ESQUELLOTS A LA CIUTAT I COETS A LES FESTES!

El filòsof català Eduard Nicol va dir que hi ha un univers i molts móns diferents. L’univers és tota la realitat i els móns naixen de la vida humana (de les mirades i dels sentiments, de les formes d’apressar i de viure en i des de la realitat. De les formes de conèixer-la i de compartir-la).

La distinció és bona (perquè només a través de la pluralitat concreta podem accedir a la universalitat) i obre les portes a l’estudi del cervell humà o de la urbanització del territori (de les ciutats i del paisatge). Hi ha un aspecte, però, que Nicol no va poder preveure (morí l’any 1990): la importància de la creació dels no-llocs en la societat actual: els “amóns” que generem els humans. La transformació del món i de les ciutats en pur espectacle.
L'anomenada globalització implica que hi ha problemes que s’universalitzen, la qual cosa rea una disfunció d’escala que penetra fins al més íntim de nosaltres i de la realitat. Com diu l’antropòleg Marc Augé, avui parlem de la urbanització del món sencer. De les grans metròpolis i els seus fils urbans que abracen els rius i les costes, aeroports i grans superfícies comercials..., d’espais estandaritzats i amorfs. I això té conseqüències reals perquè entre el paisatge i la vida humana (individual i col•lectiva) hi ha una estreta relació.
Parlem de canvis en les relacions en l’“aquí” i en l’“ara” i de la creació d’espais que es defineixen com a “no-llocs”. Hi ha la “gran” arquitectura que és simple espectacle... No en va: (1) el protagonista del darrer llibre de Sebastià Perelló és falconer a l’aeroport de Mallorca (un espai multiplicat i difús de la Mallorca contemporània que ens aboca a aquest no-lloc existencial dels “móns” actuals); (2) volem convertir les festes en espectacles impol•luts (per això fem normatives imbècils com la de la prohibició del foc que pot matar la vivència intensa i col•lectiva de la festa als Països Catalans); (3) quan la gent de ciutat va al camp vol prohibir els sons de les campanes, que les vaques i els cavalls portin esquelles, que les granges facin pudor i soroll...
Heus aquí exemples d’aquests no-móns amb què volem apressar (i malviure) la realitat en els nostres dies. D’aquesta sobreurbanització estúpida. De la conversió de la realitat en espectacle babau.
Internet també afavoreix aquesta sobreurbanització o sobrehumanització de la terra. La capacitat de fugida de l’ésser humà d’ell mateix engreixant tot el que l’envolta i engreixant-se ell mateix (fins a morir per bulímia). La capacitat de generar no-llocs fins a l’infinit i de recrear-s’hi., la qual defienix una societat en què els uns poden viatjar per recrear-se “coneixent” les ciutats i les cultures de la terra i els altres només poden viatjar per fugir de la pobresa i de la fam. I aquesta sobrerealitat és la clara escenificació de l’aristocràcia d’uns pocs sobre la marginalitat de la majoria. I la dramatització del capitalisme financer dedicat a crear i recrear diners falsos i valors efímers. Falsos i que falsifiquen el valor de la vida humana perquè utilitzen als humans com a peces del seu joc pervers, embrutidor i corrupte (o, si no, ja em diran d’on ve la crisi actual).
Sempre queda, però, el microunivers de la paraula. El paisatge subterrani. Allò que compartim en silenci (o a la festa). O no...