D'HUMANA CONDICIÓ

S’ha escrit i debatut molt sobre la “condició humana”. Massa! I la “condició humana” d’avui és la seva “no condició”. El desassossec callat i confús i l’estrès malaltís ens amarren a una vida que no és la nostra ni la d’altri.

Tenim tantes coses que no en tenim cap i el neocapitalisme, dia rere dia, hora rere hora i segon rere segon, ens empeny a nous desigs i a noves necessitats que sempre són insuficients (sobretot si qui tenim al costat les aconsegueix millor i més ràpid).

La nostra condició és l’enveja, i de l’enveja en ve la malaltia, la infelicitat i la imbecilitat.

La democràcia ens diu que la majoria sempre té raó, i això és incert. És incert avui en què les democràcies han evitat l’educació. Hi ha opinions enraonades? Hi ha informació tendenciosa i manca de capacitat crítica dels ciutadans. Hi ha brutícia i soroll. Hi ha desmemòria i automatismes autoritaris. Hi ha manca absoluta de responsabilitat i molta ambició, i molt d’egoisme. Hi ha una vida desaforada (que no és la de la rauxa creadora, impacient i voluptuosa).

Ja no és la il·lusió el que ens mou sinó la possessió material (fins i tot la materialització del viure!). Ens interessa algú segons el que té i segons al que es dedica. I a partir d’aquests paràmetres “cosmopolites” o girem cua o li obrim els nostres braços (no pas per compartir res sinó per autoconvèncer-nos i per mostrar als altres que som “amics” i, per tant, que som importants o interessants). I és que, la nostra, no és una societat basada en l’educació sinó en al deseducació.

Hem perdut el reconeixement de l’esforç: el valor és el flux exagerat. Quan alguna cosa ens ha costat ho apreciem de debò però avui el que importa és la rapidesa i la facilitat.

L’amor, els diners, el coneixement, el reconeixement, el guany... tot ha de ser molt ràpid i molt fàcil. Per això no ho valorem ni ens valorem. De fet, hem passat de desvaloritzar i hipervalorar les coses i a nosaltres mateixos a eliminar el valor com a tal. I aquest gir ha suposat la veritable entrada al segle XXI. Ni cap fet històric ni cap data cronològica ha marcat un canvi tant substancial com aquest que s’ha produït en la nostra intimitat per a eliminar-la (i en eliminar-la hem eliminat l’expressió)

Ens aboquem a fora (a la casa, a la feina, als diners, a la secta...) i ens oblidem de qui podem ser i de com som. La “condició humana” és la manca de condició perquè els nostres dèficits els hem externalitzat de tal manera que ja no som nosaltres sinó algú altre. Ja no volem escapar de la rutina perquè sense ella no seríem ningú. No busquem ni la serenitat ni l’harmonia sinó l’abstenció i l’ostentació. I, la nostra, és una societat trista.

Som estiuejants àvids de novetats efímeres i de circumstàncies insòlites; de vivències preprogramades i d’activitats programades; de “ser” fora de nosaltres i de “viure” fora del nostre entorn; de ser algú altre per ser algú.

No en va, cada vegada tenim més por i som més porucs, i ho som perquè ens desconeixem i desconeixem les nostres emocions i els nostres sentiments perquè ens passem la vida fugint de nosaltres (de la reflexió i del diàleg). Per això ens atancem amb virulència a la violència i a la irresponsabilitat. No ens interessa comprendre les situacions en què vivim perquè això també ens fa por.

Tenim por i som dèbils: executem la violència! De gènere, per xenofòbia...? És igual! De qualsevol tipus!

Amb la por només hi ha agressivitat i violència. Ansietat i angoixa perquè som incapaços de compartir. Només tenim opinions per rebatre altres opinions i escàndols per rebatre, grollerament, altres escàndols.

A través de la ciutat “cosmopolita” hem despersonalitzat el lloc on vivim i això ens obliga a estar sols, ens agradi o no. A estar sols i lluny de nosaltres mateixos.

Però no us preocupeu! Per màgia del Carnestoltes (i de les festes en general) compartim la rauxa i el carrer.