Parlem del “Pla Bolonya” i això ja és un error. No hi ha un “Pla Bolonya”. Per tant, no podem anar contra “l’aplicació” de cap “pla”: primer, perquè no hi ha un pla preestablert; segon, perquè Europa no té competències en educació (aquestes són dels governs espanyol i català).
Fa deu anys es va redactar un breu manifest amb sis punts que demanava: (1) un espai d’ensenyaments superiors homologable (amb tres cicles: grau, postgrau i doctorat) que afavorís la mobilitat i el reconeixements dels títols; (2) garanties de qualitat en tots els ensenyaments universitaris d’Europa i (3) que s’ensenyés la dimensió europea.
Això ens obligava a fer els deures. Cada país havia d’implementar aquests objectius generals i genèrics. I es podia fer amb models propis que acomplissin aquests objectius generals. Vam acceptar la responsabilitat d’implementar aquesta declaració de Bolonya i no ho hem fet! I això era compatible amb convergir amb Europa amb un model basat en al nostra mediterraneïtat (com ara reclamen els estudiants). I no hem fet els deures fins que no hem vist que s’esgoten els plaços establerts i, ara, Bolonya ens cau al damunt, i ho fa quan des d’Europa ja es planifica “postbolonya” (l’espai europeu d’investigació)! I a sobre els polítics diuen que no cal dialogar i que no cal parlar de res! I reprimeixen amb violència!
Ningú pot estar contra els sis punts que es van redactar a Bolonya. La declaració plantejava sis bons reptes. Però: què s’ha fet? Com s’ha fet? A casa nostra es va començar a treballar en aquests punts tot just l’any 2007! Primer error. I ja en un dels punts més senzills (en aquell que es diu que els ensenyaments superiors es segmentaran en tres nivells, un de tres anys que és el grau, un de dos anys que és el postgrau o màster i un d’un any que és el doctorat) no s’ha fet bé. Hem creat una divisió en un grau de quatre anys i un postgrau d’un any! A més, en un altre punt bàsic i senzill també s’ha improvisat: hem començat a la transformació del model pels postgraus i màsters i no pas pels graus! Hem començat al casa per la teulada! I es vol que hi estiguem d’acord? Realment els interessa l’educació? Fallem en el més bàsic i serem capaços d’aconseguir l’homologació en la qualitat?
Per què, si hem trigat tants anys a moure un dit no aprenem dels errors d’aquells països que ja han començat a avaluar els efectes nocius dels canvis que han fet (com el cas d’Alemanya on s’ha detectat que un 20% menys de la població té accés als estudis superiors i que el nivell qualitatiu ha baixat)?
Després de tot el que s’ha fet amb els lleis educatives d’aquest país, i d’aquests precedents, podem confiar en els polítics? No els hem d’exigir que expliquin com es finançarà la transformació del sistema? No cal que ens expliquin com s’assegura que els postgrau es facin sense haver de caure el la privatització per raons d’eficiència neoliberal?... No tenim dret a defensar l’Educació (en majúscules i com a base de democràcia i de cultura) enfront el menyspreu constant que li mostra l’Administració?
Amb quins diners es finançarà aquesta transformació (augment professorat, més beques estudiants, finançament postgraus amb pocs alumnes....)? Em sembla que encara hi ha massa preguntes i que, una vegada més, fem tard i fem les coses malament. Com és que després de 20 anys de què es parli d’aquesta transformació i de 10 anys de la declaració de Bolonya la informació que se’n té encara es esviaixada i parcial? Com es que encara estem amb el pixats al ventre?
Fa deu anys es va redactar un breu manifest amb sis punts que demanava: (1) un espai d’ensenyaments superiors homologable (amb tres cicles: grau, postgrau i doctorat) que afavorís la mobilitat i el reconeixements dels títols; (2) garanties de qualitat en tots els ensenyaments universitaris d’Europa i (3) que s’ensenyés la dimensió europea.
Això ens obligava a fer els deures. Cada país havia d’implementar aquests objectius generals i genèrics. I es podia fer amb models propis que acomplissin aquests objectius generals. Vam acceptar la responsabilitat d’implementar aquesta declaració de Bolonya i no ho hem fet! I això era compatible amb convergir amb Europa amb un model basat en al nostra mediterraneïtat (com ara reclamen els estudiants). I no hem fet els deures fins que no hem vist que s’esgoten els plaços establerts i, ara, Bolonya ens cau al damunt, i ho fa quan des d’Europa ja es planifica “postbolonya” (l’espai europeu d’investigació)! I a sobre els polítics diuen que no cal dialogar i que no cal parlar de res! I reprimeixen amb violència!
Ningú pot estar contra els sis punts que es van redactar a Bolonya. La declaració plantejava sis bons reptes. Però: què s’ha fet? Com s’ha fet? A casa nostra es va començar a treballar en aquests punts tot just l’any 2007! Primer error. I ja en un dels punts més senzills (en aquell que es diu que els ensenyaments superiors es segmentaran en tres nivells, un de tres anys que és el grau, un de dos anys que és el postgrau o màster i un d’un any que és el doctorat) no s’ha fet bé. Hem creat una divisió en un grau de quatre anys i un postgrau d’un any! A més, en un altre punt bàsic i senzill també s’ha improvisat: hem començat a la transformació del model pels postgraus i màsters i no pas pels graus! Hem començat al casa per la teulada! I es vol que hi estiguem d’acord? Realment els interessa l’educació? Fallem en el més bàsic i serem capaços d’aconseguir l’homologació en la qualitat?
Per què, si hem trigat tants anys a moure un dit no aprenem dels errors d’aquells països que ja han començat a avaluar els efectes nocius dels canvis que han fet (com el cas d’Alemanya on s’ha detectat que un 20% menys de la població té accés als estudis superiors i que el nivell qualitatiu ha baixat)?
Després de tot el que s’ha fet amb els lleis educatives d’aquest país, i d’aquests precedents, podem confiar en els polítics? No els hem d’exigir que expliquin com es finançarà la transformació del sistema? No cal que ens expliquin com s’assegura que els postgrau es facin sense haver de caure el la privatització per raons d’eficiència neoliberal?... No tenim dret a defensar l’Educació (en majúscules i com a base de democràcia i de cultura) enfront el menyspreu constant que li mostra l’Administració?
Amb quins diners es finançarà aquesta transformació (augment professorat, més beques estudiants, finançament postgraus amb pocs alumnes....)? Em sembla que encara hi ha massa preguntes i que, una vegada més, fem tard i fem les coses malament. Com és que després de 20 anys de què es parli d’aquesta transformació i de 10 anys de la declaració de Bolonya la informació que se’n té encara es esviaixada i parcial? Com es que encara estem amb el pixats al ventre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.