CRISI...

No puc, ni vull, analitzar els motius i els efectes de l’actual crisi econòmica. Ni en sé prou ni és el lloc. No obstant això, i com qualsevol ciutadà, em penso que he de reflexionar-hi, pel que m’afecta i per a veure-hi més clar. Per poder exercir amb la màxima responsabilitat la meva condició de “ciutadà” (de la qual en volen, a qualsevol preu, que ens n’oblidem!). La meva “condició política”, diguin el que diguin, és un dret a reclamar, sobretot davant la prepotència i insolvència de la major part d’una classe política pervertida pels aparells de partit.
Certament, és llastimós el que diuen i el que fan els polítics, també els d’esquerra. Els uns diuen que ens hem de sacrificar tots (abaratint els sous,...), els altres diuen que tota la culpa és dels banquers i dels empresaris...
Una i altra cosa són certes en part; però no s’hi val a badar. No poden amagar la complicitat entre el poder polític i l’econòmic a redòs de discursos simplistes. Què fan els sindicats? Què fan els polítics? Que han fet els banquers i els polítics fins ara? Aquestes són qüestions que hom no pot obviar.
De fet, si una cosa ha quedat clara per la crisi és la incompetència dels sindicats. Son uns panxacontents que viuen dels sindicats i autojustifiquen el seu sou generant falsos problemes o fent-se els importants assumint una representativitat social que no tenen.
Els darrers anys els ajuntaments, de tots els colors, han funcionat amb les plusvàlues de la construcció. Tots sabíem que l’especulació de la construcció era una cosa que s’acabaria i que era perjudicial per al bon funcionament de l’economia. Els polítics, però, han jugat a aquest joc i, a més, i això és més greu, han estat incapaços de generar les mesures per quan arribés el moment actual. Han malgastat els recursos i s’han aprofitat de l’especulació sense cap mena de previsió.
Una altra qüestió a destacar. Com és que ningú diu res davant la immoralitat dels banquers que es reparteixen quantitats milionàries dels beneficis de les seves entitats (ara sanejades amb diner públic) i, sobretot, quan els directius de les caixes d’estalvis també es reparteixen sumes milionàries en plans de pensions i altres fórmules indirectes de repartir-se els beneficis de les “seves” entitats (per exemple les dietes). Davant aquest fet tothom callà. Els polítics els primers.
D’altra banda, qui vigila als empresaris. Hem repartit diners i més diners als bancs, a les caixes d’estalvi i a les grans multinacionals, però, qui controla què en fan i què passa al món empresarial? Qui vigila els acomiadaments improcedents? Qui vigila que empreses que ara tenen més feina que abans acomiadin treballadors i a més abarateixin els cost de les hores extres (o deixin de pagar-les!) amb l’excusa de la crisi? On són els sindicats i els governs?
Amb quina decència se’ns demana que ens estrenyem el cinturó? Com és que els governs segueixen devent tants diners i paguen amb tant de retard i es queden tant amples?