FILOSOFIA I HERETGIA (quarta glosa d'estiu)

A la Catalunya del primer terç del segle  XX van coincidir dos pensadors i publicistes singulars i interessants. Pompeu Gener (1848 – 1920) i Francesc Pujols (1882 – 1962). En manuals acadèmics sobre la filosofia a Catalunya se’ls defineix com: “altres filòsofs extravagants, amateurs.” I penso que és injust de fer-ho, sobretot si no s’ofereix una anàlisi de la seva vasta i obra, la qual expressa mot, bé  l’època a la que pertany i conté aportacions que mereixen que ens hi deturem. Certament, en ambdós casos, el personatge es menjà a la persona, però cal destriar el gra de la palla i cal copsar, com deia Crexells, que la paradoxa i l’humor posen sal i pebre al pensament.  

Evidentment, ara no entrarem ni a donar cap lliçó a ningú ni a fer cap panegíric de ningú, ambdues coses són nefastes. Sí que voldríem, però, dir que la filosofia també port ser alegre i riallera i que l’humor és molt important per als humans i denota i exigeix molta intel·ligència. En tot cas si anem a les beceroles de la historiografia del pensament català tenim que d’una banda, els més rigorosos diuen que a la segona meitat del segle XIX a l’Estat Espanyol hi havia: una tímida psicologia escocesa de Reid a Barcelona (Llorens i Barba), a Madrid es creien “avançadíssims” per haver adoptar Krause, hi havia alguns materialistes com Pere Mata i dos positivistes: Alfred Opisso i Pompeu Gener. A Catalunya, però, el sector més “oficialista” tenia clar que hi havia la filosofia del seny cristiana i seriosa (que començà amb Sant Pacià i arriba al P. Miquel d’Esplugues passant per Sant Ramon de Penyafort, Lluís Vives, Jaume Balmes i Manuel Milà i Fontanals) i la filosofia arrauxada, heterodoxa i fins i tot herètica que començà amb Anselm Turmeda i Arnau de Vilanova i arriba fins a Pompeu Gener.

És aquesta “filosofia oficial” la que combat Francesc Pujols i Pompeu Gener des de les pàgines de La Veu de Catalunya i de Criterión, de la mà de Josep Torras i Bages, el P. Miquel d’Esplugues i Carles Cardó, principalment. Per a Cardó, Gener pertany a la filosofia de: “l’esbojarrament, la de la grifolada, la de l’aventura pel món dels pobles i pel món del pensament, la sòrdidament pràctica enmig del vagareig menyspreador de la veritat” (1935). Per a Torras i Bages és un heretge amb tots els ets i uts (1892).

Només volem posar sobre la taula alguns aspectes en què coincideixen els dos autors i que, al nostre mode de veure, són influències de Gener sobre Pujols que després hom ha copsat com aportacions netament pujolsianes.

Primer, s’atribueix a Pujols aquella frase segons la qual el pensament català sempre sobreviu als seus enterradors, la que Dalí posà al monument que li dedicà. Doncs bé, quan Gener parla de Catalunya i del catalanisme del demà (qüestió sobre la qual, com hem analitzat en altres bandes, va exercir una forta influència en Pujols), diu en més d’una ocasió i de forma reiterativa la mateixa idea. Heus ací dos exemples del març i de l’abril de l’any 1901: “Els que’s creyan qu’ab el silenci’s suprimeixen las tendències, s’equivocan. Tota idea creix més, si es que demana de la pròpia energia del fons de les coses” i “lo que ressucita es lo que sols estava enterrat, enfonzat, eclipsat o adormit”.

Segon, en interpretar la història de la filosofia ambdós autors situen l’obra d’August Comte com a fita per avançar en el segle XX. I per ambdós els avenços de les ciències faran que la societat del segle XX pugui ser menys dogmàtica i menys supersticiosa. Per ambdós, com més avanci la socialització de la ciència més lliures serem. I en aquest punt ambdós segueixen bé els avenços de la cultura francesa. L’any 1900 Gener escriu: “la filosofia’s transforma ab August Comte, y la Humanitat recull els beneficis del esperit positiu, qu’es esepcialment produhit per la Ciència francesa.”

Tercer, aquesta llibertat és possible si fugim de la religió cristiana que és la religió de la por. 

Quart, la filosofia ha de ser alegre. I és que com diu Gener seguint Nietzsche: “Tota gran civilisació, tota civilisació forta, ha glorificat l’alegria. [...] La bellesa y l’alegria de al vida no estavan pas renyidas ab la Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntas.” (1901)

Cinquè, la necessitat d’una Catalunya amb una personalitat ferma. Fet que relliguen amb el republicanisme  i amb la destrucció i superació del model dels Estats-nació moderns perquè són estructures falses i perverses al servei dels polítics.

La Catalunya del futur, la que volem independent i lliure, no pot deixar de costat aquest autors. Ferms  i riallers. Pensadors que tenien molt clar que la millor opció per la país era, culturalment, fugir d’un país que menysprea la cultura europea, i que políticament no es podia creure ni en un Madrid ni en un Estat Espanyol que només saben governar amb la força.