Per a Joan Miró al segle XX l’art es veu abocat a l’alliberament de l’academicisme i d’adscripcions escolàstiques (de qualsevol “isme”). L’artista pot treballar amb més llibertat. I aquest fet li implica una major responsabilitat pel perill de veure’s abocat a l’absurd.
Cadascú pot parlar amb llibertat i independència, però això vol dir que no compta amb la xarxa de contenció de cap escola.
Cada artista trenca el silenci de la realitat i de la contemplació donant vida a les vibracions que percep i que el mouen a crear: “Crec que demà no tindrem cap escola acabada en “isme” […] A l’esperit lliure cada cosa de la vida li produirà la seva diferent sensibilitat, i voldrem veure, tan sols, a través de la tela, la vibració d’un esperit, vibració ben heterogènia […] Després del contemporani alliberament de les arts veiem sortir artistes sense cap bandera amb les cordes del seu esperit vibrant en diferents músiques”.
La vibració és el moviment que dona vida al so i a l’art. Que trenca el silenci de la immensitat de l’univers per humanitzar-lo. El moviment que permet que el procés de vida adquireixi nous horitzons i més complexitat. Una veu que trenca el silenci per afirmar la voluntat de viure des dels sentits i l’emoció. I, com que als catalans i com bé diu Miró, ens grada tocar de peus a terra, la vibració és qui dóna vida a la matèria en penetrar-la: “La matèria no té fi, és com la terra. La matèria! I per dins l’esperit. Sense l’esperit no es pot fer res: és el secret, la guspira” . La vibració desencadena el procés de vida de la matèria. De fet, bé sabem avui que en la realitat hi ha matèria inert, matèria viva i matèria cultural; i si a la matèria inert li pertany el Big Band (l’origen de l’univers i la selecció fonamental) i es caracteritza per objectes transcendents i estables, amb la matèria viva arriba la primera cèl•lula i l’origen de la vida (la selecció natural i objectes de propietats especials), i amb la matèria cultural trobem el coneixement i l’origen de la intel•ligència (la selecció cultural i la capacitat d’anticipar). Així doncs, els qualitats de la matèria inert són l’equilibri i la resistència, les de la matèria viva el viure i la capacitat de modificar i les de la matèria cultural les d’anticipar i el desequilibri. I és entre les dures darreres on se situa l’artista com a ésser humà (biocultural). Per això es veu abocat a tenir veu pròpia. A adquirir independència. És a dir, a no ser passiu enfront el context. A ser actiu lluitant contra l’equilibri termodinàmic que seria la seva mort.
A través de l’emoció, dirà Miró, l’artista posa en moviment l’ànima de la matèria. Per això s’aboca ala realitat per a crear coneixement i adquirir independència (major plenitud): “No he despreciat res de la realitat, convençut de què tot és contingut en ella”. Cal aprofundir en la realitat (cavant a ple sol!) per descobrir nous problemes i resoldre’ls i per a crear un nou classicisme. I això requereix un treball constant i mètode. I és que hom, en aferrar-se a la necessitat de penetrar la realitat a partir de les vibracions que l’impulsen a crear, s’enfronta amb al incertesa, amb la complexitat, amb la necessitat d’anticipar-se per donar expressió a la complexitat, amb la possibilitat de transformar l’entorn i de transformar-se ell mateix en formar-se com a subjecte viu.
No en va, l’artista cerca sobreviure en la dialèctica que s’estableix entre el concret i l’ideal. Entre la capacitat d’apressar la realitat i no caure en el dogma. Entre el concret i l’espiritual. Entre la imaginació salvatge i el coneixement rigorós. El repte és donar-se a la complexitat de la realitat sense perdre’s. En paraules de Miró: “En mi va pesar molt Mont-roig, que és la terra. Mallorca és la poesia, és la llum”. I és en aquesta dialèctica on la vibració, el moviment que dóna veu a la vida creix (desplegant-se i replegant-se). On l’expressió és una simfonia de la complexitat que se’ns transmet, que ens parla i que ens interroga. I l’expressió és la materialització de la dialèctica abans esmentada, la qual Miró la situa: entre “l’extrem orgull” (que ens fa imaginar una obra que sempre ens sobrepassa) i “l’extrema humilitat” (que ha d’acompanyar la seva concreció). Tota una lliçó davant les presses, la banalitat efímera i la incapacitat de veure-hi més enllà del nas dels nostres dies.
Cadascú pot parlar amb llibertat i independència, però això vol dir que no compta amb la xarxa de contenció de cap escola.
Cada artista trenca el silenci de la realitat i de la contemplació donant vida a les vibracions que percep i que el mouen a crear: “Crec que demà no tindrem cap escola acabada en “isme” […] A l’esperit lliure cada cosa de la vida li produirà la seva diferent sensibilitat, i voldrem veure, tan sols, a través de la tela, la vibració d’un esperit, vibració ben heterogènia […] Després del contemporani alliberament de les arts veiem sortir artistes sense cap bandera amb les cordes del seu esperit vibrant en diferents músiques”.
La vibració és el moviment que dona vida al so i a l’art. Que trenca el silenci de la immensitat de l’univers per humanitzar-lo. El moviment que permet que el procés de vida adquireixi nous horitzons i més complexitat. Una veu que trenca el silenci per afirmar la voluntat de viure des dels sentits i l’emoció. I, com que als catalans i com bé diu Miró, ens grada tocar de peus a terra, la vibració és qui dóna vida a la matèria en penetrar-la: “La matèria no té fi, és com la terra. La matèria! I per dins l’esperit. Sense l’esperit no es pot fer res: és el secret, la guspira” . La vibració desencadena el procés de vida de la matèria. De fet, bé sabem avui que en la realitat hi ha matèria inert, matèria viva i matèria cultural; i si a la matèria inert li pertany el Big Band (l’origen de l’univers i la selecció fonamental) i es caracteritza per objectes transcendents i estables, amb la matèria viva arriba la primera cèl•lula i l’origen de la vida (la selecció natural i objectes de propietats especials), i amb la matèria cultural trobem el coneixement i l’origen de la intel•ligència (la selecció cultural i la capacitat d’anticipar). Així doncs, els qualitats de la matèria inert són l’equilibri i la resistència, les de la matèria viva el viure i la capacitat de modificar i les de la matèria cultural les d’anticipar i el desequilibri. I és entre les dures darreres on se situa l’artista com a ésser humà (biocultural). Per això es veu abocat a tenir veu pròpia. A adquirir independència. És a dir, a no ser passiu enfront el context. A ser actiu lluitant contra l’equilibri termodinàmic que seria la seva mort.
A través de l’emoció, dirà Miró, l’artista posa en moviment l’ànima de la matèria. Per això s’aboca ala realitat per a crear coneixement i adquirir independència (major plenitud): “No he despreciat res de la realitat, convençut de què tot és contingut en ella”. Cal aprofundir en la realitat (cavant a ple sol!) per descobrir nous problemes i resoldre’ls i per a crear un nou classicisme. I això requereix un treball constant i mètode. I és que hom, en aferrar-se a la necessitat de penetrar la realitat a partir de les vibracions que l’impulsen a crear, s’enfronta amb al incertesa, amb la complexitat, amb la necessitat d’anticipar-se per donar expressió a la complexitat, amb la possibilitat de transformar l’entorn i de transformar-se ell mateix en formar-se com a subjecte viu.
No en va, l’artista cerca sobreviure en la dialèctica que s’estableix entre el concret i l’ideal. Entre la capacitat d’apressar la realitat i no caure en el dogma. Entre el concret i l’espiritual. Entre la imaginació salvatge i el coneixement rigorós. El repte és donar-se a la complexitat de la realitat sense perdre’s. En paraules de Miró: “En mi va pesar molt Mont-roig, que és la terra. Mallorca és la poesia, és la llum”. I és en aquesta dialèctica on la vibració, el moviment que dóna veu a la vida creix (desplegant-se i replegant-se). On l’expressió és una simfonia de la complexitat que se’ns transmet, que ens parla i que ens interroga. I l’expressió és la materialització de la dialèctica abans esmentada, la qual Miró la situa: entre “l’extrem orgull” (que ens fa imaginar una obra que sempre ens sobrepassa) i “l’extrema humilitat” (que ha d’acompanyar la seva concreció). Tota una lliçó davant les presses, la banalitat efímera i la incapacitat de veure-hi més enllà del nas dels nostres dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.