CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA

Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només per això (que no és poca cosa!)  la celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu de celebració.

 Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és just i pel bé comú ens honora.

Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients. No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714), una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més, la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença del vuitcents i en la Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que així sigui, malgrat les dificultats que comporta.

            Després de molt de temps, tornem a tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques. Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a tocar.

Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any 1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura, férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada “Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política), Catalunya torna  aixecar la veu. Una veu que es va manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).

Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com aquest. Els recomano.

            Penso que estem molt a prop de la sisena república la catalana. La primera fou la de Pau Claris (1641), la segona la de Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau (1873), la quarta la de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys (1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer la puta i la ramoneta. Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.

            Ara, doncs, cal cercar la unitat d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona, començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.

Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia, cultura i política. Són els  àmbits de treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen: vèncer  i convèncer. Catalunya és una nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com  a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.

            Arrel d'això voldria apuntar, breument, algunes coses.

1/ - Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural dels Països Catalans és d'una força i d'una    vigència aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i reforçar els llaços culturals       i científics i el terreny de la comunicació].

2/ - Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa  a llarg plaç i deixar els protagonismes i els  partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat dins els partits polítics i que els treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència permeten albirar el nou marc institucional del país].

3/ - Hora de crear lligams internacionals i locals. [Cal estrènyer els llaços socials, econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar les complicitats polítiques  i econòmiques. El sentit de país ha de ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].

4/ - Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro. El que volem no és fàcil, però ho tenim més a prop que mai].

 Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa, ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És de tots.

        Enric Prat de la Riba va aplaudir la independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas  y religiones. En España, decía, “si no parles espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per refermar la voluntat d'ésser.

            L’any 1973 Pau Casals escrigué: “Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.