PER LA INDEPENDÈNCIA!

Acabo de llegir un dels breviaris editats per la Universitat de València en què s’hi recullen els viatges de Giacomo Casanova (1725 – 1798) pels Països Catalans l’any 1768. El llibret, editat l’any 2005, és un magnífic retrat de l’època i atrau per la ironia, el sarcasme i la inspiració de l’autor. Tots els historiadors, sobretot els de l’època moderna, l’haurien de llegir per l’estil i pel contingut. A mi me n’han interessat diversos aspectes, d’entre els quals en destacaré dos (per les dates en què ens trobem).

En primer lloc, una breu nota sobre la consciència nacional dels catalans que ell no acaba d’entendre. Casanova considera que es troba de viatge per Espanya, però s’adona que quan els catalans parlen del Capità General del Principat de Catalunya (nomenat pel rei) l’anomenen “virrei”: “la gent l’anomenava així, ja que deien que Catalunya era un regne i no un Principat.” Aquesta anotació, conjuntament amb les que fa sobre les diferències entre les lleis catalanes i les castellanes, i les anotacions que trobem en els dietaris d’altres viatgers estrangers per terres de parla catalana en aquella època (sobre la llengua i les gents del país), no són anecdòtiques. Mostren la pervivença del sentiment nacional (de regne diferenciat), malgrat la derrota del 1714.

En el cas que ara ens ocupa, i en relació al dret a decidir i a la necessitat de fugir d’Espanya, però, hi ha dues reflexions que són més interessants. I fan referència al tarannà dels espanyols. La primera diu: “Pobres espanyols. La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis.” I en la segona rebla el clau sobre l’orgull i les ànsies d’ostentació (que avui, per exemple, ens han portat a fer aeroports, autopistes, ciutats de les arts i tota mena d’infraestructures sense cap tipus de sentit ni de planificació): “L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants.”

Contra la primera i contra la segona hem de construir l’Estat català. Prou orgull espanyol! Ja ens ha contaminat en excés a través de la corrupció que ha convertit en una putrefacte pantomima la democràcia espanyola i en inoperant la indústria catalana. I, sobretot, prou ambició desmesurada. Avui tenim un Estat arruïnat que no sap mantenir-se si no és escanyant i deprimint als Països Catalans. Un Estat sobredimensionat, sobresubvencionat i egocèntric. Una ampul·lositat nefasta plena de trens d’alta velocitat que no es poden pagar i de bancs que han quedat arruïnats. Un Estat que, com els vells reis espanyols, fa pagar els seus deutes i les seves ambicions desproporcionades als ciutadans del carrer. Un Estat retrògrad i pervers que té el seu màxim exponent al capdamunt de les seves santes i sagrades institucions, com ja sabem ben bé (i per no perdre els vells costums majestàtics).

Avui, com  al segle XIX, i com ja ha fet evident el BCE, l’Estat Espanyol s’ha tornat a arruïnar per la seva ambició que l’ha portar a fer més Alta Velocitat que ningú (i més insostenible que enlloc ja que un de cada quatre trajectes només té un passatger al dia) i a fer caure tot els seu sistema financer. Va passar el 1864! I va passar el 2008!

Al segle XIX, mentre la reina es dedicava a copular sense aturador, el 40% de les entitats financers de l’Estat van haver de ser liquidades. Anem de boom en boom (el turístic, el de la construcció, el dels trens....) i quan esclaten sempre paguem els plats trencats els mateixos. Avantposen la seva idea de nació a la llibertat i al progrés. I ja en tenim prou d’aquest color! L’Estat Espanyol és autodestructiu i cal sortir-ne ràpidament.
Ho va dir ben clar Mircea Eliade: l'Espanya eterna mai no podrà fugir de la seva follia.