Agustí
Calvet, conegut com a «Gaziel»,
és una de les
personalitats intel·lectuals més interessants del segle XX a
l'Estat Espanyol i una de les ments preclares de la cultura a
catalana contemporània. Liberal convençut, va viure en una època
d'extrems i d'extremismes i patí les intoleràncies dels uns i dels
altres.
Mort
fa cinquanta anys, va viure una època cabdal de la nostra història
i fou un analista agut de la realitat i un coneixedor lúcid de la
vida humana (individual i col·lectiva). Ha deixat una petjada
intensa com a periodista i com a escriptor; però també cal tenir-lo
ben en compte com a pensador reflexiu, rigorós i incisiu. Per això
és un autor vigent i de lectura imprescindible (si fóssim un país
mínimament respectuós amb els nostres autors).
Com
dirien William James i Eugeni d'Ors, Gaziel és un bon company de
viatge. Malgrat que això sobti en un país que viu abocat al futur i
que li costa de trobar el punt dolç entre el passat, el present i el
futur (sens el qual és gairebé impossible caminar amb vigor). Un
país que, en el cas de Gaziel, encara és molt incapaç de copsar el
dolor i la importància d'aquells que no van exiliar-se a l'exterior
però que van patir un exili interior ben cruent.
Agafant
la fórmula d'Einstein, per a Gaziel la correspondència entre
l'energia i la matèria ens porta a partir del fet que el cosmos és
una unitat i que l'ésser humà tampoc no és un ésser compost de
cos i ment (visió dualista i racionalista) sinó una unitat: «La
matèria és energia; i l'energia, matèria. El cosmos constitueix
una unitat immensa, no un dualisme en lluita [...]. L'home també és
una unitat perfecta. No hi ha cos, no hi ha esperit.» I per això la
irracionalitat i la racionalitat també s'enllacen i els somnis
d'immortalitat surten de la vida mortal.
En
segon lloc, el segon aspecte constitutiu del mode d'ésser humà que
cal tenir en compte és que naixem dèbils i contingents. «L'home és
tèrbol de naixença, perquè és summament feble.» Naixem plens de
fantasmes interiors i partim d'un caos que ens fa caminar cap a la
claredat. I aquesta és la importància de la filosofia. L'impuls que
va moure als autors coneguts com a «presocràtics», que van
desvetllar en l'ésser humà una concepció natural i física del
nostre mode d'ésser i de la realitat. Després, però la petjada de
Sòcrates i del poble jueu van portar-nos a embolicar la troca i a
enterbolir l'experiència directa de la vida i de la realitat. La
claredat que s'havia albirat amb els presocràtics, els quals, com
diu Ramon Xirau, són importants per la manera de preguntar i per la
manera de resoldre les preguntes. Aspiraven a la claredat que hom
atribuïa (com veiem a l'Odissea) al món olímpic, la qual s'havia
de fer present en l'ordre polític i social. És per això que, per a
Gaziel, els humans, sobretot a Occident, som experts en fer
complicades les coses més senzilles i, sobretot, aquelles que ens
fan més humans: per exemple la sexualitat. I és que: «l'home no
serà mai feliç [...], perquè sempre persegueix aquests dos
impossibles / Que les coses siguin diferents de com són. / que durin
més del que poden.» I aquest fet parteix de l'errònia visió de
l'ésser humà com un ésser dual, compost de cos i de ment. «Es
tracta de la torçada tràgica que donà a la Humanitat, des dels
seus mateixos inicis, la propensió nadiua de l'home a sentir-se
dual [...]. L'antiquíssima convicció que l'home no és una unitat,
sinó una dualitat, un compost de cos i ànima, donà naixement a
totes les fantasmagories que han aclaparat i aclaparen els humans.
L'animisme, l'espiritisme, l'espiritualisme, el misticisme, el
teosofisme i totes les religions i sectes religioses brollaren
d'aquesta font màgica.»
És
en aquest sentit, per exemple, que Gaziel s'allunya dels postulats
filosòfics que pocs anys abans havia escrit els eu coetani Jaume
Serra Hunter des de la Facultat de Filosofia de la Universitat de
Barcelona. D'altra banda, Gaziel, s'encamina cap a posicions
pluralistes com les que posteriorment han teoritzat i defensat Roger
Penrose i Karl Popper en dir que la literatura (i la creació
artística en general) també forma part d'aquesta unitat de matèria
i d'energia que és l'ésser humà. «Mai no he sabut considerar la
literatura com un fi absolut. [...] Sempre he cregut que el veritable
heroisme de l'escriptor està en la seva lluita aferrissada,
dolorosa, inacabable, amb el propi esperit, fins a donar-li expressió
màxima; [...] El veritable geni produeix la seva obra gairebé per
força, sigui com sigui, ni que hagi de ser enmig de la més
espantosa dissort i la misèria més negra; [...] L'obra literària
gran ha de ser [...] la conseqüència i el complement d'una vida
plena», escriu l'any 1949. I és aquesta visió antropològica de
l'ésser humà, la que encaixa amb el que a Catalunya van treballar
autors com Joan Roura-Parella i Rodolf Llorens (agafant com a punt
d'inici l'obra de Ramon Turró), en els quals: allò biològic i allò
espiritual és donen en una globalitat que sempre és una perquè,
com diu Conrad Vilanou: «aquells intel·lectuals -liderats pel
doctor August Pi-Sunyer, catedràtic de Fisiologia- tenien el
convenciment que l'arbre de la ciència i l'arbre de la vida no es
donen separadament, en constituir una unitat funcional.» I dins
l'àmbit de la història de la filosofia el situa en la branca de les
aportacions de Bruno, a qui trobem emparentat, per sota, amb Llull i,
per sobre, amb Leibniz i fins a Popper i Penrose. I si tenim en
compte tots aquests aspectes que defineixen la manera de pensar de
Gaziel (i la seva tasca intel·lectual), entendrem bé que qui des
dels principis de la seva vida va viure els desastres de la Guerra
(començant per la del 1898 i acabant en al Segona Guerra Mundial
després d'haver viscut amb intensitat la Guerra del 1914) digui (en
un article publicat en la proximitat dels fets del 6 d'octubre de
l'any 1934): «la violencia [...] me ha repugnado
siempre. Soy de los convencidos inexpugnables de que la guerra no ha
resuelto ni mejorado nunca nada. [...] La inteligencia, el tacto, la
constancia gobiernan el mundo.»
L'experiència
de la Primera Guerra Mundial fou cruent i sagnant en i per a la
consciència de Gaziel. Ara bé, aquesta fou la que li va permetre
treballar un periodisme valent i reflexiu. El filòsof i l'erudit que
portava dins es van depurara amb i a través de l'ofici de periodista
i de la paraula ben pensada i ben escrita. És provable que Gaziel
recordés, en aquest exercici i en aquesta vivència, les paraules
que Eugeni d'Ors havia escrit l'any 1906 al Glosari, segons les quals
el filòsof aferma la seva tasca en el periodisme ien al guerra. I
ho feia recordant la figura i l'obra de Descartes. I ho deia perquè
el periodisme i la guerra obren les portes de la realitat al filòsof
i a l'erudit. Durant anys Descartes va viatjar molt i va fer la
guerra. Volia veure en primera persona els drames de la vida, segons
conta ell mateix. I va ser mentre estava destinat a Alemanya dins una
«estufa» (que era una petita cambra escalfada per un forn de
ceràmica), i amb el cap a rebentar de coses per aprendre i per
aprehendre, que va tenir una nit de somnis al·lucinògens i en
despertar-se al matí s'adonà que en els somnis hi havia les
respostes que cercava. D'aquelles visions en sortí una nova manera
d'entendre l'univers i l'ésser humà i la relació entre ambdós. El
camí de Gaziel (malauradament per a la filosofia catalana) no va ser
aquest. Però la seva obra no és menor i cal llegir-la i rellegir-la
100 anys després (sobretot en el moment històric que vivim els
catalans). El pessimisme sobre l'ésser humà, que com li diu en una
carta a Manuel Raventós, li quedà ben fermat i refermat a partir
del que va viure en la guerra del 1914 al 1918, es dóna a nosaltres
en una paraula clara i precisa. En una visió del que som i del com
som. Si el llegim és possible que realment cerquem aquesta vida no
basada en al violència (encara avui corsecadora de la vida humana)
sinó en la saviesa, la tolerància i el ben fer.
.jpg)
