ESCRIURE...

Escriure sobre l’escriure és una rucada! Vivim en una societat en què els joves arriben a la universitat sense saber escriure i llegir, en què la premsa escrita te l’aigua al coll, en què la lectura és un bé escàs... Fins i tot és grotesc si tenim en compte que fa cent anys la premsa diària donava a conèixer els manifestos revolucionaris dels artistes, i avui només se’n segueixen les pàgines d’esports (perdó! de futbol) per (al llarg del dia i quan topem amb algú més o menys conegut) tenir alguna cosa per dir.

Entre altres factors (econòmics, polítics....), haver arribat al punt en què ens trobem és degut a la imatge idealista de l’escriure (avui transformada en una visió funcionalista i funcionaral), àmpliament popularitzada. En la visió impunement defensada per Ortega i Gasset, segons la qual allò escrit (la poesia o les cançons, per posar exemples bàsics) consisteix en mostrar unes idees preconcebudes i preexistents. En una manera d’entendre el “valor” de l’escriptura que de retruc implica que hom no ha de llegir el que altri ha escrit perquè només adquirirà idees que li són alienes (com equivocadament va difondre Schopenhauer!).

Enfront aquesta visió romanticona i perniciosa, sabem que la consciència és un “nus temporal viu” que se situa entre el cervell (la matèria biològica) i la cultura (la matèria cultural). Un nus temporal complex que s’ha de copsar com a procés de vida. I sabem que l’escriure i el llegir no són activitats passives sinó actives. Processos imprescindibles per a pensar ordenadament i processos de diàleg, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Almenys d’ençà de Heiddegger de i Sartre sabem que no hi ha essència sense existència, i viceversa. Que no podem apel·lar a essències intemporals i preexistents per a parlar del nostre mode d’ésser.

L’escriure i el llegir són els límits al nostre pensament. Posen límits i trenquen límits. Ens obliguen a pensar amb més claredat i ens interroguen. No plasmen idees preconcebudes. Ans el contrari, són imprescindibles per a la formació constant d’idees, sentiments i emocions (que no serien possibles sense una concreció temporal i espacial).

L’escriure i el llegir són eines bàsiques de formació (i transformació) de la personalitat, de diàleg i de reflexió, de comunicació i de compartir. Eines per a construir el nostre mode d’ésser i de fer-nos copartíceps de la vida.

Per tant: quan són considerades prescindibles i bandejades, què passa? A què ens aboquem?

L’escriure i el llegir ens obliguen a pensar i a conèixer i requereixen esforç. Ens obliguen i ens mostren què implica fer-se responsables de la pròpia vida.

Quan escrivim no posem sobre paper idees preconcebudes. Ans el contrari, ens adonem de les limitacions de les nostres idees i de la precarietat de la nostra sensibilitat, i viceversa quan llegim. I aquest és un procés d’ordenació de la nostra sensibilitat i de la nostra raó i d’educació per veure quan se’ns vol donar gat per llebre i quan algú només diu que bajanades.