Els secrets de les paraules són els nostres secrets. Són els secrets en què redescobrim el món i en què ens redescobrim a nosaltres mateixos. Els secrets que només coneixem quan agafen existència (independència); i obtenen existència quan som capaços de donar-los cossitat i/o expressió: estructura i so. Els secrets de les paraules són els secrets que floreixen del diàleg que establim amb les paraules (i a través d’elles amb el món, amb nosaltres mateixos i amb els altres) i de l’esforç per fer-nos responsables de les paraules, i de la vida. Els secrets de les paraules són secrets que es formen i transformen, que ens formen i transformen, i que es formen i transformen. Són secrets que compartim i que naixen de la possibilitat de crear una sobreconsciència en la paraula, la música l’art.
L’educació, doncs, en concordança amb algunes de les investigacions actuals que es basen en la pluralitat i diversitat de què parteixen els cervells i les ments humanes, no consisteix en transmetre sabers i informacions. L’educació consisteix en ensenyar a descobrir i redescobrir, a descobrir-se i a redescobrir-se. A comprendre i a fer-se responsable, de la viada i de la paraula.
L’educació no consisteix, com bé comencen a veure alguns autors de la França, en un bé objectiu. L’educació naix quan hom ha après a aprendre. A comprendre i a comprendre’s per actuar i per a viure. L’educació és un fenomen vital i no pas una eina per aconseguir una bona feina, l’ascens social i un bon ordre econòmic. Ara bé, com la podem fer viable? Quin cost econòmic té? Quin interès té per a unes “democràcies” occidentals interessades en el control i el poder?
L’educació consisteix en ensenyar a mirar i en promoure la mirada. En posar-nos en camí de la llibertat i de l’alliberar-nos per a tenir veu pròpia. I és que com bé digué Pessoa: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.
Quan l’educació és un bé funcional ha perdut el nord (de tant com s’adapta a les nostres necessitats no deixa espai per al lliure albir). De la mateixa manera, quan una cadira és del tot funcional no hi podem seure (de tant bé com s’adapta al nostre cos no permet ni un bri de moviment), i quan l’art és funcional (de tant bé com s’adapta a la ideologia del poder no permet ni una unça de pensament).
L’educació, doncs, en concordança amb algunes de les investigacions actuals que es basen en la pluralitat i diversitat de què parteixen els cervells i les ments humanes, no consisteix en transmetre sabers i informacions. L’educació consisteix en ensenyar a descobrir i redescobrir, a descobrir-se i a redescobrir-se. A comprendre i a fer-se responsable, de la viada i de la paraula.
L’educació no consisteix, com bé comencen a veure alguns autors de la França, en un bé objectiu. L’educació naix quan hom ha après a aprendre. A comprendre i a comprendre’s per actuar i per a viure. L’educació és un fenomen vital i no pas una eina per aconseguir una bona feina, l’ascens social i un bon ordre econòmic. Ara bé, com la podem fer viable? Quin cost econòmic té? Quin interès té per a unes “democràcies” occidentals interessades en el control i el poder?
L’educació consisteix en ensenyar a mirar i en promoure la mirada. En posar-nos en camí de la llibertat i de l’alliberar-nos per a tenir veu pròpia. I és que com bé digué Pessoa: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.
Quan l’educació és un bé funcional ha perdut el nord (de tant com s’adapta a les nostres necessitats no deixa espai per al lliure albir). De la mateixa manera, quan una cadira és del tot funcional no hi podem seure (de tant bé com s’adapta al nostre cos no permet ni un bri de moviment), i quan l’art és funcional (de tant bé com s’adapta a la ideologia del poder no permet ni una unça de pensament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.