diumenge, 7 de juny de 2015

RECORD A ROSEN!

Acabo de comprar el llibre que Charles Rosen va escriure sobre Schönberg. Aquest text va ser publicat l'any 1975 en anglès i traduït al castellà l'any 1983 per l'editor de Barcelona Antoni Bosch (que va portar a terme una d'aquelles iniciatives solitàries i fermes que solen aparèixer en aquest país). De la seva feina com editor en recordo (perquè els tinc, els he llegit i és ben clar el moment en què els vaig comprar): Camí cap a la Nova Música (de Webern) i Fuga. Tecnica e historia (de Soler). El de Rosen, ara, l'ha reeditat Quaderns Crema a la seva col·lecció El Acantilado (2014).
Intento comprar (o com a mínim llegir) tot el que hi ha de Rosen. És un autor que em va descobrir una nova manera de fer musicologia. I va ser un bon pianista. 
Era el curs de 2005-2006 (aquesta dada si que l'he hagut de buscar) quan em va impartir el curs sobre els estils nacionals en la música. Recordo bé tot el que vaig descobrir sobre Beethoven. Ha estat un dels professors que m'ha marcat pel tarannà senzill de qui sap molt. I un dels pocs pianistes que em va corprendre per la seva manera de tocar. Aquestes coses es mantenen vives en la meva memòria. Tocava igual com era. Feia simple allò que realment és molt difícil. Amb la llibertat de qui ha paït bé els seus coneixements i de qui estima allò que fa.
Ahir, en obrir ell llibre, vaig llegir a la solapa interior que Rosen ha mort l'any 2012! No ho sabia. Vivim tan embogits per la quotidianitat que massa coses se'ns escapen! Per això he hagut d'anar a mirar quan vaig treballar amb ell. Sembla que fos ahir!
Vaig comprar el llibre perquè Rosen és el millor especialista en segle XIX i en el romanticisme que hem tingut a Occident, i volia veure com assumia el segle XX i XXI a partir de Schönberg. 
Una petita meravella! El llibre no decep. Té la capacitat de portar-nos des de la persona al compositor i l'obra amb una facilitat insultant. Coneix perfectament el context i sap fer-nos veure l'estreta relació entre l'home, la societat i la música.
Certament, alguns dels professors amb qui vaig poder treballar la musicologia eren molt grans, però em van descobrir moltes coses i, sobretot maneres de fer i proximitats, que m'eren difícils (per no dir impossibles) de trobar a casa. Recordo el nervi de Bruno Nettl (en els curosos de 2003 a 2004 i de 2004 a 2005). Qui, si fem cas de la Wikipedia, encara és viu. Tres anys més jove que Rosen, Nettl és un nervi, tot el contrari del que era el primer. Explica més desordenat, però amb precisió. Rosen era més analític.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.