A Les formes de
la vida catalana. (1944), Josep Ferrater Mora diu: “El català se sent segur de
si mateix quan té consciència del que està fent [...]. Catalunya és
substancialment tradicionalista, si per tradicionalista entenem, no una doctrina,
sinó una forma de vida, això és, una manera de respectar el passat [...].
Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida
tingui sentit [...] Continuïtat dins la vida individual i continuïtat dins la
vida col·lectiva s'impliquen.”[1] Per a ell,
la vida és moviment i complexitat. I la continuïtat de què ens parla no és una
evolució lineal sinó, moltes vegades, desconcertant; molt propera al que avui
coneixem dels sistemes vius d'alta complexitat. És una construcció sense treva
en què el passat i el futur es coimpliquen i es transformen. “Passa amb els
actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el
mateix que amb una frase truncada a la qual s'incorporen successivament nous
elements. Aquests elements no poden juxtapsoar-se a l'atzar; es troben, en
certa manera, condicionats pels anteriors. [...] En lloc de limitar-se a
ampliar la frase l'omple de noves significacions abans totalment insospitades.
[...] Una vida humana així edificada canvia sense treva. [...] La vida no serà
ja aleshores una sèrie de fugisseres i ràpides espurnes, sinó un foc molt
semblant al foc de què ens parlava Heràclit: un foc eternament vivent, que
s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura.”[2] Una mesura
que oscil·la entre el romanticisme i l'utilitarisme, que és una manera de
gestionar l'herència transformant-la (mantenint-la viva) i que justifica el que
és justificable.
De seguida veiem que aquestes quatre
ratlles de Ferrater servirien per fer una tesi doctoral sencera, ben gruixuda
i ben sucosa (pantagruèlica que en dirien els antics). No ho farem. Tranquils.
Acotarem les paraules per tractar de la importància de la
tradició-com-a-continuïtat-de-la-creativitat (que és la definició que manta
vegades hem repetit) i de la importància de la sociabilitat lligada a la festa. Abans de
començar, però, deixem ben clares les imatges plàstiques que ens acompanyen. Si
Ferrater i Mora posà com a símbol de la cultura i de la tradició la sardana
(pel mestratge rebut de d'Ors però amb calçador), per a nosaltres cal
canviar-la. Si del que es tracta és del “foc d'Heràclit” hem de posar com a
imatge als Castellers (com ben encertadament van veure Pujols, Ynglada,
Dalí...). Per això i perquè són la màxima expressió del model festiu del Penedès
i Camp de Tarragona, que és el que s'ha implantat amb èxit arreu de la cultura catalana (amb la singularitat de les muixerangues al País Valencià).
En el transcurs de
les darreres dècades hem dedicat molt de temps i d'esforç a buscar dates i més
dates sobre tot el que envolta la
festa. Cad a poble volia ser el primer i el més antic en tot i
cada investigador donar la notícia més sonada. Certament, cal saber-ne el màxim
perquè per cada mínima intervenció cal tenir tot el que puguem a l'abast, i
més. Però ho hem fet amb afany erudit i garrepa, egoista i amb poca traça.
Això ens ha portat
a una de les frases de Ferrater que pot semblar més incomprensible, aquella
segons la qual el futur i el passat es transformen. I és ben bé així. Hem
reinventat un munt de coses fent veure que eren “autèntiques” i hem
“tergiversat” i canviat el passat a gust i a cor què vols a partir de falses
veritats, de paraules infames i de veritats a mitges (a vegades amb bona fe i
altres amb molta mala llet). El Ball de Cercolets de Vilafranca, per exemple, avui,
és un “ball de parelles” i l'entenem com un “ball vuitcentista” quan mai no
havia estat ni una cosa ni l'altra. Les paraules del present han canviat el seu
passat i, també, el seu futur.
La festa és una
manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a
Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la
proximitat i la pertinença a un mateix
model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de
cada festa. Cal viure-les des de dins.
Una altra frase
interessant és la de la “continuïtat dins la vida individual i col·lectiva”. La
festa és un trencament de la vida quotidiana (dels seus horaris, de les formes
de relació, dels carrers....) i és aquest trencament el que permet la
continuïtat de la comunitat, el rebrostar de la consciència individual i
col·lectiva. És a dir, la possibilitat de donar sentit a la nostra forma de
viure i d'ésser. Un exemple nítid el trobem en la comunitat catalana del
Quebec. Al Casal Català s'hi va crear una colla castellera després que un
quebequès fes una estada a Barcelona i participés de la colla dels Castellers
de Gràcia. En crear una colla allà, a l'altre costat de l'Atlàntic, va fer,
potser sense voler-ho, que es produís una reactivació de la comunitat catalana
i catalanòfila del Quebec”, com conta Èric Viladrich, responsable del programa
d'estudis catalans de la Universitat de Mont-real (ARA, 19/08/2013).
Viure la tradició i
actuar-hi i estudiar-la ha de ser per
comprendre millor la nostra manera de viure. Per fer que el passat no sigui
alguna cosa llunyana i morta sinó una possibilitat real. El folklore és un nus
on s'hi relliguen molts passats. El folklore són aquelles expressions que
permeten obrir-nos a la festa i a la comunitat, sortir de la individualitat per
ser-membres. Si el treball diari separa i disgrega la festa fa tot el contrari.
Ho deien els bons amics de la recent creada Muixeranga de Vinaròs en una
entrevista: “formar part d'una muixeranga dóna la sensació que formes part d'un
ens on tots i totes tenim una funció important, des de la persona més xicoteta
fins a la més gran. Tots units amb l'objectiu comú d'alçar una estructura
humana [...]. Les muixerangues [...] tenen una funcionalitat festiva [...] i
aquesta visió festiva és per a nosaltres
un tant revolucionària en el sentit que no discrimina per raons de sexe, d'edat,
de cultura, religió ni fins i tot polítiques.” (Lacalamanda.com; 16/07/2013).
Saber fer festa és
un art, els antics ho sabien bé. I la solemnitat de la festa és, d'una banda,
el silenci i, de l'altra l'espetec potent del tro, de les campanes i de les
gralles. Vegeu als castells a plaça. La solemnitat és el silenci quan la
construcció puja, inseparable de l'espinguet de la gralla que l'acompassa.
La festa és, també,
una activitat i un retorn. La intensitat i la continuïtat d'allò que fuig. Per
això ens uneix i per això, en paraules de Gadamer (que bé subscriu Ferrater):
“tradició no vol dir mera conservació, sinó transmissió. I la transmissió no
implica deixar intacte el vell, limitar-se a conservar l'antic, sinó aprendre a
cencebre-ho i a dir-ho en cada present.”[3] És una
doble activitat. Molt difícil. Transmetre també és traduir d'una generació a
una altra.
La transmissió és
la clau de volta i aquesta ha de ser molt exigent, sigui oral o escrita, com la
trobem en els cants polifònics renaixentistes ben vius en terres d'Itàlia. Però
no només hi ha transmissió en el retorn. El retorn també és sociabilitat (de la
família, dels amics...). Retorn a la vila, a la infància, als vells amics... Un
retorn que es produeix en nivells fins i tot insospitats: sopars d'exballadors
de les comparses, de les parelles dels organitzadors, tertúlies i debats,
assaigs als carrers, “concerts” i rutes pels bars... L'expressió ho diu ben
clar i català: tota cuca viu! Hi ha una sociabilitat multitransversal i hom fa
mocadors, samarretes i tot tipus d'elements identificatius. Esmorzars, dinars,
sopars i moltes hores a peu dret (abans i durant la festa).
La festa és una
manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a
Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la
proximitat i la pertinença a un mateix
model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de
cada festa. Cal viure-les des de dins.
A més, en els mesos
de juliol, agost i setembre a Catalunya es produeix una fenomen curiós. És
l'esclat de les festes majors, que podríem dir que comencen amb la Patum per
Corpus i acaben per la Mercè a Barcelona, o per Sant Jordi i fins a Santa
Tecla, com ho prefereixi el lector, que pel cas és el mateix. Aquest és un fet
que no passa en altres països. Ho copsà bé l'Eugeni Xammar en anar a l'exili
l'any 1939. És allò d'anar de vacances després de la festa major del poble o
d'anar de festa en festa intentat ser-ne molt més que un simple
espectador-turista. I que així sigui.
[1] Josep FERRATER (2012); Les
formes de la vida catalana. Barcelona: Edicions 62, pp. 48-49.
[2] Ibídem, pp.43-44.
[3] Hans-Georg GADAMER (2010); La
actualidad de lo bello. Barcelona, Paidós / ICE / UAB, p. 116
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.