Des de l’any 1880 la
Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos
factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de
recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore.
Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una
manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera,
amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes
importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980).
Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees
nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que
aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es
revaloritza el patrimoni de la
festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les
col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els
carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al
programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.
Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la
continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica
de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment
hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume
Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i
les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de
música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,
la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de
Joan Llopart...).
Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis
en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les
projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la
vila (com la Rambla de Sant Francesc).
Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial
de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi
manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben
representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives , la ferreteria Casas ,
l’armeria Monsarro, la
Casa Vicentó , la fusteria Feliu , la farmàcia Mitjans ,
la drogueria Hill ,
els vins Jaume Serra ,
la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades ,
Cal Coral, la confiteria Trens...
Unala Festa Major.
Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel
Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de
foot-ball” pel dia 31 a
la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer
team de la Secció
Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.
La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la
qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament
polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915,
al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de
població, l’Ajuntament i altres edificis
i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència
col·lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.