dimecres, 9 de setembre de 2015

TOT PAGAT

La majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això, els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota. Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.
Quan Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat” no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà ha estat una aportació que després de segles continua viva). Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes, de supersticions i de fanatismes.
Aquesta filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània. És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i protestants. Ens expliquem.
Per a comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en la mentalitat occidental contemporània.
Rere la filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil. L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que, curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer (o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem). És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf (1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure, sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per a comprara allò que soc.
El model de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.