El gran problema que tenim no és la crisi. Són “retallades” o “polítiques
d’austeritat”. La nostra actitud davant la crisi (des que la vèiem venir fins avui). No hem estat a l’alçada, i ho paguem car. Els uns a l’hora
de renovar persones i maneres de fer i els altres (els qui més la patim) a
l’hora d’exigir i de pressionar. S’ha fet una santa tisorada, sense solta ni volta. A
l’engròs, com qui compta a pams. Tot s’hi val, com a l’època de les bombolles:
de la immobiliària, la financera i la cultural.
En el cas de la cultura, de la sanitat i de l’educació les coses s’haurien
d’haver fet diferent. Hem anat massa ràpid i no s’ha escoltat a qui vivia el
dia a dia d’aquests àmbits. Si ho haguéssim fet, les retallades haurien estat
veritables polítiques d’eficència i de reorganització. Per contra, en la
persecució del frau, de la mala gestió, de les corrupteles de tota mena i de la
reducció de la “despesa política” (alts càrrecs, càrrecs de confiança, partits,
patronal, sindicats, duplicitats en l’administració....) tot va molt, molt i
molt lent.
Si anem a l’àmbit de la cultura, que no és un florero sinó la base de la
tolerància, la sociabilitat, el coneixement i la innovació, fins avui, s’han
llençat molts calers a la brossa i hem perdut molts doblers amb “grans”
professionals de la gestió i de la programació. Hem instaurat una “casta” de
tècnics uniformats i corporatius però poc formats. (Herències de la Transició que també ha
imposat una casta postfranquista a les elits econòmiques i de l’Administració).
El que s’hauria d’haver fet, era saber quins són els valors pels que ens
volem regir i, després, aplicar-los a una reestructuració del que es faci. Saber
que cada actuació local és una actuació global i un exemple. Que no es tracta
de dilapidar, any rere any, pressupostos minsos sinó de “programar” (com a
“preveure” i com a “construir”) a llarg termini per generar un teixit cultural,
una indústria i uns espais de vida, de relació i de creació. (Preguntes: quina
sortida té estudiar dansa? I fer música? I el disseny?... que són àrees en què hi gastem uns quants
diners públics...)
Hem obviat la política real, emprenedora, engrescadora i de cooperació (entre institucions i entre el públic i el privat) en pro de la
construcció d’equipaments inútils, fantasmagòrics i sense contingut i per la
repetició de programacions arreu del país. I això es paga car. I no fem
marxa enrere. Seguim amagant el cap sota l’ala. Al meu poble, per exemple, com
que no hi ha diners per a fer res, malgastarem uns anys fent un nou Pla d’Acció
Cultural (en tenim un que ni s’ha estrenat i que va costar tota una
legislatura, però això no compta. No compta que la majoria de gent que hi va
participar s’ha allunyat per sempre de la cultura local...). Es
tracta de seguir amb idees mortes per mantenir la consciència submisa i
sotmesa. No hi ha risc. No hi ha moviment real. Es vol una cultura de subvenció
retallada. No hi ha prioritats. Els tècnics volen que els diguem que pensem
perquè no saben què fer... On han estudiat?
El món local hauria de donar exemple. És la política de proximitat, la del dia a
dia. La que té mes responsabilitat. Per contra, segueix el model obsolet de les subvencions i de les programacions a l’engròs, de la
cultura com a lleure, oci i negociat polític. A Vilafranca també.
La cultura és una inversió en qualitat de vida i en benestar. En allò més
important per a la societat: el capital
humà. La inversió en cultura retorna amb valor afegit i amb la possibilitat
d’obrir noves portes a les gents: laborals, d’integració...., de tota mena. Cal
girar full a les subvencions políticament correctes (per favors electorals) i
a les ràtzies de programacions que, al final, només queden en fum de vanitats
(de la vanitat dels tècnics que es resignen a ser mers gestors d’engrunes).
Cal fomentar les activitats arrelades, amb un projecte a l’horitzó,
singulars i que funcionin. Cal treballar a partir d’un model de sociabilitat i
de qualitat. Ja estic cansat de tanta barroeria, d’haver d’explicar el que no caldria,
de perdre el temps. De què l’Administració no sàpiga veure quins projectes són
integradors, singulars, amb valor afegit, amb projecció, amb foment del
patrimoni... Quins aporten riquesa (no només material) i quins són mer
localisme i consum. Prou de vendre fum.
Cal rigor en la gestió dels equipaments (que tampoc no s’ha fet) i, per
sobre de tot, cal un model basat en l’excel·lència, la qualitat, el pensament
crític, el llarg termini, la inversió en valors educatius... I això tampoc no es
fa. Malgastem els pocs doblers que tenim en qualsevol iniciativa. I Hauríem de
dir prou! I hauríem de canviar les
maneres de fer, les estructures, les persones a les Administracions i
l’estratègia. El que calgui!
Com que no es fa, als qui estem fora, ens resta
seguir treballant des de la “societat civil”. I deixar de callar i de fer l’onso.
