ADÉU ESPANYA!

A principis del segle XX, quan a Catalunya bullia el moviment catalanista amb la il·lusió de la Solidaritat Catalana que culminà l’any 1913 amb la creació de la Mancomunitat per Prat de la Riba, Francesc Pujols va fer una estada a Madrid. Aquest, podria ser un fet anecdòtic, però no ho és gens.

D’aquesta estada en conservem una part de la correspondència que va mantenir amb Joan Maragall i allò que ara interessa, i molt, és el que escriu sobre les relacions entre Espanya i Catalunya. Talment sembla que ho hagi escrit fa uns pocs dies.

Després de més de cent anys, la situació no s’ha mogut pas gaire, i aquest és el problema que ni el PSOE (PSC i PSPV) ni el PP (per no parlar dels partits més populistes i extrems) no volen veure. I aquí rau la força de l’independentisme avui. La renovada crida de la nostra voluntat d’ésser (que estava adormida però no pas morta).

L'any 1906, Pujols diu que a Madrid es coneix molt poc la literatura catalana, que en tot moment s’entossudeixen a parlar de “nuestras guerras y nuestros grandes capitanes” i que els intel·lectuals en lloc de dialogar discuteixen i s’insulten perquè tenen “la sabiduria com un pugilato”. En conseqüència, considera que a Madrid els hi falta “maragellajarse” i que “viatjar no serveix pera cambiarnos ni pera trovar arguments ab que defensar la nostra manera de ser”.

En una carta posterior (del juny de 1907) tracta amb més deteniment aquesta qüestió política. Diu que allà es molt difícil que es pugui arribar a generar un estat d’opinió favorable a Catalunya i que la “cuestión catalana” sol ser ignorada perquè defugen els mals de cap i són molt patriòtics i defensors de  la unió d’Espanya. Que són molt unitaris i que parlen de la Castilla “Grande y fuerte”. Que si no tenim autors castellans que escriguin a  favor dels catalans no ens escoltaran.

Rebla el clau dient que als estrangers també els agrada aquest exotisme espanyol i castís que agafa com a referents de la jota i el torero i escriu: “A Catalunya, entre nosaltres, hi ha moltíssims cervells a la castellana, però a Castilla no hi ha cap cervell a la catalana”.

Penso que els textos parlen per si sols. Són d’una nitidesa absoluta. Per acabar, doncs, només cal recordar que aquell Joan Maragall que primer digué (com molt després ha fet el seu descendent Pasqual Maragall amb l’Estatut del 2006), “escolta Espanya”, va acabar, ben cansat de perdre el temps, dient: “adéu Espanya”. De la voluntat d’entesa va passar a la voluntat de llibertat. Avui, Rajoy calla, altres insulten i altres avantposen la unitat indiscutible a la possibilitat de l’exercici democràtic de l’autodeterminació. I fins  i tot hi ha catedràtics d’economia que inventen dades per fer por als catalans! I mentre això passa, aquest Estat arruïnat que és Espanya, es malgasta els diners en línies de l’AVE que no serveixen per a res!