És sabut que el pensador Francesc Pujols (1882-1962) defensava que la humanitat s’havia de bastir a partir d’un coneixement científic de la realitat. D’un coneixement que reconeix els seus límits, que s’emmiralla davant la immensitat de l’univers i la complexitat de la realitat i que fuig de les supersticions i els dogmes. Això havia de permetre un nou humanisme i allunyar-nos dels dogmes religiosos.
Per a portar a terme el seu projecte va cercar quins eren els principis que permetien conèixer la realitat i la vida i crear un mapa des d’on interpretar el món per a donar més valor i plenitud a la vida humana. No en va, era un bon nietzscheà i seguidor de Wagner.
El mapa de Pujols es construeix a partir d’un conjunt d’escales que li permeten copsar la complexitat de la realitat i de la consciència. A través d’una xarxa d’escales amb diferents graus de complexitat a cada graó. La idea és bona perquè és simple i perquè dóna una visisó de conjunt sense donar-nos una mirada excessiavment fragmentada o esviaixada de la realitat i de la vida.
Era una visió que encaixava molt bé amb les teories i els treballs de biòlegs europeus i sudamericans (tot i que no sé si Pujols els coneixia) com: Jacques Loeb Edward A. Schäfer, Alfonso Luís Herrera o Stephane Leduc. D’uns autors que cercaven la continuïtat entre la “matèria inhert” i la “matèria viva”, a les quals, amb bona visió de futur, Pujols hi afegeix la “matèria cultural”. I és que, com bé diu Herrera, i com rubricaria Pujols: “no hi ha un abisme entre els cossos vivents i els cossos cristal•litzats”. No obstant això, a Catalunya aquesta visió era totalment novedosa, si exceptuem la figura interessant i internacionalment reconeguda de Ramon Turró. I és que la biologia i la visió de l’evolucionisme del país passava per les mans de capellans que avantposaven les creences i la fe al coneixement rigorós. Només cal pensar en l’alcoià Eduard Vitòria (1864-1985) i en Jaume Pujiula (1869-1958); i que els catedràtics (pel seu catolicisme) van mirar amb poca seriositat aquestes qüestions (per exmeple: Antonio de Gregotrio Rocasolano (1873-1941) i José Rodriguez Carracido (1856-1928)) tots ells molt actius i divulgats als Països Catalans.
Sort en va tenir, Pujols, de Dalí; qui també basava la seva pintura en els avenços de les ciències (i nomenà Pujols “Emperador Trajà de la filosofia”). I qui va estar en contacte amb Watson, Prigogine...
Certament, des d’aleshores ha plogut molt. Però els autors que cercaven la complexitat i la continuïtat de i en la realitat, com Pujols, ens situen en un bon camí. Comprendre’ls i estudiar-los és una bona manera de comprendre millor les ciències d’avui i el món en què vivim, o volem viure (tot i que l’estem destruïnt al mateix temps que ens destruim a nosaltres).
Per a portar a terme el seu projecte va cercar quins eren els principis que permetien conèixer la realitat i la vida i crear un mapa des d’on interpretar el món per a donar més valor i plenitud a la vida humana. No en va, era un bon nietzscheà i seguidor de Wagner.
El mapa de Pujols es construeix a partir d’un conjunt d’escales que li permeten copsar la complexitat de la realitat i de la consciència. A través d’una xarxa d’escales amb diferents graus de complexitat a cada graó. La idea és bona perquè és simple i perquè dóna una visisó de conjunt sense donar-nos una mirada excessiavment fragmentada o esviaixada de la realitat i de la vida.
Era una visió que encaixava molt bé amb les teories i els treballs de biòlegs europeus i sudamericans (tot i que no sé si Pujols els coneixia) com: Jacques Loeb Edward A. Schäfer, Alfonso Luís Herrera o Stephane Leduc. D’uns autors que cercaven la continuïtat entre la “matèria inhert” i la “matèria viva”, a les quals, amb bona visió de futur, Pujols hi afegeix la “matèria cultural”. I és que, com bé diu Herrera, i com rubricaria Pujols: “no hi ha un abisme entre els cossos vivents i els cossos cristal•litzats”. No obstant això, a Catalunya aquesta visió era totalment novedosa, si exceptuem la figura interessant i internacionalment reconeguda de Ramon Turró. I és que la biologia i la visió de l’evolucionisme del país passava per les mans de capellans que avantposaven les creences i la fe al coneixement rigorós. Només cal pensar en l’alcoià Eduard Vitòria (1864-1985) i en Jaume Pujiula (1869-1958); i que els catedràtics (pel seu catolicisme) van mirar amb poca seriositat aquestes qüestions (per exmeple: Antonio de Gregotrio Rocasolano (1873-1941) i José Rodriguez Carracido (1856-1928)) tots ells molt actius i divulgats als Països Catalans.
Sort en va tenir, Pujols, de Dalí; qui també basava la seva pintura en els avenços de les ciències (i nomenà Pujols “Emperador Trajà de la filosofia”). I qui va estar en contacte amb Watson, Prigogine...
Certament, des d’aleshores ha plogut molt. Però els autors que cercaven la complexitat i la continuïtat de i en la realitat, com Pujols, ens situen en un bon camí. Comprendre’ls i estudiar-los és una bona manera de comprendre millor les ciències d’avui i el món en què vivim, o volem viure (tot i que l’estem destruïnt al mateix temps que ens destruim a nosaltres).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.