserable. Carcamal, corcada i corrupte.
- gestió, gestió, gestió ! (criden els progressistes)
- guany, guany, guany! ( clamen els conservadors)
Uns i altres s’equivoquen. Els uns ho paguen car i els altres vénen la pell cara.
Paraula, pacte, ciutat. Ciutadania, drets, solidaritat. Paraula, silenci, orella. Paraula, llengua, mà. Aprendre a parlar / aprendre a escoltar. Memòria i oblit inseparables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.