ENOTURISME?

S’acaba de fer una jornada sobre l’enoturisme. Una altra! Amb aquest tema passa com amb la crisi: en parlem i en parlem però no fem el que diem que cal fer. No anem al fons de la qüestió. Fa anys que diem que per aturar la crisi cal formació, innovació i emprenoderia però no hi hem invertit. Fa anys que parlem d’enoturisme i diem que cal desenvolupar-lo generant destinacions turístiques però ens quedem en ben poca cosa. Ho hem tornat a dir. Tornem a posar el repte sobre la taula. N’hi ha prou? Com gastem els diners? Diem que ho podem aconseguir..., pe`ro no posem fil a l’agulla.

Avui, el món del vi és inseparable del concepte d’enoturisme, del paisatge vitivinícola i de la qualitat dels vins convertint-se aquests dos fets en ambaixadors del país i de les seves zones vitícoles (conjugant els plaers del vi i de la gastronomia amb les nocions de salut i de qualitat turística). Però estem cometent errors. No és bo que cada zona productora digui que ella és la «Toscana Catalana». La Toscana és la Toscana. Ras i curt! El Priorat és el Priorat, el Penedès és el Penedès i l’Empordà és l’Empordà. Ja n’hi ha prou de provincianisme de tercera regional i d’individualisme de rebotiga. Algú aniria a vendre un vi dient que és com el que fa el seu veí? Si a mi m’ho fan compraria l’original i no pas la còpia!

L’enoturisme avança, és cert, i ho ha de fer d’acord amb els productes, el paisatge, el patrimoni industrial i arquitectònic vinculat al món vitícola, el desplegament de serveis... I això passa en una societat en què l’enoturisme ja és una activitat destinada a vendre experiències. Ho deia ben clarament la propietària de l’antic Hostal Sport de la capital del Priorat en dir que si fa noranta anys l’establiment havia nascut per donar llit als traginers i als viatjants ara es dedicava a fer d’operador turístic i a vendre experiències. El canvi el tenim més o menys clar tots. Ara bé, em sembla que no acabem d’assumir el repte que tenim entre mans.

L’enoturisme apareix vinculat a la dualitat que sempre acompanya al vi: d’una banda hi ha l’aspecte biològic i de l’altre el cultural. Beure vi no és un mer acte nutricional. Comporta aspectes socials, rituals, criteris culturals...  I avui el vi, i sobretot el bon vi, es relaciona amb gent culte, amb la dieta mediterrània, amb l’enoturisme... Amb un cert prestigi social i cultural. Ho tenen ben clar els qui organitzen el Vijazz a Vilafranca del Penedès o las impulsors de la Festa del Vi i del Vi Novell a Mollerussa. El vi és símbol d’uns territoris. Adquireix centralitat en aspectes patrimonials (turisme, paisatges, alimentació...), educatius, culturals  i econòmics. I això no ve de fa poc temps. Ja era així  a Egipte, en la cultura greco-romana i en la cultura jueva. El vi gaudeix d’una aura de romanticisme, els famosos munten cellers, apareix un fort intel·lectualisme lligat al consum del vi (i ja hi ha qui ha dit que tanta poesia ha allunya al consumidor mitjà del món del vi). Als USA el vi només el consumeixen les elits, a Catalunya hem passat del consum diari de vi a granel al consum en moments molt concrets de vins de qualitat. De la taverna i del rebost de casa a l’experiència gairebé artística (bevem enmig de vinyes, escoltant música...).

L’enoturisme  es desplega en un context en què la dimensió social del vi mostra bé com el seu ús és un elements d’estratificació social (no tothom pot beure els àpats vins que costin 80 euros l’ampolla). Avui, ja no hi ha només estratificació en la producció sinó també en el consum. A més, en aquest nou aparador de sensacions, experiències i emocions que és l’enoturisme, el vi esdevé un reclam patrimonial: una eina per a dinamitzar territoris. L’enoturisme busca un plus al turisme de sol i platja, el qual es concreta en poder adquisitiu, nivell cultural, cerca de plaer i de tranquil·litat, relació amb el patrimoni. Trenca els estereotips habituals del turisme i cerca nous valors. (Pensin que no és fins a l’any 1992 que la UNESCO començà a parlar de «paisatges culturals»). Això implica, també, que el turista deixi de ser un mer espectador i passi a ser participatiu.

L’enoturisme no consisteix en visitar una bodega. No es redueix a què ens expliquin com es fan el vi o el cava. Ha d’aportar quelcom de singular i de qualitat. A més, s’ha de tenir en compte que també fa turisme del vi gent a qui no li agrada el vi però si el seu entorn. És a dir, que cerca allò que no és habitual. I aquests fenòmens són una transformació radical del turisme que es va imposar a les dècades del 1950 i del 1960 i avança des de la dècada del 1990. I també és ben diferent de les formes de viatjar tradicionals: dels grans viatges dels segles XVII i XVIII i del viatger romàntic del segle XIX. És una segona fornada del turisme que naix al segle XX amb l’aparició del temps de lleure que va nàixer a la Gran Bretanya amb la Revolució Industrial.

Era l’any 1997 quan el Penedès es va convertir en la primera zona vitícola de l’Estat Espanyol que va cera unes rutes del vi. Amb tot encara hi ha poques dades fiables del seu funcionament i aquesta és una mancança que s’hauria de resoldre amb rapidesa (sobretot si hom vol que una zona vitícola esdevingui una «destinació turística»). De la seva banda, el priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà han creat la marca «Paisatges del vi» per promoure l’enoturisme i com a compromís amb la conservació del medi ambient. Per a Oriol Mirabell (professor de turisme de la UOC) el turisme del vi s’ha d’entendre com un turisme de sensacions i de sentiments en un territori perquè és una forma de turisme que inclou la natura i la cultural.

Filosofia i filosofies

Tornant del II Congrés Català de Filosofia, celebrat a Sueca i organitzat per les societats de filosofia del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, llegeixo un article José Antonio Marina. No se per què, però sempre que torno d’algun viatge me’l trobo als diaris. I sempre em decep profundament i em mostra allò que no hem de fer.

El segon congrés ha estat un èxit de la cultura i de la filosofia que és fa a casa nostra. Un èxit de col·laboració dins els Països Catalans. Ho demostren les complicitats entre les tres associacions de filosofia que l’organitzaren i la presència dels rectors de quatre universitats diferents. També la bona organització, dirigida per Xavier Serra, la presència de 90 congressistes i la seriositat del que s'hi va fer.

S’han posat les cartes sobre la taula. I això és bo. En La filosofia catalana hi ha bones perspectives (la traducció al català dels filòsofs presocràtics o el Journal of Catalan Intellectual history en són dos bons exemples). També conserva, però, alguns tics  a corregir. Cal, per exemple, que els joves coneguin millor i amb rigor als filòsofs de catalans i cal adquirir major consciència del que vol dir fer filosofia.

En l’article de Marina hi emergeixen coses que també hem vist al congrés i que cal corregir. Primer, dedicar-se  a autoglorificar-se. Segon, fer veure que la seva filosofia és científica perquè rebateja conceptes filosòfics com a conceptes científics: tradueix el concepte de “voluntat” com a “sistemas ejecutivos del cerebro”. Certament, la filosofia i les ciències han de caminar plegades, però... No podem usar nous llenguatges científics com a simple maquillatge innocu (que molt perjudiquen a la filosofia). Marina fa aquest exercici de retòrica per dir que cal educar als joves perquè siguin capaços de superar la tirania de l’impuls mitjançant el control de la voluntat, el qual implica prendre decisions i deliberar sobre les accions. No en faré més comentaris. Cal dir que educar la voluntat és el gran objectiu del sistema educatiu? Si Marina vol parlar del “misterio de la voluntad perdida” (que és el gloriós títol del llibre que dedica al tema) em sembla que ha de ser més seriós. Que ja n’hi ha prou d’escampar idees psicoanalítiques que defensen la imposició de cotilles.

En fi, felicitem-nos per la filosofia que vol tenir un espai propi en aquesta cultura i que vol tenir una clara voluntat d’ésser.

Pensar

Tot el que podem fer els humans en aquesta vida és insignificant, però ho hem de fer. Només cal aixecar el ulls cap al cel a la nit o veure com ens tracta el capitalisme financer per veure que som ben poca cosa. El que fem, però, és el que perviu de  nosaltres, i el que som. La nostra petjada, encara que sigui petita i efímera. La nostra possibilitat de donar sentit a la vida i de compartir-la. Hem d'evitar el pessimisme i la megalomania. L'un i l'altre ens porten a l'autodestrucció. (Bons exemples d'aquesta afirmació els trobem en el comunisme i en el capitalisme financer). No podem obviar ni la nostra responsabilitat ni la nostra dignitat, individual i col·lectiva. La nostra vida ressona i es desplega en la paraula que ens fa més forts i que ens ha convertit en animals polítics. No ho podem oblidar.

Del vi i les arts

La multitud d'aspectes socials, econòmics, culturals, rituals... que es relacionen amb el món del vi tenen el seu reflex en el món de la creació artística. Si ens centrem en l’època de la Mancomunitat de Catalunya hem de parlar, en primer lloc, de dos artistes ben diferents. El pintor Antoni Nogués i el gravador Enric Cristòfor Ricart. L’un és l’artista de la taverna i de l’embriaguesa popular. L’altre és l’esteta noucentista i simbolista. Si l’un reflexa la dansa i el joc l’altre el conreu i els treballs al camp. L’un és el caos i l’altre l’ordre. L’un és el color i l’altre la mesura. I si això ho traslladem al terreny de la filosofa ens apareixen les figures de Francesc Pujols i Eugeni d’Ors, que són els representants de la rauxa i del seny, respectivament.

Sobre en Nogués són de destacar les paraules de Francesc Pujols, qui també va escriure el text que acompanya els dibuixos dels llibres La Catalunya pintoresca i Xavier Nogués pintor del vino:

«Fa servir les caricatures com un ganivet per obrir la carn de la concepció i fer-ne sortir l’ànima com una font que raja i en les pintures del celler de les Galeries Laietanes, fetes a tall de dibuix sobre la paret com si fos un paper, i fent córrer el pinzell com un llapis [...]. Hi ha tota la borratxera de la inspiració com si cada dibuix i cada figura fos una bóta plena del vi de l’emoció vital que tot ho anima.»

També en el terreny de la música tenim les obres d’Enric Morera i d’Apel·les Mestres. El primer parla de la vinya i del pagès i el segon de la taverna. Una altra vegada, les dues cares del món del vi. El primer va composar el Cant a la vinya amb lletra d’Àngel Guimerà i el segon la Cançó de taverna que avui és un de les peces imprescindibles de la cultura popular de Catalunya.

Una altra mostra de la importància del vi a Catalunya és la seva important i constant presència constant en la sàtira i en l’acudit. El trobem a les pàgines de publicacions com El Papitu, l’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia de la mà d’Opisso, Castanys, Juneda i Apa. I ja en els nostres dies també és protagonista en sèries televisives, per exemple Nissaga de Poder, i en best-sellers com El Celler (2007) de Noah Gordon.

Tampoc no podem oblidar-nos del món de la pintura: dels magnífics quadres de Joaquim Mir que van impressionar Josep Pla, de les obres de Martí i Alsina, els paisatges empordanesos de Lluís Roure i en les obres que Picasso pintà quan va estar a Gòsol. No podem deixar de pensar en l’obra de Joan Miró quan aquest va estar-se a Montroig ni en els quadres Natura Morta viva i  El carro de Bacus de Salvador Dalí. Joan Miró ho tenia molt clar: deia que treballava com un bon pagès i com un vinyater. Considerà que el seu taller era com un hort i que s’han de saber podar bé els plantes perquè aquestes siguin vigoroses. L’art, com les plantes, creix i madura en ell i per això treballava moltes obres al mateix temps. Els estius que va passar a Montroig van ser de vital importància per  ala seva pintura: per la seu desenvolupament com artista i, curiosament, Joan Miró arribà en aquest poble del Camp de Tarragona l’any 1911 (l’any que, com hem vist, morí Joan Maragall i Eugeni d’Ors va escriure La ben plantada i, també, del Primer Congrés d’Ateneus de Catalunya). Allà va començar a pintar La masia (1911-12) i Vinyes o oliveres de Montroig (1919). El setembre de l’any 1917 li escrivia a Josep Francesc Ràfols Casamada: «aquest paisatge que veig davant meu, on escric, olivers, garrofers i ceps, i molta llum, desperta una emoció totalment diferent d’un carrer de nova York.» A Montroig Miró sent l’emoció que posa en guàrdia a l’artista, mou la seva vocació i obre nous reptes a la seva tècnica.

Finalment, hi ha la literatura. Tampoc en aquest àmbit ens hem quedat curts els catalans. Al costat de Josep Pla, que converteix en art el tractadet La psicologia dels nostres pagesos de Josep Mª Rendé a El pagès i el seu món, i les Vinyes verdes vora el mar de Josep Mª de Sagarra, hi ha tota una munió d’obres i un eixam d’autors. Destaca per sobre d’altres àmbits literaris el de la poesia. Joan Maragall, Joan Margarit, Vicent Andrés-Estellés, Marià Manent, Gerard Horta i Joan Salvat-Papasseit són autors del segle XX que podríem esmentar. Mirin que escriu Salvat- Papasseit:

             «Plovia a la vinya

                                   I el raïm madur

            De l’aigua es polia i era negre i dur:

            Quan el sol sortia

            Dos gotims diria que eren els teus ulls.»

Entre els qui han poetitzar la vinya i el vi a la cultura catalana hi ha Ramon Llull,  Ibn Khafaja d’Alzira i Ibn Al-Yamani d’Eivissa, i entre els contemporanis també hi trobem Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Teresa Costra-Gramunt i Sebastià Alzamora.

ATUR I DECADÈNCIA

Qui atura la crisi?

Deien que el pitjor any de la crisi seria l'any 2011. Passat l’any 2010 em pensava que els economistes s’havien equivocat, però veig que no. Acabem d’arribar a la taxa d’atur més alta de les darreres dècades, i el més és calent és a l’aigüera. Hi ha sectors, els més qualificats, que generen un poc d’ocupació. Hi ha sectors que estan funcionant bé, com el turisme, i només generen ocupació temporal.

Tot i que no hi entenc hi ha coses que no encaixen i que caldria debatre amb profunditat. Com és que es va deixar avançar la bombolla especulativa sense posar-hi cap mena de fre? Com és que els Ajuntaments van gastar i endeutar-se sense cap mena de consideració ni de previsió dels costos futurs del que feien? Com és que ningú no demana responsabilitats per res (ni als polítics ineptes que han gastat allò que no tenien i que han afegit un problema molt gros de liquiditat al propi de la crisi)? Com és que els directius de les caixes han omplert indecentment les butxaques mentre tots estàvem en crisi i ningú no ha fet ni dit res? Com és que el moviment dels indignats ha estar incapaç de generar ni una proposta de llarg recorregut i amb calatge? Com és que la política econòmica europea segueix tenint com a màxima dificultat els interessos de cada estat i ningú no hi fa res? Com és que els polítics s’agenollen davant els especuladors i ningú demana responsabilitats per res?...

Diumenge, un diari d’aquest país entrevistava als Consellers de Treball que han exercit em els darrers anys. Què van dir? El que fa anys que sentim però que ningú no porta  a la pràctica! Cal més formació i polítiques actives, apostar per la qualitat i per diversificació del mercat laboral, ajudar als emprenedors... Paraules buides. El que s’ha fet des del Govern de Madrid ha estat econòmicament i socialment nefast, i el Govern de Catalunya no té capacitat de maniobra (ni competències ni recursos). Catalunya no te sobrinaia, és expoliada i mensypreada en les inversions que afavoririen el teixit industrial i productiu. Fa trenta anys que l’Estat Espanyol parla de solidaritat per crear una societat que viu de subsidis  i de “pelotazos”. És llastimós, però el Goevrn de Catalunya només pot retallar (per la baixada dels ingressos i pel malbaratament dels anys anteriors) en educació, sanitat i cultura perquè els diners que rep són finalistes. I això és perjudicial per demà. Hi ha una indignació generalitzada que no és vehicula cap enlloc i que és incapaç de generar cap tipus d’expectativa real (als ciutadans ens tenen captius en la precarietat i derrotats en les idess). A Madrid ningú retalla les partides que donarien suc, per exemple les despeses militars, etc. A Catalunya els polítics fan atzegueiades diverses: el Consell Comarcal de l’Alt Penedè no disposa de liquiditat però els tres partits principals pacten sous i càrrecs de confiança (i per pagar-los han de demanar um crèdit)! Es funciona com si la crisi no existís, i després no saben perquè la gent no vota. Em sembla que tenim el món al revés però que tant se’ns en fot. Hi ha molts indignats però guanyarà el PP per golejada! Ja ho diu la darrera enquesta publicada: la immensa majoria dels joves espanyols aspiren a ser futbolistes: a treballar poc i a viure bé.

PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John  Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació. 

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat  a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan  diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).

EL CATALÀ LLENGUA PRÒPIA

Com que del bilingüisme, malauradament, ja n’hem parlat manta vegades, només voldríem aprofitar per donar dades a aquells que diuen que el castellà és, com el català, una llengua pròpia de Catalunya. A Catalunya, avui, s’hi parlen centenars de llengües, i totes tenen la mateixa importància. I és molt bo i imprescindible que els catalans siguin plurilingües. No obstant això, hi ha una llengua que és la del país. La llengua pròpia que ha de ser de major ús social i que ha de ser la vehicular al sistema educatiu. Una llengua com les altres i amb una tradició i una mirada sobre la realitat que no es pot menystenir

L’any 1846 l’escriptor francès Pòsper Mérimée, l’autor del llibret de l’òpera Carmen de Bizet, va viatjar per tota la Península Ibèrica. Odià Barcelona i s’ho va passar d’allò més bé a València, a Madrid i a Cadis. Va ser un enamorat dels gitanos i del flamenc i mensypreà als catalans: “trobo els catalans com una mena de francesos roïns, una mica toscos i amb grans desitjos de guanyar diners.” Per tant, no tindria cap intenció de reivindicar res de català. No obstant això, sobre les qüestions lingüístiques fa descripcions prou clares. Sobre els gitanos catalans que trobà a Barcelona (i com passa avui amb els gitanos de Perpinyà) diu: “La reunió la composaven cinc gitanes, una d’elles bastant bonica, i el mateix nombre d’homes de la mateixa raça; la resta eren catalans, lladres (suposo) o firaires, que ve a ser el mateix. Ningú no parlava espanyol i quasi ni entenien el que parlava jo”. I quan arriba a València conta: “A València gairebé no s’hi parla espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i pocs entenen l’espanyol”.

També són interessants les aportacions que l’any 1800 havia fet el lingüista alemany  Wilhelm Von Humboldt: “El català es parla com a llengua oficial del país i sense comparació més que el valencià a València. [...] A Catalunya es predica en català”. I això ho va escriure qui considerà que calia imposar el castellà (que ja era la usada a l’0alta cultura i per els classes altes en els actes oficials) i que el català havia de quedar “reduïda a un patoïs pròpiament dit”. Un Humboldt que ja constatà els problemes que genera la imposició del castellà com a llengua de cultura després de la derrota catalana del 1714.

VIURE I SOBREVIURE'S

Aquest estiu algú intel·ligent va dir que el problema d’avui no és el de la llibertat d’expressió sinó el de la llibertat de pensament. Avui tothom pot dir el que vulgui i es publica qualsevol cosa perquè hom sap que allò que falla és la base de la paraula: el pensament. Hi ha màxima permissivitat per dir qualsevol bajanada, estupidesa i opinió (més o menys afortunada) perquè se sap que no hi ha veritable llibertat de pensament. Pensar cansa. Pensar és ferragós. Hem aconseguit eliminar aquest desig de responsabilitat de les consciències de les gents. L’autocrítica fa mal i la crítica només és vista com un atacat furibund (perquè hom sap, ni que sigui inconscientment, de les pròpies febleses conceptuals).

Pensar requereix esforç, matisos i diàleg. I requereix que la gent sàpiga llegir (no pas com un acte mecànic sinó com un acte d’interpretació). I requereix que la gent sàpiga escriure. I ja sabem que aquestes són dues de les mancances més fefaents del sistema educatiu d’avui. I aquest és un problema també reeixit per les impostures intel·lectuals del postmodernisme (ben denunciades per Sokal ja fa un parell de dècades), el qual ha perdut de vista un fet importantíssim (com bé ens diu el físic Russell Stannard): que el coneixement té coma  finalitat la vida. Tenim erudició de rebotiga i una opinió pública feble i cada dia més fanàtica. Aquets és el resultat del que li passa a Occident: que se sobreviu a si mateix, la qual cosa, com bé conta el poeta Juan Luis Panero, vol dir que en ella tot són records. És a dir, que no hi ha res viu. I això és molt pitjor que envellir. És terrible individual i col·lectivament. La folklorització (ja que acabem de passar l’època de les festes) és una bona expressió d’aquesta sobrevivència. I per això aquells qui han anat a la Índia amb els Castellers de Vilafranca en retornar coincideixen (sense excepció) en destacar que, malgrat llur pobresa extrema, la seva mirada de els gents d’allà transmet una dignitat de la vida. Una dignitat que no li correspon a la sobrevivència a què estem ja acostumats nosaltres (els rics...).

Som nosaltres els qui hem oblidat el que bé diu Paul Valéry en el pròleg a Les temptacions de Sant Antoni de Flaubert: “viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa –modificar-se per aconseguir-la – i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l’estat de mançança”. Això ho hem oblidat. Per això ens revestim de memòries històriques, d’opinions, de títols i de càrrecs.

EL PLAER DE VIURE

Els humans d’avui vivim gairebé ofegats enmig de parcs temàtics, xarxes  de ciberamics, tecnologies de tot tipus, títols professionals, especialització productiva... Ja no és només el temps de treball el qui ens divideix i isola. El temps d’oci també ho fa. Sort en tenim de la vitalitat de la festa als Països Catalans, la qual és un antídot que ens obliga a sentir-nos membres d’una comunitat. Tot plegat fa que, entre una capa i una altra de vestimenta supèrflua i luxosa (i entre una màscara, una altra i una altra) oblidem qui som i el per què de la vida mateixa. I, aleshores, per si la vida no és prou complicada encara la fem més recargola i plena d’egoismes, ínfules, erudicions i enveges. Entre les enagües emmidonades la pell queda amagada del, no transpira i cada dia és més esblanqueïda sol (o bé l’exposem pornogràficament al sol fins que esdevé cancerígena, que pel cas és el mateix); i el cos i el cervell cada dia més xarons i sedentaris davant la pantalla i l’era digital (o més bulímics i autodestructius, que és ben bé el mateix perquè els extrems es toquen).

És en aquest moment, que anomenem de màxima civilització (o de “societat del coneixement”) quan diem que els arbres són monuments intocables la bellmig d’una ciutat que els mata poc a poc, quan defensem el mar mentre l’omplim de residus, quan reivindiquem el paler del vi mentre ofeguem l’avorriment quotidià amb copes d’alcohol de garrafa i pastilles, ratlles i herbes de tota mena....

Estudiar i aprendre són activitats funcionalitzades i de segregació social, com el treball,  l‘oci, la cultura..., només compten el mercadeig i l’especulació (en tot els àmbits: les emocions, els diners, els valors...),...

Hem oblidat que en el fons constitutiu del cervell i de al consciència hi ha la cerca del plaer i de la bellesa (cosa que avui corroboren les neurociències, però ningú vol saber). Hem oblidat que la curiositat naix del plaer i que el coneixement naix del plaer i de la bellesa (i cap al plaer i la bellesa s’encamina. Cap a la màxima plenitud de vida, o així hauria de ser).  Ja els primitius seleccionaven bé els llocs on anaven a viure no només en funció  dels recursos que hi havia (que també) sinó també de la bellesa del lloc ( i així mateix construïen les seves eines de pedra amb aquestes dues directrius. Ètica i estètica inseparables (i no pas perquè ho digui la filosofia), sobreviure i benestar sempre junts. Això és del que es tracta en la vida. Gràcies a això va nàixer i desplegar-se la vida. I a causa d’oblidar-ho avui matem la vida: hi ha cap altre animal (per animal que sigui) que sigui capaç de destruir el seu entorn i de destruir-se a si mateix com ho fem els humans (els racionals i emocionals...)?  Hem oblidat perquè volem conèixer i quin és l’impuls que ens mena a la ciència i a la tecnologia. Hem oblidat el plaer de viure perquè fugim de la bellesa i del benestar.

Hem oblidat el més bàsic i simple perquè ens hem oblidat de nosaltres. Ens destruïm i destruïm el món perquè, de fet, ens odiem profundament a nosaltres mateixos (i al veí encara més). Hem oblidat que vivim per aprendre a viure millor, per a viure bé i per a viure millor, a això caldria supeditar l’esforç de saviesa i de treball.

Sense filosofia! Sense persones!... (4)

L’any 1978, el filòsof Eduard Nicol escrivia que la crisis de la filosofia és una crisis de l’humanisme (del nostre mode d’ésser). I l’encertava de ple. Eren anys de clara reivindicació de les idees marxistes passades pel sedàs del intèrpret que sempre en dóna al visió adequada  ien transmet com cal entendre el que ha escrit l’autor. Del intèrpret que es dedica a petrificar idees i a crear ideologies que són efímeres però que dóna pe eternes i immutables. La partitocràcia venia a substituir la teocràcia de l’Església catòlica, qui sempre ha deixat ben clar que; “Autoritas, non veritas fecit legem” (que el intèrpret i no pas el text és la mare de la llei). D’aquesta manera, doncs, es laïcitzava   Marx i Freud substituïen a Crist i l’Estat a l’Església, però tot continuava igual. Calia fomentar l’estupidesa i calia esmorteir el poder de la paraula i la força del pensament com a capacitat humana d’adquirir llibertat (individual i col·lectiva). Hi havia un menyspreu, que avui dia exerceix la democràcia formal en què vivim, cap a l’ésser humà. Una voluntat de control a través de la jerarquia i de la burocràcia. Metrestant, com bé assenyalava un altre Filòsof català exiliat (Rodolf Llorens), la societat contemporània ja denotava els clars símptomes de la seva putrefacció. “L’encobriment i la hipocresia s’han anat apoderant de la base del nostre tracte social. La mentida ja no és un pecat nefast i odiós, sinó que ha passat a formar part de la bona educació i de la propaganda política. Veritas manet, deien els clàssics: mantén-te dins al veritat. Avui s’aconsella: repeteix sempre la mentida i la faràs veritat. Els poderosos mitjans de comunicació faran aquesta metamorfosi. La mentida és com una bola de neu, que com més roda més s’engrandeix. Fins hem sabut inventar la mentida matemàtica, l’estadística. Els veritables valors de la veritat i de la sinceritat no compten, només importa de quin color polític pertany. Tot el que prové de la mateixa tenda política està bé i és verídic; tot el que surt de la tenda contrària és condemnable i falsia”, escrivia l’any 1975.

Vivim en un món virtual de formes autoritàries i de paraules buides, només compta la transmissió de suposades veritats. Fa anys que ens estem autoenganyant, o que ens volen enganyats. L’any 1997 a l’Estat Espanyol, per posar un exemple, ja se sabia que la tipologia de la pobres havia canviat radicalment: un tercera part dels pobres eren joves menors de 35 anys (i ja hi havia un augment d’aturats que només trobaven feines precàries). Què es va fer? Res! Viure de la l’especulació més ferotge de les darreres dècades. Amagar el cap sota l’ala i enriquir-se mitjançant la corrupció. I ara, any 2011, en paguem les conseqüències. Qui ha fet política? Qui ha redistribuït benestar al llarg d’aquestes dècades? Qui ha dit al veritat? Ni les esquerres ni les dretes!  Qui es pot dedicar sense abaixar la vista a la política de partit?

Un darrer exemple, aquell mateix 1997, de Càritas se’ns diu una veritat com un temple (mai més ben dit): “deien que Càritas pertanyia al passat quan va arribar la democràcia. La realitat ha demostrat que pertany al present, i sembla que també al futur”. Aquesta és al radiografia de la democràcia formal d’avui.

La mort de la filosofia, deia Nicol, és la desaparició de la praxis humana, no pas entesa a la manera dels comunistes i dels esquerranosos estúpids, sinó en el sentit més radical del concepte grec: de la praxis com a activitat pròpiament humana que engloba teoria i pràctica, formació i transformació del nostre mode d’ésser. De la praxis que dóna valor a la vida perquè és font de vida i de sentit crític. “Esta se deshumaniza cada vez más, con entera independencia respecto de los cambios políticos y los sistemas económicos [...]. El decaimiento de la capacidad libre que ha ejercido el hombre de transformar el mundo con actos de pensar y con actos prácticos. [...] El dominio de una necesidad que no sería bio-lógica, sino meramente zoo-lógica; la reducción de la humanidad a una especie, cuyo único quehacer sería la lucha por la sobrevivencia. [...] Esto significaría el fin de la praxis, no sólo el fin de la filosofía”, va escriure amb encert a La primera teoría de la praxis.

Sense filosofia! Sense persones!... (3)

De Plató, la gent en sol conèixer el Mite de la Caverna, el qual és l’explicació de la seva Teoria del Coneixement. Menys conegut, per la públic no especialitzat, és el Mite de Theuth i Thamis, el mite de la paraula. I és el segon el que més interès té avui: el mite sobre el valor de la paraula, que és allò al que estem renunciant en els nostres dies (per obligació, per desídia...). Aquest és el mite que el nostre Sistema Educatiu, que ha banalitzat el primer fins a convertir-lo en alguna cosa insulsa per als batxillers, no ha entès ni posat a la pràctica. Ha obviat que les idees i les paraules no són coses. Que no són mercaderies. Ha oblidat que cal aprendre que l’escriptura només és un instrument per a la transmissió de les paraules però que aquestes són mortes si hom és incapaç d’interpretar-les i d’assumir-les: de donar-los vida i de fer que siguin possibilitat de vida per a qui les assumeix. Han oblidat que la filosofia no és transmissió erudita. Matèria d’examen. Han decidit que la filosofia és una història inert que no aboca l’alumne al pensament crític (només cal veure quins textos es donen per als comentaris de text als exàmens, quins autors s’ensenyen i quines preguntes es plantegen als IES, per no parlar del sistema universitari que ja són figues d’un altre paner). Han decidit que el pensament no té valor perquè han transformat la filosofia, com tota l’educació, en un simple saber pragmàtic (de selecció social i de submissió als interessos del poder). Han oblidat el valor i la força de la paraula perquè l’han convertit en arqueologia.

Han de tenir clar, però, que, aleshores, no és només la filosofia la qui mor. És tot un model de civilització. El “nostre” model de civilització. Per tant, si com diuen alguna des de la gairebé cent anys, la filosofia mor o viu en crisi, és perquè la “nostra” societat mor i viu en crisi (avui ben aguditzada, ben patent i ben patètica).

Han oblidat que educar és formar i transformar. Donar vida a les paraules. Han caigut en la trampa que Plató copsa i explica al segon mite esmentat: la de pensar que la paraula escrita és fixa i dogmàtica. Han dividit el coneixement en sabers especialitzats. Cadascú té la seva parcel·la de saber dogmàtic, incomprensible per als demés. Una especialització que fa que abandonem (perquè som incapaços de comprendre-la) aquella visió dels antics de la filosofia com a saber inútil o contemplatiu. És a dir, de la filosofia com a possibilitat de valor afegit (que diríem avui). De fet, el pensament reflexiu pertany al terreny de les I+D. La filosofia és inútil en el concret perquè aporta valor afegit (a la política, a l’empresa, a l’educació, al benestar...).

Com diu la saviesa popular, l’escriure ens ha fet perdre el llegir. Hem pensat que les paraules escrites són els coneixements (la filosofia) a transmetre!  Ho hem capgirat tot. Ens hem convertit en allò que volia evitar Plató: en presoners de les estructures i dels sistemes. De les imatges, dels missatges, del soroll!

Llegeixin els clàssics per a interpretar-los. Per aprendre activament. Per lluitar per la llibertat (si és que encara hi som a temps). Com Sòcrates i Plató, vulguin ser “filòsofs”: amants de la saviesa. Reconeguin que no posseïm al saviesa, que cada dia hi ha una cosa per aprendre i un problema per resoldre (i que aquesta tasca és individual i col·lectiva al mateix temps).

La filosofia no és un saber pràctic però no és un saber allunyat de la realitat. És intrínsec a la vida i a la cerca de la màxima plenitud de vida.

VIURE...

Gairebé sense saber-ho, els humans, constantment, generem continuïtats: seguir una sèrie televisiva, anar a sopar a uns restaurants (i amb uns amics), casar-nos i fer una família, vincular-nos emocionalment a un calendari festiu, col·leccionar coses... Cadascú de nosaltres en trobaria, per poc que repassi la seva vida, uns quants milers d’aquestes continuïtats (una ideologia o una antiideologia, una manera de vestir, uns amics i uns enemics...). Creem continuïtats per afirmar-nos i, al mateix temps, per oblidar-nos. Viure és un exercici constant – i esforçat– de –i per– voler-ser i, alhora i simultàniament, de fugir d’aquesta responsabilitat. Recordem i oblidem, oblidem per recordar  i recordem per oblidar.  (Un acord musical és consistent perquè ens encamina cap a un altre i és ric quan ens obre cap a molts, per exemple. Això és l’harmonia en el seu sentit més profund o pitagòric). Així, al Renaixement (moment de màxima afirmació de l’humà) ens trobem que en lloc de fugir de les creences i de la religió hi ha una sublimació del sentiment religiós.

La contingència i la discontinuïtat són el nostre caràcter. Com ho és de la realitat tota. Com més la coneixem més incertesa descobrim i redescobrim. La creença en la continuïtat és un eix vertebrador de la vida humana, encara que en el fons només hi hagi incertesa, balbuceigs i dubtes. (Triomf de la psicologia!).

Diuen que viure és aprendre a viure i que aprendre a viure és aprendre a aprendre. Certament, aquest és el joc. Viure és aprendre a fugir de nosaltres mateixos. Nomes fugint de nosaltres podem ser nosaltres. Només a través de la metàfora i de la matemàtica podem penetrar la realitat i la vida.

Viure és un gest. Un moviment pensat i organitzat. Un so organitzat. Dansa endansa. Un transportar-se per afirmar el buit que ens envolta i que ens fonamenta. Buit, atzar i incertesa. (Encara que pensem el contrari)

DE MÚSICA: ANTONY

Amb el pitagòrics la reflexió estètica d’Occident fa un salt irreversible. La nostra comprensió de la realitat i de l’art és modificada substancialment i això repercuteix enormement en Plató i en tota la cultura cristiana a través de Plotí i de Sant Agustí. I fins avui.

Tot plegat, ve a memòria aquests dies que estic escoltant diversos enregistraments de música (de tipologies ben diverses: el valencians Obrint Pas, Antony, Fauré, l’obra pianística de Falla i d’Albéniz i els concerts per a oboè d’Albinoni).

Sobretot, escoltant amb atenció el quart CD d’Antony: “Swanlights”. Un CD impressionant! El quart en quatre anys que fa que el conec! I no deixa de sorprendre’m.

És, com em diu un bon amic valencià: “música melancuniosa”. És a dir, música per escoltar en silenci i en calma. Música per a la reflexió. De fet, molts dels temes acaben deixant la pregunta a l’aire. Deixant-nos amb al mel als llavis. I ens obliguen a cercar-les.

No hi ha cançons. Hi ha conceptes expressats amb frases breus que generen textures musicals. Textures on cada detall és imprescindible. No hi ha fulleraca. Cada timbre, cada instrument, cada acord, cada element és al lloc just.

Ho repeteixo: Antony és surrealista però refinat. Hàbil i dolç. Un poc avorrit però interessant. Instrumentalment delicat, amb una veu irrepetible..., Res no hi és de més...  ni de menys. Se li noten les influències de la música del cinema nordamericà, coneix els recursos del llenguatge clàssic, s’acosta al new age amb un minimalisme astut...,

Açò trobareu en un CD que comença i acaba just al mateix lloc i amb la mateixa pregunta. “everithing is new....”

Per acabar, tornem als pitagòrics. Per què? Perquè van ser els primers en posar sobre la taula que l’experiència estètica (auditiva i visual) és harmonia. És a dir, textura. Perquè van dir i assumir que la bellesa (amb valor universal) és un moviment harmònica (una dansa que engloba tos els gests i tots els silencis): implica una estructura. Dit en altres paraules: una unitat en la pluralitat. I això és la música d’Antony. Una estructura que brolla del silenci per retornar-hi després de passar com una volada olorosa (i de dissoldre’s en la nostra sensibilitat). I per això mateix, Plató i d’Ors van copsar el món i la personalitat com a obres d’art. I sant Agustí va ser capaç de dir que la transversalitat d’aquesta “harmonia estructural” dels pitagòrics és el temps: la memòria (el temps viscut i recordat). La veu efímera entre el silenci que trenca el plor del nàixer i el silenci que retorna amb el plor de la mort.

ELOGI DE LA PARAULA

Per bé (i per mal) la cosa més humana és la paraula. La paraula que no és mer so organitzat ni mera transmissió. La paraula que és a la base de la nostra individualitat i, al mateix temps, de la nostra intersubjectivitat (de la intimitat més profunda i fosca i del crit més extern i descarnat). La paraula que naix per afermar-se i, al mateix temps, per ser compartida. Individual i col·lectiva. Incisiva i efímera. Contundent i flexible. Sòlida i soluble. Nítida i acolorida.

Aquesta és la nostra herència i memòria. El “jo”, el “nosaltres” i el “vosaltres”. Aquest és l’equipatge al que dia rere dia renunciem, abocats a la vivència opulenta i miserable. Carcamal, corcada i corrupte.

-          gestió, gestió, gestió ! (criden els progressistes)

-          guany, guany, guany! ( clamen els conservadors)

Uns i altres s’equivoquen. Els uns ho paguen car i els altres vénen la pell cara.

Paraula, pacte, ciutat. Ciutadania, drets, solidaritat. Paraula, silenci, orella. Paraula, llengua, mà. Aprendre a parlar / aprendre a escoltar. Memòria i oblit inseparables.

Sense filosofia! Sense persones!... (2)

La gran aportació de Nietzsche al pensament occidental és fer-nos adonar de la seriositat de la lluita de l’ésser humà per fer-se nàixer a si mateix. Convertir la vida en una lluita a vida o mort. Això vol dir que posa sobre la taula la incapacitat de la societat moderna per educar als seus individus, per a fer-los més lliures i per alliberar-los de les bajanades i de la imbecilitat. (Això ho haurien d’explicar bé als batxillerats!).

Nietzsche proclama la necessitat d’instaurar un programa d’autoconeixement i d’autorealització dels ciutadans, la qual cosa la societat no l’acomplia ni aleshores ni avui (només cal veure la viles en què cau el nostre sistema educatiu). I aquesta és al tasca més difícil i més perillosa de la filosofia (per al poder establert i per als privilegis d’uns pocs ineptes corruptes que ens manen coma  titelles): la lluita per la llibertat  a través de la paraula i del pensament-com-a-creació. (Ja ho digueren Hegel i Hölderling).

És curiós que d’ençà d’aleshores (de la proclamació de la mort de Déu per posar de manifest que hem d’aprendre a viure sense crosses i sense tuteles), la societat democràtica ha propugnat una vegada i una altra la mort d ela filosofia. La filosofia es vol servil i erudita. El pensament somort i arqueològic. Aquesta ha estat la història del segle XX, com bé ha dit  i estudiat Eduard Nicol. I per això vivim en una democràcia virtual i no pas en una democràcia real (perquè Nietzsche només feia que aprofundir en el model de civilització ciutadà i democràtic nascut a la Grècia Clàssica, que és –en teoria i sobre el paper– el nostre).

Avui vivim en una burda paròdia de tot plegat! Hem transformat aquest ideal filosòfic, humà i de solidaritat en l’anomenada “formació continuada” al llarg de tota la vida (de tota una vida dedicada a pagar una casa), el qual no ha de servir –ni serveix– per alliberar-nos sinó per a seguir sotmesos (lligats de peus, de mans i de consciència) a un sistema econòmic que ens vol pluriformats per canviar-nos de lloc quan li convingui (pagant el mínim i tenint-nos prou ocupats com per evitar que pensem gaire en revoltes o en ideals utòpics).

Quan, avui, Hawking, torna  dir que la filosofia és mort en mans de la ciència  i de la tecnologia, torna a lluitar contra aquest ideal perillós: contra la possibilitat de la llibertat. Hawking s’equivoca (com s’equivoca quan parla de la noció de temps i com se li qüestiona, des de molts àmbits científics, que el Big Bang hagi deixat de ser un enigma científic). Hawking vol un pensament servil. No vol el pensament creatiu. Oblida que en les lleis fonamentals de la física hi redescobrim la incertesa i que de la Segona Llei da la Termodinàmica en amunt l’important és la no-linealitat. Obvia que el científic, com l’artista i el filòsof sempre ha de plantejar-se i replantejar-se les coses. Que no hi ha un saber absolut i unívoc. Que no podem deixar de costat la reflexió sobre el sentit i el valor de la vida, que és la única cosa que realment tenim i podem tenir com a pròpia els humans.

Volen la filosofia morta perquè no volen la llibertat. Perquè no els fa por el diàleg i la discussió. Perquè volen manipular oi corrompre. Nietzsche va aixecar la llibertat i en van prendre bona nota. No és debades que: eduquem sotmesos al que diu el mercat laboral, pensant en el consum, en l’apatia i en l’enveja.

Això és el que realment volem?

Sense filosofia! Sense persones!...

Hawking acaba de posar el punt i final a la filosofia. No és la primera vegada que això passa. Ni serà la darrera.

Cal tornar a mirar aquest gest com un error em majúscules (o com una submissió a l’analfabetisme generalitzat i preestablert pel sistema capitalista, i abans pel comunista ja mort). Un error greu i estúpid que, malgrat tot, no invalida la important aportació de Hawking a la ciència humana (tot i el seus errors en parlar del temps...).

Aquesta actitud mostra i demostra el gran prejudici de Hawking: pensar que la ciència arriba al fonament de la realitat. És a  dir, que creu que la ciència ens ofereix la imatge de la realitat quan, de fet, el que fa la ciència és mostrar que rere la realitat aparent reapareix la incertesa! Només cal pensar en la física quàntica, la qual, al seu torn, era noacceptada en totes les seves conseqüències (per culpa d’uns prejudicis similars als de Hawking) per Einstein. Ningú no és perfecte. Ni tan sols, o menys que ningú, els filòsofs. Però s’ha de dir ben alt que la ciència arriba al mateix lloc on arriba la filosofia: a la incertesa. Ara bé, la ciència no aporta cap valor ni cap raó ni cap eina per  a viure millor (almenys sense l’acompanyament de la filosofia, i molt menys avui per l’alta especialització científica i tecnològica). L’objectiu últim de la ciència no és la vida, tot i que l’avenç del coneixement ha de servir per a viure amb mes plenitud.

Em sembla que no cal dedicar-li més temps. El temps ho posa tot al seu lloc (ni que hagin de passar cent anys). Als qui han matat, dia rere dia, la filosofia (o almenys ho han intentat i ho intenten amb planificacions i sistemes educatius menyspreables) volen una societat d’eunucs. La filosofia és una eina revolucionària. La paraula és revolucionària (una paraula por fer més mal que mil sagetes). La filosofia és “polis”, però la política, avui, fuig de la paraula (perquè ja no és política sinó gestió d’interessos creats i recreats). Només vol fets i no paraules. Imposicions sense justificacions (en diuen “objectives”). Fets consumats i sacralitzats. Santes i intocables paraules que viuen i es reprodueixen en eslògans insípids i repetitius. Velocitat i fugida. Engany i guany. Guany i engany. Prostitució i putrefacció. Aleshores, la filosofia ha mort.

SAPIENS, SAPIENS...

Ostres! Tot d’una descobrim una meravella! Som els primers! Ningú no ho havia vist! Som magnífics! Som intel·ligents! Únics! Irrepetibles! Collonuts!

Bé, no s’ho creguin pas! Som cagamandúrries, somiatruites i envejosos. I vivim acollonits, camuflats i amarrats.

Descobrim allò que tothom sap (però ni ho volem dir ni ho volem acceptar). Ara, ahir, el psicòleg Gardner (com el filòsof Marina, que n’és la fotocòpia espanyola) han descobert que la intel·ligència naix de l’acte de pensar i d’us actiu i flexible del coneixement i de la raó! Qui ho havia de dir! Ningú ho havia vist! I per això els donem premis fabulosos i la premsa els fa bombo i autobombo.

Allò que tothom amb un mínim de sentit vital sabia és una novetat (o això diuen). I ens expliquen que és una novetat revolucionària que girarà de dalt a baix el sistema educatiu. Jo, malpensat com soc, diria que tothom ho sabia però que hom es feia l’orni, precisament, per no fer cap revolució. El sistema és el sistema i la resta són carronyeries.

I el que més sobta és que els tres conceptes que es posen sobre la taula per argumentar aquest guany de la psicologia són, ai las!, la bellesa, la bondat i la virtut! Pobre Plató!

Potser soc un il·lús, però em penso que el que cal, dir, i que no és cap novetat, és que volen ases carregats de llibres (i d’hipoteques)! Cecs i muts! L’exaltació de l’estupidesa per crear cada dia més abstencionisme i escepticisme. Ja saben vostès que en aquesta vida es tracta de guanyar diners o, almenys,d e fer-ho veure als altres (encara que la nevera estigui ben buida i congelada).  L’engany i l’autoengany.

Contra tot això, i encara que sigui per renegar-ne, llegeixin el darrer assaig d’Onfray sobre la psicoanàlisi i Freud.

Bon cop de falç!

Ben arrant!!!

ESCRIURE PER VIURE

La memòria dels humans (avui ja ho corrobora la ciència) és fràgil. L’oblit, la memòria i l’autoengany formen el nus temporal de la subjectivitat individual i col·lectiva. De la seva banda, el present fuig a gran velocitat. És i no és. La poesia i la música conformen una xarxa temporal que és una tradició o continuïtat a la corda fluixa de l’existència, la qual topa amb el present per a fer-lo fructífer i per a donar vida.

                El caos, l’inconscient i el sobreconscient (la natura, la biologia i la cultura), entesos des d’una mirada clàssica (com un abisme, una ferida i un niu immens de vida i de possibilitats), voltegen la nostra minúscula vida conscient: la memòria. Són una obertura o gola i els humans la travessem establint la corda fluixa de la tradició, la qual naix de la creativitat que surt del xoc entre el passat i el present albirant el futur.

                La realitat sobreix (per dalt i per baix i cap a l’interior i cap a l’exterior) el nostre mode d’ésser. L’humà és al bellmig de la immensitat. Sol. Per això treballa en xarxa i és social: es veu abocat a l’expressió que és, al mateix temps, comunicació i construcció. A la Paraula que li permet transitar per l’abisme de la realitat. I, en el millor dels casos, traçar adequadament la seva “voluntat d’ésser”.

                La poesia, diu Adam Zagajewski, ordena el caos, però mai per sempre. La poesia penetra la realitat i a nosaltres mateixos: ens fa més forts individualment i col·lectivament. Forma, informa i transforma. Ens travessa com una sageta feridora per moure’ns cap a la vida. Per afirmar-nos sense devenir dogmàtics. Per assentar el temps.

ELECCIONS...

Francament, penso que en els nostres dies parlar de “política” és fer l’onso. Si aquesta crisi (que cada dia apreta més) ens ha ensenyat alguna cosa, aquesta és la definitiva submissió de la política al capitalisme financer (a un seguit d’interessos particulars i molt minoritaris).

Els polítics, que no volen perdre les seves prevendes, parlen de la mort de la mort de la política amb eufemisme. Pervertint el llenguatge, com ja anunciaren Nietzsche o Krauss, fins a límits extrems, diuen que vivim em un moment de “fets i no paraules”. La política només són fets i gestió i, la gestió, és aplicar el que diuen els financers. Els fets no necessiten paraules (és a dir, explicacions o justificacions). La gestió és aplicació absoluta del que ells volen (o diuen que volen). Ja no hi ha paraules. Només hi fets. Dictadura dels fets, excuses sense paraules i misericòrdia: sense equitat (justícia). I això, que des de l’esquerra s’accepta amb tant d’entusiasme, vol dir que ja no hi ha ni diàleg ni discussió. Que ja no hi ha comunicació ni comprensió. Només hi ha gestió. Gestió i gestió. Objectiva i neutre, en diuen. Gestió de misèries i colla bé a les persones que ningú els escolta i que no parlen entre elles.

I La cosa no s’acaba aquí! També parlen de les eleccions com a  “festa de la democràcia”. (Parlar és de franc!).

Aquest suposat pragmatisme polític (correcte i eficaç) no és res més que la dissimulació de la seva desaparició, ja definitiva, de la política. De la vida en comú. De la dramatització dels problemes. Ni les eleccions ni la política ja no tenen valor. Els polítics ni escolten ni parlen (molts ni saben parlar!) i les eleccions no serveixen per posar sobre la taula projectes i propostes. Anirem a votar?

AVUI..., DEMÀ..., AHIR

Diria que soc un bon exemple d’aquests temps.

Corro molt però no avanço.

No hi ha avanç ni retrocés.

Tampoc no hi ha present.

Hi ha: 
l’embriaguesa difícil d’un viure a corre-cuita.

D’un caminar irreflexiu, irreverent, imbècil...

D’un tarannà ignot.

ÉSSER I NOÉSSER...

Els humans tendim al sedentarisme i a la llei del mínim esforç. Som poca cosa i vivim precàriament. Aquesta és la nostra força i la nostra debilitat, tot a l'hora. Tendim al reforç grupal i a deixar-nos portar. Un extrem ens porta a la massificació, la corrupció i el sectarisme. L’altre, a l’individualisme, l’aïllament l’egoisme. En ambdós extrems menyspreen "ésser humans". Ens deseixim de la vida per viure la d’altri, la que ens imposen subtilment. La tensió entre ambdós és el marc de la creativitat: el caos que genera ordre i que permet l’afirmació de la vida. La societat, sobretot la d’avui, tendeix a crear massificació i imbecilitat compartida.

Entre aquests dos pols hi ha tota un gamma de matisos. No vivim en un sistema binari sinó en el marc de la lògica borrosa. I això és el que ens mena a l’acció i a fer-nos responsables de la vida. I és en aquesta gamma que s’estableix entre el 0 i l’1 (entre un extrem i l’altre) el que permet la complexitat,  la diversitat i la riquesa. El diàleg i les complicitats. Allò que ens mena fer visible que no hi ha drets individuals sense drets col•lectius ni llibertat individuals sense llibertat col•lectiva.

La societat d’avui no li agraden aquests matisos, en cap terreny. Ni en l’ideològic, ni en el sexual n ien l’econòmic ni en el professional. Vol adhesions i murs. Potser el que passa aquets dies al món musulmà sigui expressió de les escletxes virulentes que provoca aquesta societat repressiva i encotillada. Aquesta societat que té por de la vida perquè viu abocada a la mort. Ja saben vostès que als hospitals, sobretot als seus espais més immunitzats, cada vegada apareixen noves fonts d’infecció (bacteris i més bacteris que es nodreixen de l’extrema neteja). No es debades, tampoc, que aquesta societat tant neta, posada i tocada, de tot cada dia es vegi més abocada a més al•lèrgies.

A mi, que visc més abocat a l’extrem de l’individualisme, m’atrauen els matisos i la diversitat. Per això llegeixo autors que crec equivocats en la base del seu pensament (per exemple Valentí Puig o Eric Emmanuel Schmitt), però que l’encerten en moltes de les seves aportacions i que m’obliguen a pensar i, sobretot a pensar i a viure millor. Dos homenots de la cultura contemporània amb qui, des de la distància (ja que jo soc insignificant) discuteixo amb vehemència. Val la pena no defugir el diàleg amb aquells qui realment han de tenir un lloc en la palestra pública. Cadascú, en el seu terreny, que aprengui tot el que pugui dels adversaris i que els miri amb interès. Tots hi sortirem guanyant. Fugiu dels messies i dels mestres que només volen aduladors. Sereu més lliures. Més humans. Viure la pròpia feblesa amb maduresa és el primer pas que hem de fer per a ésser més plenament humans (per a comprendre i per a comprendre als altres, per a generar empatia i solidaritat). Més independència (encara que aquesta fa por a un mateix i als altres, Indnvidualment i col·lectivament). La resta són collonades.

CINEMA I CULTURA …

Els darrers triomfs del cinema català (fet, pensat i parlat en català) és una bona mostra de tres coses que obliden tots els polítics. Una cultura i un país forts, que volen dir una mirada forta i una consciència del món (local i universal), només són possibles si hom hi creu. Si hi ha una escola on formar-se amb bons professionals i mitjans, si hi ha una aposta del govern i un suport valent i si hi ha un acadèmia que el recolzi i el fomenti.

Tota la creació cultural es recolza en una cultura forta i en una política amb mires altes (i fornida de paciència).

Sense bona literatura no hi ha bones històries ni mirades interessants. Sense formació no hi ha creació de volada i sense recursos no hi ha productes ben fets.

Aquests són els reptes de tota la cultura catalana. Una acadèmia, unes escoles i una possibilitat de produir adequadament. Que ha de generar, d’entrada, una crítica forta i una ambició compartida

Ho deia fa unes setmanes Valentí Puig en una entrevista en què constatava que el gran problema de la literatura catalana ha estat la discontinuïtat (en tots els àmbits abans esmentats). I això val tant per la literatura com per la filosofia o les ciències.

La creació artística, encerta a dir Puig (com a bon membre de la cultura catalana), ens ajuda a conèixer la realitat. I això requereix d’un esforç continuat que a casa nostra no ha estat possible. En l’àmbit de la cultura es viu massa de la indigència i del voluntarisme, els quals permeten fer coses però no permet estar a l’alçada de les circumstàncies.

Cal desacomplexar-se i crear institucions culturals que siguin espais de treball i de creació, eixos transversals de cultura. I cal creure en la cultura que és a la base de la bona convivència i d’una millor qualitat de vida.

HIPARXIOLOGIA MUSICAL!

La filosofia de Francesc Pujols (la Ciència de l'existència o Hiparxiologia), filla de Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Francesc Xavier Llorens i Barba, Manuel Milà  i Fontanals i el mateix Pujols (amb les degudes aportacions de Plató, Vives, Kant, Descartes, Balmes i Comte), ja és música. Pujols estaria molt content ja que va dir ben clar, com recollim en un darrer llibre gairebé finit, que els músics realitzen els ideals dels filòsofs. Aupa, aquí n'hi ha un tast. Gràcies per deixar-m'hi particpar.Pujols i l'hiparxiologia musical