diumenge, 24 de febrer del 2013

CRISI I CULTURA...



El gran problema que tenim no és la crisi. Són “retallades” o “polítiques d’austeritat”. La nostra actitud davant la crisi (des que la vèiem venir fins avui). No hem estat a l’alçada, i ho paguem car. Els uns a l’hora de renovar persones i maneres de fer i els altres (els qui més la patim) a l’hora d’exigir i de pressionar. S’ha fet una santa tisorada, sense solta ni volta. A l’engròs, com qui compta a pams. Tot s’hi val, com a l’època de les bombolles: de la immobiliària, la financera i la cultural.
En el cas de la cultura, de la sanitat i de l’educació les coses s’haurien d’haver fet diferent. Hem anat massa ràpid i no s’ha escoltat a qui vivia el dia a dia d’aquests àmbits. Si ho haguéssim fet, les retallades haurien estat veritables polítiques d’eficència i de reorganització. Per contra, en la persecució del frau, de la mala gestió, de les corrupteles de tota mena i de la reducció de la “despesa política” (alts càrrecs, càrrecs de confiança, partits, patronal, sindicats, duplicitats en l’administració....) tot va molt, molt i molt lent.
Si anem a l’àmbit de la cultura, que no és un florero sinó la base de la tolerància, la sociabilitat, el coneixement i la innovació, fins avui, s’han llençat molts calers a la brossa i hem perdut molts doblers amb “grans” professionals de la gestió i de la programació. Hem instaurat una “casta” de tècnics uniformats i corporatius però poc formats. (Herències de la Transició que també ha imposat una casta postfranquista a les elits econòmiques i de l’Administració).
El que s’hauria d’haver fet, era saber quins són els valors pels que ens volem regir i, després, aplicar-los a una reestructuració del que es faci. Saber que cada actuació local és una actuació global i un exemple. Que no es tracta de dilapidar, any rere any, pressupostos minsos sinó de “programar” (com a “preveure” i com a “construir”) a llarg termini per generar un teixit cultural, una indústria i uns espais de vida, de relació i de creació. (Preguntes: quina sortida té estudiar dansa?  I fer música? I el disseny?... que són àrees en què hi gastem uns quants diners públics...)
Hem obviat la política real, emprenedora, engrescadora i de cooperació (entre institucions i entre el públic i el privat) en pro de la construcció d’equipaments inútils, fantasmagòrics i sense contingut i per la repetició de programacions arreu del país. I això es paga car. I no fem marxa enrere. Seguim amagant el cap sota l’ala. Al meu poble, per exemple, com que no hi ha diners per a fer res, malgastarem uns anys fent un nou Pla d’Acció Cultural (en tenim un que ni s’ha estrenat i que va costar tota una legislatura, però això no compta. No compta que la majoria de gent que hi va participar s’ha allunyat per sempre de la cultura local...). Es tracta de seguir amb idees mortes per mantenir la consciència submisa i sotmesa. No hi ha risc. No hi ha moviment real. Es vol una cultura de subvenció retallada. No hi ha prioritats. Els tècnics volen que els diguem que pensem perquè no saben què fer... On han estudiat?
El món local hauria de donar exemple. És la política de proximitat, la del dia a dia. La que té mes responsabilitat. Per contra, segueix el model obsolet de les subvencions  i de les programacions a l’engròs, de la cultura com a lleure, oci i negociat polític. A Vilafranca també.
La cultura és una inversió en qualitat de vida i en benestar. En allò més important per  a la societat: el capital humà. La inversió en cultura retorna amb valor afegit i amb la possibilitat d’obrir noves portes a les gents: laborals, d’integració...., de tota mena. Cal girar full a les subvencions políticament correctes (per favors electorals) i a les ràtzies de programacions que, al final, només queden en fum de vanitats (de la vanitat dels tècnics que es resignen a ser mers gestors d’engrunes).
Cal fomentar les activitats arrelades, amb un projecte a l’horitzó, singulars i que funcionin. Cal treballar a partir d’un model de sociabilitat i de qualitat. Ja estic cansat de tanta barroeria, d’haver d’explicar el que no caldria, de perdre el temps. De què l’Administració no sàpiga veure quins projectes són integradors, singulars, amb valor afegit, amb projecció, amb foment del patrimoni... Quins aporten riquesa (no només material) i quins són mer localisme i consum. Prou de vendre fum.
Cal rigor en la gestió dels equipaments (que tampoc no s’ha fet) i, per sobre de tot, cal un model basat en l’excel·lència, la qualitat, el pensament crític, el llarg termini, la inversió en valors educatius... I això tampoc no es fa. Malgastem els pocs doblers que tenim en qualsevol iniciativa. I Hauríem de dir prou!  I hauríem de canviar les maneres de fer, les estructures, les persones a les Administracions i l’estratègia. El que calgui! 
Com que no es fa, als qui estem fora, ens resta seguir treballant des de la “societat civil”. I deixar de callar i de fer l’onso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.