Certament, les eleccions basques han estat un símptoma clar de cap on va l’Estat Espanyol (amb pas valent i impassible). I també ho és el devastat panorama polític català. No obstant això, també és cert que no podem fer paral·lelismes fàcils entre les situacions i les característiques socials i econòmiques de les dues nacions (o entre la seva “consciència nacional”).
El cert és, però, que d’ençà del règim Constitucionalista i Monàrquic instaurat a partir del 1978 , l 'Estat Espanyol ha engegat la màquina uniformitzadora amb dos grans reptes: el bipartidisme i la imposició d’un sistema de descentralització administrativo-regional. És a dir, a eliminar la dissidència política i, sobretot, la veu política plurinacional.
El símptoma que ara mostra el País Basc, i el que ja ha mostrat Catalunya, és el de la seva sucursalització patètica. Ja no a l’Estat Espanyol sinó al bipartidisme espanyol. Els governs català i basc ja ni tan sols no són governs autonòmics. Són governs de segona categoria, i llur funció és manifestar i refermar l’hegemonia socialista o l’hegemonia popular. Els seus presidents i les seves lleis depenen dels interessos dels dos partits hegmònics a l’Espanya “plural” i “diversa” i els polítics “autonòmics” (jo en diria “autòmates”, del poder i de la pela!) només han de dir si volen jugar a aquest joc (com s’expliquen, si no, tots els incompliments en finançament, infraestructures.....).
Les regles del joc les marca, limita i delimita: Espanya! Per això hi ha una llei de partits que defineix que només hi ha unes regles i que aquestes no permeten estripar la baralla per mirar nous horitzons.
Les regles del joc democràtiques són les regles per a la constitució, modernització i finançament de l’Estat Espanyol. La resta són engrunes que es donen a uns “nacionalistes” o a uns altres “nacionalistes” per guanyar votacions a Madrid; que són les que realment importen.
Hi ha una llei de partits perquè s’ha de partir d’una base constitucional forta i sense veus crítiques que la puguin dinamitar des de dins. La llibertat és encotillada. Ho és la llibertat i ho és la democràcia, perquè aquesta ja no serveix per dramatitzar i posar en joc la pluralitat i el pacte sinó la submissió i l’autoritarisme.
Aquest és el símptoma de les darreres eleccions basques i del paisatge polític dels Països Catalans.
Ara, només queda el darrer pas: modificar les corresponents lleis electorals per: primer, fer que el vot nacionalista (com ja passa al País Basc i a Navarra) sigui inviable a Catalunya (afavorint l’àrea metropolitana); i, segon (i com ja han dit per activa i per passiva polítics espanyols de dretes, d’esquerres i de centre), afeblir la presència dels “nacionalismes perifèrics” al Parlament Espanyol (perquè el Senat ja sabem que només serveix, com el Parlament Europeu, per engruixir les butxaques de polítics panxacontents i ineptes o dels qui destorben les jerarquies i els discursos oficials i oficialistes dels aparells de partit).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.