Hi
ha qui no entén perquè l’independentisme ha guanyat tant de terreny. Evidentment,
l’independentisme no surt del no-res. Surt d’una voluntat d’ésser que mai no ha
mort, i que ara agafa el vol. Per què? Fàcil.
L’Estat Espanyol maltracta Catalunya i, amb ella, als catalans. Exemples? Molts.
La recent llei de [re]educació que acaba d’envair les competències de la Generalitat (per no xerrar dels constants atacs a la normalització lingüística). Que el Museo del Prado rebi
molts més milions de diners de l’Estat que tots els museus de Barcelona junts (però els
catalans paguem com els demés). Que avui (27 de setembre de 2012) al port de
Barcelona s’inauguri la que ha de ser la terminal més gran de mercaderies de
l’Europa mediterrània i, després de 20 anys de promeses, l’Estat encara no hagi
fet les inversions en infraestructures que han de permetre que aquesta terminal
sigui viable (i doni més feina i moviment econòmic). Que l’Estat incompleixi el que estableix
l’Estatut (retallat) del 2006 sobre el finançament de la Generalitat de
Catalunya (l’Estat té impagaments pendents amb Catalunya des del 2008 per
milions de milions i nosaltres no podem tenir una bona societat del benestar. I
a sobre els hem de demanar diners a crèdit!). Que les inversions en infraestructures
que s’aproven als pressupostos de l’Estat només s’executin, a la pràctica, en
un tant per cent molt minso (Rodalies….).
Que l’Estat no executi el corredor mediterrani i es [mal]gasti 5000 milions
(ara que ja estem en crisi) en l’AVE a Galícia, només per aplicar el seu pla
ideològic d’infraestructures (que és el que tenia Felip V al cap i que va
reimpulsar Franco).... Penso que no cal seguir. Pertànyer a Espanya ens ofega
com a país i com a ciutadans. No ens permet treballar pel bé de la nostra economia ni pel bé de la nostra cultura. I ja n’estem farts i
refarts.
Per tant, hi ha algú
que encara es pugui dir federalista? Això és un quimera. Per què? Perquè en
ella no tots els ciutadans som tractats de la mateixa forma. Ans el contrari, n’hi
ha que, com diuen ara, som súbdits i de segona categoria. I volem la llibertat!
No podrem construir
una societat més justa si no sortim d’Espanya. Per això som independentistes. I
que consti que aquesta voluntat de relligar els drets individuals i col·lectius
(perquè els uns són impossibles sense els altres) és una constant del
nacionalisme català (Companys....), i no pas del nacionalisme espanyol. I en
aquí hi ha un altre punt d’incomprensió amb els governants espanyols. Ho tenia
ben clar Pujols al primer terç del segle XX. “El nacionalisme català és
diferent dels nacionalismes que són purament separatistes. El nacionalisme
català és separatista i hegemònic alhora.” Per això, com els portuguesos, va
ser iberista i regenaracionista. Per això d’Ors va dir que el nacionalisme és
solidaritat entre els pobles i afirmació individual al mateix temps.
Recordin, com també
deia Pujols, només hi ha una possibilitat de construir un Estat Federal: La independència.
D’ella en pot sortir el pacte lliure: “Fer com ell vol fer amb Catalunya i
Espanya, primer separar-les i després unir-les.” Però, com bé saben, Macià no
se’n va sortir.
Certament, els catalans, des del segle XIX, hem cregut en el
federalisme, però la història no enganya.
Cal, doncs,
treballar en positiu, sense estridències i argumentant i estudiant bé les
coses. Cal mirar el demà per a guanyar-lo. Cas omís a les amenaces i les baixeses de Madrid.
De moment hem internacionalitzat el problema català al món, i això és cabdal
perquè ja no som invisibles i aquest era el primer pas per aconseguir la plena
sobirania. I, com diuen els analistes internacionals (els bons que han estat a
Irlanda, Québec, Estònia....) ara Europa ja no podrà fer l’orni (i Espanya
tampoc). Visca la democràcia i la voluntat d’ésser. Tenim deu anys (segons diuen els experts). Pas a pas. I el referèndum dins els propers quatre anys. Aquest és el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.