De què parlen els músics? Els músics parlen de la vida amb un llenguatge que per expressar la realitata la “dramatitza”. Ahir, vaig assistir al Liceu a la representació de “Simón Bocanegra”, òpera escrita per Verdi a partir d’un llibret de l’espanyol Antonio García. És una obra de finals del segle XIX que recull les inquietuds d’aquests personatges i de la seva època. Les inquietuds envers la construcció dels Estats-nació a Itàlia i a Espanya. No oblidem que Verdi va ser un gurú de la unitat d’Itàlia!
L’obra no és cap meravella, però hi ha bons moments orquestrals als actes segon i tercer. Narra una enrevessada i trista història romàntica d’amors i desamors, però darrera la narració vanal apareix la intenció dels autors: mostrar que l’Estat-nació és la fita de la política.
Vista uns cents d’anys després, l’obra ha quedat defassada. L’Estat-nació ja no és un model (com ha demostrat el fracàs de la unió política d’Europa), i com sabem els catalans perquè, com va escriure Giustino Fortunato en relació a l’Estat Italià l’any 1899: “La unitat d’Itàlia ha suposat, malauradament, la nostra ruïna econòmica. El 1860 érem en condicions excel•elnts per a un despertar econòmic [...] La unitat ens ha perdut. I, per si això fos poc, s’ha demostrat, contràriament a l’opinió de tothom, que l’Estat Italià prodiga els seus beneficis econòmics a les províncies del nord molt més que a les del sud”. I què en direm de la Monarquia parlamentària instaurada per la Constitució del 1978? I de la implantació radial del TGV? I del centralisme dels aeroports? I del finançament de Catalunya? I de l’Estatut de pa sucat amb oli? I de les seleccions esportives?...
Enfront la relaitat autonòmicista de l’Estat cal guanyar la independència cada dia i en tots els terrenys. Només treballant per marxar podrem aconseguir veritable autonomia dins l’Estat Espanyol. I per això cal partir de la independència cultural (basada en la unitat dels Països Catalans) per parlar al món amb veu pròpia i independència econòmica (basada en el comerç i l’exportació arreu).
Treballar per marxar no vol dir negociar amb Madrid sinó enfrontar-se a Madrid per parlar-hi de tu a tu. Cal una política de fets consumats. Cal internacionalitzar els mercats de la indústria catalana. Cal construir la independència en totes les escletxes que l’Estat deixa obertes. Mai no la tindrem negociant!. La tindrem pactant, i per al pacte cal força i claredat i fermesa d’idees. I cal unitat dels Països Catalans que són qui produeix el 26% del PIB “espanyol” (i molts milions de consumidors).
La independència es construeix des de baix alliberant-se amb entusiasme (com quan vam fer TV3 o els Mossos d’Esquadra).
La vida biològica, com la de les nacions i la de les persones, no depèn de la capacitat d’adaptar-se a l’entron (aìxo és la seva mort) si no de la seva capacitat d’independitzar-se de l’entorn per a interactuar-hi. L’Estat de les Autonomies ens mata com a nació i per això hem de lluitar contra els seus límits construint a contracorrent.
L’obra no és cap meravella, però hi ha bons moments orquestrals als actes segon i tercer. Narra una enrevessada i trista història romàntica d’amors i desamors, però darrera la narració vanal apareix la intenció dels autors: mostrar que l’Estat-nació és la fita de la política.
Vista uns cents d’anys després, l’obra ha quedat defassada. L’Estat-nació ja no és un model (com ha demostrat el fracàs de la unió política d’Europa), i com sabem els catalans perquè, com va escriure Giustino Fortunato en relació a l’Estat Italià l’any 1899: “La unitat d’Itàlia ha suposat, malauradament, la nostra ruïna econòmica. El 1860 érem en condicions excel•elnts per a un despertar econòmic [...] La unitat ens ha perdut. I, per si això fos poc, s’ha demostrat, contràriament a l’opinió de tothom, que l’Estat Italià prodiga els seus beneficis econòmics a les províncies del nord molt més que a les del sud”. I què en direm de la Monarquia parlamentària instaurada per la Constitució del 1978? I de la implantació radial del TGV? I del centralisme dels aeroports? I del finançament de Catalunya? I de l’Estatut de pa sucat amb oli? I de les seleccions esportives?...
Enfront la relaitat autonòmicista de l’Estat cal guanyar la independència cada dia i en tots els terrenys. Només treballant per marxar podrem aconseguir veritable autonomia dins l’Estat Espanyol. I per això cal partir de la independència cultural (basada en la unitat dels Països Catalans) per parlar al món amb veu pròpia i independència econòmica (basada en el comerç i l’exportació arreu).
Treballar per marxar no vol dir negociar amb Madrid sinó enfrontar-se a Madrid per parlar-hi de tu a tu. Cal una política de fets consumats. Cal internacionalitzar els mercats de la indústria catalana. Cal construir la independència en totes les escletxes que l’Estat deixa obertes. Mai no la tindrem negociant!. La tindrem pactant, i per al pacte cal força i claredat i fermesa d’idees. I cal unitat dels Països Catalans que són qui produeix el 26% del PIB “espanyol” (i molts milions de consumidors).
La independència es construeix des de baix alliberant-se amb entusiasme (com quan vam fer TV3 o els Mossos d’Esquadra).
La vida biològica, com la de les nacions i la de les persones, no depèn de la capacitat d’adaptar-se a l’entron (aìxo és la seva mort) si no de la seva capacitat d’independitzar-se de l’entorn per a interactuar-hi. L’Estat de les Autonomies ens mata com a nació i per això hem de lluitar contra els seus límits construint a contracorrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.