DEL PAÍS DE MIRÓ, PUJOLS I TÀPIES

Sabem que en un bon vi hi juguen un paper decisiu el clima, el terrer i l’artesania. Per a un país és important la geografia, l’economia i l’art. De la mateixa manera que un vi o una llengua personalitzen la capacitat humana de viure (de mirar, d’aprendre i de compartir), també una obra d’art parla d’un espai humanitzat des del concret universalitzant-se.
L’art naix de la mirada, de la reflexió i de la praxi que és possible per l’esforç de persones individuals. Per persones individuals que assumeixen la memòria de l’espai que habiten perquè hi volen participar activament. Per persones que fan l’esforç per parlar amb veu pròpia.
Quan fem dialogar aquestes persones obtenim un paisatge ric i complex. Un paisatge humà amb complicitats i diàlegs. Un paisatge que ens fa més conscients de l’espai on hem nascut i on vivim.
De tots és coneguda la relació i les complicitats de Dalí i de Pujols o l’estreta vinculació de Pujols amb Gaudí i molts altres artistes de la Catalunya contemporània.
Ara bé, per conèixer la Catalunya del segle XX. Aquest país petit, a voltes somiatruites i moltes vegades abstrús, en què hem nascut i en què vivim. Cal comprendre, i fer dialogar, l’obra dels seus artistes. I per això vull remarcar les coincidències que hom troba entre les idees estètiques de Pujols, de Miró i de Tàpies. Unes coincidències (a vegades volgudes i en ocasions atzaroses) que ens parlen per a tenir una mirada més lúcida del nostre present. Que ens parlen a cau d’orella i des de la proximitat.
En tots tres autors, per exemple, hi ha la convicció que cal fugir del dualisme cartesià o cristià que escindeix la menta del cos o la mate`ria d e l’esperit. Per això Pujols creà la meta`fora de l’Escala de la Vida. I és que tots tres, coma bons catalans, diuen que per a volar tant alt com sigui possible cal tocar de peus a terra.
L’Escala de la Vida de Pujols permet establir una continuïtat entre la matèria inert, la matèria viva i la matèria cultural. Tenir una mirada i un coneixement més adequat de la realitat i de nosaltres mateixos. Per a Miró: “La matèria no té fi, és com la terra. La matèria! I per dins l’esperit. Sense l’esperit no es pot fer res: el secret, la guspira, la única raó de l’existència. L’esperit és la naturalesa que tot ho vivifica”. Però com diu Tàpies: el dualisme cristià: “ha tingut una repercussió enorme en la nostra psiqué i ens ha fomentat un sentiment com d’antagonisme, com d’hostilitat i de conquesta respecte de la Naturalesa”.
I això vol dir que la vida humana, a través de l’art i del coneixement, és un camí cap a la plenitud que ve del procés d’aconseguir cada vegada més llibertat i independència (veu pròpia). I la moral depèn d’aquets procés i no pas de cap dogma de cap església. En paraules de Tàpies: “també se’ns ha ensenyat que els valors morals provenen de la religió [...] que ètic ai religió són la mateixa cosa i que obrar bé o malament, més que d’u n”seguir la naturalesa”, és funció dels incentius cel i infern”.
Una copa de vi és un glop de vida concentrada per l’acció humana. De la mateixa manera, una obra d’art, sigui de la disciplina que sigui, és un alè de vida materialitzat.
Gaudiu dels vins i de l’art, gaudiu i apreneu. Eduqueu els sentits i les emocions i allibereu-vos de prejudicis. Possiblement d’això parlen els artistes que teniu més a tocar dels dits (encara que no siguin els més coneguts i reconeguts).