En una entrevista recent al catedràtic de dret constitucional José Antonio González Casanova, el periodista s’estranyà de què González, a banda d’un bon especialista del seu àmbit, pogués parlar amb coneixement de causa de Mahler o d’astrologia.
Davant l’astorament imbècil del periodista, González li respon, amb naturalitat, que: “si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa”.
Diem això perquè la conversa ens recordà l’obra del científic i poeta Josep Baltà, qui pertany a una de les nissagues de científics del nostre país. A una nissaga d’arrels penedesenques amb projecció arreu del món, a la qual hi trobem, entre altres, Josep Baltà Elies i Francisco José Baltà-Calleja. I escriu poesia. Clar!
La mirada de l’artista i la científic, com la del filòsof, són mirades que interroguen i que s’emmirallen davant la immensitat de l’univers (de la realitat tota i de l’ésser humà): la ciència constreny amb rigor la imaginació i la poesia fa volar la imaginació i per avançar i aconseguir un bon coneixement de la realitat i de nosaltres mateixos.
Per comprendre i per comprendre’ns cal aprendre a mirar. Com diu Josep Baltà: “Mirada en l’aire, / Amb calor d’una il•lusió / Que es va enderrocant / Amb la distància”.
Aprendre a mirar per aprendre a viure. La mirada necessita de la síntesi i de l’expansió, com la vida mateixa, perquè el pensament és un procés de vida. Ha d’apressar i ha de volar.
La de l’ésser humà, com van descobrir els grecs, ha de ser una mirada d’amor envers la realitat i els altres. D’amor perquè és una mirada que s’obre i que es dóna per a rebre (per a compartir secrets). Quan s’estima una dona, com diu Baltà: “Estimar fugaçment / El secret d’una dona, / Sentir l’eco / D’un trencar de cristalls. / - aquells que van entelar / el nostre primer un- / La por i els anys / Recolzen en els ulls / Donant al petó de la pregunta / El color de tintada d’aire. / N’he aimat tantes! / Són imatges / Tenen els somnis / Com si fossin hores / I no n’he conegut cap. / Estimo, és l’únic / Per a cada dia cremar una mica més / Fidel a una realitat / He de seguir caminant / Sempre enamorat de l’horitzó / Fins que la mort em digui prou / Fins que l’escuma del mar / Se m’assequi a la boca / Fins que no hi hagi més jovenesa”.
Els grecs ja parlaren de l’amor a la saviesa (de la filo-sofia) com a capacitat de ser prou humil com per reconèixer els propis i límits i per ser prou apassionat per voler abraçar allò que se sap important per a la vida: “L’horitzó em fa perdre / La seguretat / Mentre, en els camins / El fullam fa reialme”.
De la mirada atenta en brolla el pensament (les paraules i els números): la humanitat i l’humanisme. La sensibilitat i el plaer de la bellesa. La comprensió i l’ordre que permet caminar amb més fermesa i fer-se noves preguntes. Els cicles del pensar necessiten vocació i repòs, diàleg i reflexió. Diàleg cap a l’exterior i cap a l’interior.
Davant l’astorament imbècil del periodista, González li respon, amb naturalitat, que: “si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa”.
Diem això perquè la conversa ens recordà l’obra del científic i poeta Josep Baltà, qui pertany a una de les nissagues de científics del nostre país. A una nissaga d’arrels penedesenques amb projecció arreu del món, a la qual hi trobem, entre altres, Josep Baltà Elies i Francisco José Baltà-Calleja. I escriu poesia. Clar!
La mirada de l’artista i la científic, com la del filòsof, són mirades que interroguen i que s’emmirallen davant la immensitat de l’univers (de la realitat tota i de l’ésser humà): la ciència constreny amb rigor la imaginació i la poesia fa volar la imaginació i per avançar i aconseguir un bon coneixement de la realitat i de nosaltres mateixos.
Per comprendre i per comprendre’ns cal aprendre a mirar. Com diu Josep Baltà: “Mirada en l’aire, / Amb calor d’una il•lusió / Que es va enderrocant / Amb la distància”.
Aprendre a mirar per aprendre a viure. La mirada necessita de la síntesi i de l’expansió, com la vida mateixa, perquè el pensament és un procés de vida. Ha d’apressar i ha de volar.
La de l’ésser humà, com van descobrir els grecs, ha de ser una mirada d’amor envers la realitat i els altres. D’amor perquè és una mirada que s’obre i que es dóna per a rebre (per a compartir secrets). Quan s’estima una dona, com diu Baltà: “Estimar fugaçment / El secret d’una dona, / Sentir l’eco / D’un trencar de cristalls. / - aquells que van entelar / el nostre primer un- / La por i els anys / Recolzen en els ulls / Donant al petó de la pregunta / El color de tintada d’aire. / N’he aimat tantes! / Són imatges / Tenen els somnis / Com si fossin hores / I no n’he conegut cap. / Estimo, és l’únic / Per a cada dia cremar una mica més / Fidel a una realitat / He de seguir caminant / Sempre enamorat de l’horitzó / Fins que la mort em digui prou / Fins que l’escuma del mar / Se m’assequi a la boca / Fins que no hi hagi més jovenesa”.
Els grecs ja parlaren de l’amor a la saviesa (de la filo-sofia) com a capacitat de ser prou humil com per reconèixer els propis i límits i per ser prou apassionat per voler abraçar allò que se sap important per a la vida: “L’horitzó em fa perdre / La seguretat / Mentre, en els camins / El fullam fa reialme”.
De la mirada atenta en brolla el pensament (les paraules i els números): la humanitat i l’humanisme. La sensibilitat i el plaer de la bellesa. La comprensió i l’ordre que permet caminar amb més fermesa i fer-se noves preguntes. Els cicles del pensar necessiten vocació i repòs, diàleg i reflexió. Diàleg cap a l’exterior i cap a l’interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.