FER-SE HUMANS...

Ara que celebrem els 200 anys del naixement de Darwin, pare de la “nostra” comprensió de la vida, és un bon moment per reflexionar sobre què vol dir “ésser humà”, perquè en els darrers anys hem après moltes coses (tot i que queda molta feina per fer, si algú en té ganes o necessitat) i perquè, en paraules d’Eudald Carbonell, encara no som humans.
És bo reflexionar sobre qui som i d’on venim i comparar el nostre procés evolutiu amb el dels cosins que no se’n van sortir: els Neandertals. I, dit de passada, val la pena fer-ho perquè la nostra espècie prové de les migracions que els nostres ancestres van fer des d’Orient i Àfrica, justament d’on vénen les migracions d’avui... (on posteriorment nasqueren l’escriptura, les matemàtiques, l’astrologia...).
Per raó i per lògica, enraonadament, sembla que si redescobrim què ens ha fet “humans” (sapiens, ludens...) podrem millorar. Tanmateix, a mesura que avancen els coneixements ens adonem que els Neandertals cada vegada estan més a prop dels nostres avantpassats i que nosaltres cada vegada estem més lluny dels nostres avantpassats.
En el procés evolutiu de l’homo sapiens hi ha diversos factors que es troben i retroben per a formar-lo i transformar-lo. Factors que es conjuguen per atzar, per necessitat i per voluntat. Factors com la transmissió de tecnològiques bàsiques (la socialització del coneixement i el diàleg), la interiorització de l’entorn i dels seus recursos (la topologia del món per habitar-lo i per adquirir autonomia gràcies al bipedisme, la qual promou una millor alimentació i més seguretat), la consciència de la pròpia contingència enfront la immensitat de l’univers, la natura i altres espècies (els rituals funeraris que creen lligams de respecte envers els qui ens han precedit), l’activitat social al voltant del foc durant les nits on la transmissió oral conta i narra la vida i la història i hi ha la possibilitat de ser creatius i de generar empatia a través del cant i de la dansa (l’associació entre llenguatge, música i capacitat cognitiva)... En fi, no acabaríem!
Avui, cal veure on ha quedat tot plegat (i, sobretot, què ens importa de tot plegat). Veure si, paulatinament però inexorablement, hem substituït (sota l’empenta del materialisme dels marxistes que han distorsionat Marx i del materialisme del capitalisme opulent) aquestes fites per la cobdícia (que implica, odi, menyspreu i incomprensió envers els altres i envers l’entorn), la buidor (que implica tristesa, isolament i depressió) i l’ostentació (que implica enveja, farsa i trampa). I és que, com diu Wittgenstein: “El progrés comporta aquesta particularitat a semblar molt més del que és en realitat”.
La gran idea de l’evolució no és la del triomf del més fort enfront del dèbil com escampen aquells que només han llegit i entès dues unces de Darwin.
Celebrem aniversaris i fem festes però ens manca l’interès i l’emoció de descobrir coses. La mirada nítida de l’infant a qui tot sobta i sorprèn. La mirada inquieta de qui té ganes de viure i de qui mira endavant.
Com digué d’Ors, la deixadesa ens han eliminat els arquetips de l’aprenent i de l’enamorat (de l’ésser que treballa i que juga) pels arquetips del gandul i del trepa (de l’ésser que fuma i que badalla).