Després de l’èxit dels actes de l’11 de setembre cal mirar
endavant. Ara, l’Estat Espanyol i Europa comencen a sentir-se atrapats i això
és dolent. Ens comencen a tenir en consideració però, d’entrada, el primer que
provoquem és por. Una contrareacció. Per això hem de ser positius i tolerants,
i comptar sempre fins a deu. I és que tant l’Estat Espanyol com la Unió Europea s’han
edificat sobre vells conceptes.
Què diuen els francesos? Que no entenen la
plurinacionalitat perquè el seu Estat es va construir sobre l’esquema de l’Estat-nació
(i per a ells l’Estat i la Nació
són el mateix). Què li passa a Europa? Que l’ha fet els Estats-nació sense
ganes de perdre sobirania, i així estem (Alemanya tira l’aigua cap al seu molí,
la Gran Bretanya
El nostre clam és un crit d’atenció sobre Catalunya i, al
mateix temps, un clam pel futur d’Europa. Cal reedificar Europa per donar
cabuda a tothom i per tenir una veritable unitat fiscal i econòmica i política,
que ara no té i l’afebleix i l’omple de prejudicis i de discursos xenòfobs (com
és que enguany els alemanys no han volgut anar a Grècia de vacances¿ com és que
les retallades només impulsen els discursos populistes i feixistes, com passa a
Grècia?...) On són les alternatives? Qui aporta saba nova? Penso que a
Catalunya estem en disposició de fer-ho. Però la feina no és fàcil.
El problema és que ni l’Estat Espanyol ni Europa (ni cap
dels seus Estats membres) no s’han construït sobre el diàleg i el pacte sinó a
partir de la imposició i, en el millor dels casos, de la prepotència. Són, com
els mercats financers i els especuladors, molt conservadors i egoistes, més que els catalans (que ja és
dir). Catalunya pot fer una aportació importantíssima en la possibilitat de
ruptura entre l’Europa calvinista i l’Europa catòlica, és a dir, entre el nord
i el sud.
Necessitem, molt
bons polítics (encara que siguin pocs) i necessitem figures que, com Pau Casals, siguin internacionalment
reconeguts i expliquin qui som i la nostra història. Espanya no ens vols però
durant anys, per interès, i com digué Ortega i Gasset, ha aplicat (però amb
molt poc tacte i amb incredulitat) el principi de la “conllevancia”, ara, però
aquest joc no val.
La crisi econòmica ha estat la gota que ho ha desequilibrat
(i accelerat) tot. Els anys de monarquia parlamentària han fet més forta l’escissió entre Catalunya
i Espanya. No hi ha hagut cap voluntat de reconeixement ni de treball en comú.
No hem anorreat el franquisme sinó que l’hem maquillat i desplegat subtilment.
Entre la tradició nacional catalana i l’espanyola hi ha una arrel ben
diferent, la qual ens ha de permetre adquirir veu pròpia a Europa. Fernando
Pessoa ho tenia ben clar: “el conflicte entre Catalunya i Espanya és el
conflicte entre el concepte nacional de país i el concepte civilitzacional de
país. [...] Des del punt de vista nacional, i exclusivament nacional, Catalunya
és una nació, un país, amb una manera de ser, amb tendències especials, amb un
idioma a part que les defineix i amb una aspiració que els desitja”.
Barcelona col·lapsada! Aquesta és la imatge de l’11 de
setembre del 2012. S’ha acabat el bròquil. Tots els polítics a classe, i ràpid.
I els empresaris que facin números. I als espanyols no els dic res perquè és sord qui no vol escoltar. Perquè no hi ha
diàleg amb qui no vol comprendre.
Aquesta emoció i voluntat de sortida col·lectiva de la
crisi i cap a la dignitat. És un honor! És bo que entenguem que hem d’anar tots
junts, que sense solidaritat no hi ha dignitat. Si algú, fa ben poc, encara es
preguntava “què és” i “on és” la societat civil catalana, ara l’ha retrobat.
Que els europeus siguin més receptius i intel·ligents que els espanyols. Hem
donat una lliçó de democràcia! A treballar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.