Ja em perdonarà, qui em llegeixi, per tornar a parlar sobre aquesta qüestió, però les recents vagues i la LEC fan que en tingui ganes (i també hi ha influït la relectura que estic fent dels filòsofs presocràtics. Tota una lliçó d’humanitat!).
La primera constatació, per a mi molt important, és que en 30 anys de “democràcia” mai no s’ha fet cap reforma educativa de debò (a fons, estructural i amb recursos). S’ha refet la Seguretat Social, s’han anat refent l’exèrcit (prejubilant l’elevat nombre de comandaments i professionalitzant-lo amb grans inversions) i el Funcionariat de els Administracions... però, ai las!, mai no s’ha considerat seriosament l’Educació. Ans el contrari, ens hem embrancat en reformes, contrareformes, batalles i batalletes. Molt de fum per a no res!
Segona constatació: no existeix el que a les dècades dels any 70 i 80 del segle XX s’anomenà “comunitat educativa” (aquesta ha estat un fracàs, tot i honroses excepcions). Per què la majoria de pares han dimitit de la seva tasca educadora?
Tercera constatació: ni hem transformat el model educatiu ni hem estat capaços de copsar els canvis profunds en les dinàmiques socials (per exemple la incorporació de la dona al mercat laboral).
Quarta constatació: Catalunya no ha fet una aposta per un model educatiu català, tot i tenir-ne els competències (cosa que crea una certa nostàlgia de les gents de la II República i de l ‘empenta de gent com Josep Estalella, avui han quedat oblidats).
En resum, el franquisme va emmudir el sistema educatiu i la “democràcia” ha estat incapaç de donar-li les ales que necessitava (com és que encara hi hagi massificació a les aules?). El franquisme tenia clar que un Estat dictatorial es basa en la deseducació i la “democràcia” amaga el cap sota l’ala (tot i que sense un bon sistema educatiu naix putrefacte de la base). Com és que al nostre país no hi ha excel•lència i si un fracàs escolar cada vegada més espectacular (tot i que cada dia invertim més diners)? Com és que s’ha perdut l’autoritat? N’hi ha prou amb comprar ordinadors? La tecnologia genera més interès per aprendre o adorm els sentits i ens fa funcionals?
Ens podríem allargar molt, oi? No pateixin. No ho faré! Però vull posar sobre la taula dues reflexions de Demòcrit per la seva actualitat i lucidesa (perquè ens fan enrogir de vergonya). Han passat més dos mil anys i encara no les hem entès i paït!
1/ - “La condescendència és el pitjor dels mals per a educar a la joventut”.
2/ - “Als infants als qui es tolera que no s'esforcin no aprendran de lletres, de música, d’exercici corporal, ni d’allò que trobem més relacionat amb la virtut: el respecte”.
Sense aquestes premisses ens aboquem a una societat basada en la obligació i la llei (en l’autoritat i cap a l’autoritarisme i l’automatisme): al menyspreu a l’esforç per dotar de valor allò que s’aconsegueix amb facilitat i rapidesa, i al preu que sigui.
Si no hem aprofitat les ensenyances del avantpassats, i hem seguit omplint pàgines i pagines de paraules i paraules (de tècniques i de tecnologies, de ciències i de ruqueries...), és perquè, com diu el mateix autor: “Per als afortunats [digueu-ne “burgesia”, en termes marxistes, “primer món” o “classe dirigent”] la cultura és una decoració; per als desafortunats [digueu-ne “poble”, “tercer món”, “humanistes”... “desheretats”... i tots els eufemismes que us vinguin al cap] un petit refugi”. I encara ens queden el “quart món”, els desheretats...
En fi: de feina tanta com es vulgui (i de revoltes pendents... ni en parlem!).
La primera constatació, per a mi molt important, és que en 30 anys de “democràcia” mai no s’ha fet cap reforma educativa de debò (a fons, estructural i amb recursos). S’ha refet la Seguretat Social, s’han anat refent l’exèrcit (prejubilant l’elevat nombre de comandaments i professionalitzant-lo amb grans inversions) i el Funcionariat de els Administracions... però, ai las!, mai no s’ha considerat seriosament l’Educació. Ans el contrari, ens hem embrancat en reformes, contrareformes, batalles i batalletes. Molt de fum per a no res!
Segona constatació: no existeix el que a les dècades dels any 70 i 80 del segle XX s’anomenà “comunitat educativa” (aquesta ha estat un fracàs, tot i honroses excepcions). Per què la majoria de pares han dimitit de la seva tasca educadora?
Tercera constatació: ni hem transformat el model educatiu ni hem estat capaços de copsar els canvis profunds en les dinàmiques socials (per exemple la incorporació de la dona al mercat laboral).
Quarta constatació: Catalunya no ha fet una aposta per un model educatiu català, tot i tenir-ne els competències (cosa que crea una certa nostàlgia de les gents de la II República i de l ‘empenta de gent com Josep Estalella, avui han quedat oblidats).
En resum, el franquisme va emmudir el sistema educatiu i la “democràcia” ha estat incapaç de donar-li les ales que necessitava (com és que encara hi hagi massificació a les aules?). El franquisme tenia clar que un Estat dictatorial es basa en la deseducació i la “democràcia” amaga el cap sota l’ala (tot i que sense un bon sistema educatiu naix putrefacte de la base). Com és que al nostre país no hi ha excel•lència i si un fracàs escolar cada vegada més espectacular (tot i que cada dia invertim més diners)? Com és que s’ha perdut l’autoritat? N’hi ha prou amb comprar ordinadors? La tecnologia genera més interès per aprendre o adorm els sentits i ens fa funcionals?
Ens podríem allargar molt, oi? No pateixin. No ho faré! Però vull posar sobre la taula dues reflexions de Demòcrit per la seva actualitat i lucidesa (perquè ens fan enrogir de vergonya). Han passat més dos mil anys i encara no les hem entès i paït!
1/ - “La condescendència és el pitjor dels mals per a educar a la joventut”.
2/ - “Als infants als qui es tolera que no s'esforcin no aprendran de lletres, de música, d’exercici corporal, ni d’allò que trobem més relacionat amb la virtut: el respecte”.
Sense aquestes premisses ens aboquem a una societat basada en la obligació i la llei (en l’autoritat i cap a l’autoritarisme i l’automatisme): al menyspreu a l’esforç per dotar de valor allò que s’aconsegueix amb facilitat i rapidesa, i al preu que sigui.
Si no hem aprofitat les ensenyances del avantpassats, i hem seguit omplint pàgines i pagines de paraules i paraules (de tècniques i de tecnologies, de ciències i de ruqueries...), és perquè, com diu el mateix autor: “Per als afortunats [digueu-ne “burgesia”, en termes marxistes, “primer món” o “classe dirigent”] la cultura és una decoració; per als desafortunats [digueu-ne “poble”, “tercer món”, “humanistes”... “desheretats”... i tots els eufemismes que us vinguin al cap] un petit refugi”. I encara ens queden el “quart món”, els desheretats...
En fi: de feina tanta com es vulgui (i de revoltes pendents... ni en parlem!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.