D'ÀNGELS I DIMONIS: L'ESCALA DE LA VIDA

Seguint els passos de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, i ja en ple segle XX, Francesc Pujols tematitza la filosofia de l’Escala de la Vida, És a dir, la comprensió de la vida com a procés d’alliberament de la matèria fins aconseguir el màxim grau d’espiritualització. És a dir, i en conceptes de les ciències actuals, com a procés que ens porta des de la “matèria inert” fins a la “matèria cultural” passant per la “matèria viva”. La imatge de la realitat és la d’una escala de cinc graons que comença en el Vegetal i culmina en l’Àngel després de passar, progressivament, pel Protozou, l’Animal i l’Humà; i la consciència humana és una escala de cinc graons que comença en la Sensibilitat i culmina en el Coneixement després de passar, progressivament, per la Voluntat, la Idea i la Intel·ligència. I aquest procés d’ascens, i de possible descens si no anem amb compte (si no ens fem responsables de la pròpia vida), és un procés d’alliberament (que es produeix en la dialèctica constant entre el pol material i el pol espiritual de la realitat). Un camí de les diferents formes de vida, i sobretot del mode d’ésser que anomenem “humà”, cap a la independència per participar de la realitat amb la màxima plenitud (per aportar-hi el seu gra de sorra).

I vet aquí que mentre reflexionava sobre aquestes qüestions en Sebastià Perelló penja la fotografia de John Dugdale que porta per títol “The clandestine mind” i que acompanya (després de provocar-lo) aquest text. És magnífica! És la millor representació de l’Àngel pujolsià que he vist fins avui! I això m’ha empès a fer-vos-la conèixer.

I el títol que porta també és magnífic! La “ment clandestina” és la ment de Pujols enfront la visió angèlica de la filosofia oficial del Noucentisme de l’Ors. La “ment clandestina” és la ment del Pujols que l’any 1934 reconeix el fracàs de l’humanisme occidental (quan s’adona que l’idealisme romàntic és caduc). És a dir, qui posa en dubte que l’alliberament de la humanitat sigui un ascens progressiu i imparable. L’ascens és tortuós i sovint hom baixa més graons dels que puja. Després vingueren: la Guerra Civil, la II Guerra Mundial, l’exili, el franquisme..., i tot el que Pujols (per sort seva) ja no va viure ni veure (morí l’any 1962).

Avui la “clandestinitat de la ment” (de la lectura i de l’escriptura que ens porten cap a un “humanisme” alliberador que fuig de dogmes i d’eslògans d’opinió barata) segueix ben viva (i és feridora).

La ment clandestina és la ment de la resistència. La ment que lluita i que no autocomplaent. És la ment inquieta de mirada brillant. És l’àngel de la filosofia (perdoneu que escombri cap a casa!). La “ment clandestina” és el dolor de la lucidesa (o, si es prefereix, l’expressió de la dissidència).