CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA

Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només per això (que no és poca cosa!)  la celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu de celebració.

 Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és just i pel bé comú ens honora.

Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients. No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714), una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més, la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença del vuitcents i en la Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que així sigui, malgrat les dificultats que comporta.

            Després de molt de temps, tornem a tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques. Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a tocar.

Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any 1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura, férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada “Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política), Catalunya torna  aixecar la veu. Una veu que es va manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).

Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com aquest. Els recomano.

            Penso que estem molt a prop de la sisena república la catalana. La primera fou la de Pau Claris (1641), la segona la de Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau (1873), la quarta la de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys (1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer la puta i la ramoneta. Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.

            Ara, doncs, cal cercar la unitat d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona, començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.

Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia, cultura i política. Són els  àmbits de treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen: vèncer  i convèncer. Catalunya és una nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com  a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.

            Arrel d'això voldria apuntar, breument, algunes coses.

1/ - Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural dels Països Catalans és d'una força i d'una    vigència aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i reforçar els llaços culturals       i científics i el terreny de la comunicació].

2/ - Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa  a llarg plaç i deixar els protagonismes i els  partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat dins els partits polítics i que els treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència permeten albirar el nou marc institucional del país].

3/ - Hora de crear lligams internacionals i locals. [Cal estrènyer els llaços socials, econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar les complicitats polítiques  i econòmiques. El sentit de país ha de ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].

4/ - Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro. El que volem no és fàcil, però ho tenim més a prop que mai].

 Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa, ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És de tots.

        Enric Prat de la Riba va aplaudir la independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas  y religiones. En España, decía, “si no parles espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per refermar la voluntat d'ésser.

            L’any 1973 Pau Casals escrigué: “Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.

CONSTITUCIONALISMES...

A l’Estat Espanyol, el segle XIX va ser un període convuls. Hi va haver més anys de guerra que de Pau. Tot anava a cop de fusell, de sectarismes i de discursos autoritaris i dogmàtics.

Seguim força igual: en un Estat sense cultura política i sense interès per la cultura, l’educació i la història. Per què? entre altres motius perquè al segle XX les coses no han anat pas millor. 40 anys de dictadura franquista, la dicatura de Primo de Rivera abans d'ella...

Com bé ha dit l’intel·lectual valencià Josep Antoni Comas: “aquest país ha tendit a deformar la història fins extrems ominosos [...]. La desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible.”     L’exemple el tenim proper: a Zapatero l’ha substituït Rajoy i la confusió, la malversació i la imbecilitat segueixen essent la regla de govern.

En el terreny de la consciència històrica també és ben clara l’empremta franquista que mostren les celebracions que els governs de Madrid (autonòmic i estatal) i la Monarquia constitucional han fet de la Constitució de Cadis del 1812. 

En la Constitució del 1812 (dita “la Pepa” perquè es promulgà per Sant Josep) hi participà un vilafranquí: el jurista Josep Anton Almirall. I de com se celebrà la seva instauració a la capital penedesenca en tenim la interessant descripció de Josep Bonet: “Dia 8 d’agost de 1812, â dos quarts de las nou horas del dematí, se ha fet la publicació de las nobas costitucions de España, és dir, la publicació de las nobas lleys, en esta present Vila de Vilafranca, habent assistit lo Mgnífich Aguntament, y abans de anar â la Plasa haont se feu la pupblicació, boltaren tots los carrers de haont pasan las professons, de esta Vila o Parroquia. Anaren al deban dos coraceros, després los músichs de la Capella de esta Vila, després dos quen diuenlos huirs, després los macers y lo Ajuntament, com se acostuma, detras lo Ajuntament una compañia de granaders de la guardia del general, y detras, uns 25 o 30 coraceros, y totas las tropas anaban â punt de Guerra, la Ynfanteria, ab la bioneta calada, la Caballeria, ab als espasas nuas.”

La descripció fa una bona radiografia de l’època i ressalta el to de les celebracions en un any que a Vilafranca fou conegut, pels estralls de la guerra, com: “l’any de la fam”.

Aquesta constitució fou abolida per l’absolutisme fins que Riego (el de l’himne) va imposar el Trienni Liberal, el qual fou abatut per la dècada ominosa implantada per la santa Aliança i els Cent mil fills de sant Lluís.

La descripció de la celebració de la Constitució de l’any 1820 que dóna Bonet és més desmenjada: “Dia 11 de Mars de 1820, sea tornat a fer altra noba pupbliata de noba llei”, la qual implicà, també un canvi en l’Ajuntament: “Dia 19 de Mars de 1820 Sean allagit  lo nou Ajuntament”. Amb la constitució del 1820 s’inicià el Trienni Liberal (al segle XIX, en política, res no durava més de tres anys), l’adveniment del qual se celebrà amb tota solemnitat per sant Jordi, els dies 22 i 23 d’abril, moment en què la Plaça Major va adquirir l’actual nom de Plaça de la Constitució. D’aquesta segona constitució liberal també en tenim un protagonista: el metge-filòsof Fèlix Janer. El catedràtic de la Universitat d’Alcalà de Henares que va ser el primer diputat constitucional vilafranquí a les corts espanyoles.

Constitucions i llibertats precàries però pomposament vestides i reivindicades. Política fraticida, lluites caïnites i corrupció i malversació generalitzades. L’Estat Espanyol és un nyap. Ha fracassat. Ha perdut el tren de la modernitat i el futur. I per això els catalans hem de seguir lluitant per la llibertat i la dignitat. Tenim bon camí per endavant. Ho hem de fer, primer, perquè, com mostren les descripcions reproduïdes, les il·lusions dels ciutadans sempre han acabat frustrades, i ells menystinguts. Perquè ja n’hi ha prou de voler-los solucionar la vida als altres. De ser cornuts i pagar el beure!

DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.

Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.

Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.

El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).

El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.

El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa. 

Per saber-ne alguna cosa més...

RECORDAT JOAN FUSTER

Després de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).

Un cas proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als professionals de la música com a autèntics treballadors de la cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com alguna cosa preceptiva).

Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.

Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...

Penso que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos problemes per entendre al País Valencià?

Fuster posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?

BEGUINS I HERETGIES

Bones una altra volta!
Posats a fer propaganda, també us recomane un enllaç sobre els heretges medievals. Un treball fet als USA en què citen el meu llibret sobre els beguins dels Països Catalans.
Aupa, a practicar l'anglès que a tots mos fa bona falta.
 Les beguines heretges

EUGENI D'ORS I LA FILOSOFIA

En aquest país cadascú tira pel dret. I el que fan a Ses Illes no arriba al Principat i els del Principat no llegeixen el que fan al País Valencià...
És per això que us poso l'enllaç de l'article que em publicaren a València sobre filosofia i música.
Esper que sigui del vostre grat.Eugeni d'Ors Filosofia i música

JOAN FUSTER

En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu. Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor d’allò que diu.

No podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma d’escriure. En ell, el fons  i la forma, el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.

En un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de “l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).

Fuster ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure: perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui llegir).

La seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al senyor Prat de la Riba somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet brosta la necessitat de llegir Fuster avui.

És interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les tesis de “El Concepte General de la Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base teòrica de l’obra de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.

Joan Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui (i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de futur”...).

Fuster dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell). I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.

Joan Fuster i Rodolf Llorens

Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant l'adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat d’ésser” de Rodolf Llorens.

Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i tenint influència en el dia a dia cultural català.

Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del 1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D'aquest darrer llibre (reeditat l'any 2009 per Pòrtic) en va fer la corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea. “Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante, turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes, de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán –alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez pintoresco y conceptuoso.”

Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió (sobretot en el context actual de recentralització política i de deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en què se cita en més d'una ocasió a Llorens com a personatge que ens empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica, més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que ens envolta (i a voltes ens ofega).

Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.

FRANCESC PUJOLS, LA MÚSICA I ELS MÚSICS

Francesc Pujols va ser un home que, de dia, el trobaríeu al Liceu i, de nit, al Paral·lel. Era wagnerià de cap a peus. Sabia de música i va escriure sobre música (sense dia bestieses ni sortir amb ciris trencats), que és molt més del que solem trobar en llibres i articles actuals.
Les seves poesies van ser musicades per Amadeu Vives i ho han estat, més recentment, per Paton Soler.
Tot això és cert.
No ho és menys que en els darrers temps la seva visió del món rebrosta, com un cap de brot polièdric i multiforme, en la música popular i d'autor de Catalunya. Pensem, i molt, en el treball interessantíssim de "Lo Pardal" (si el pogués escoltar, Pujols ja no diria que la Cobla és una formació pensada per a fer soroll).
Val la pena tenir-ho en comtpe, tot plegat (que no és tot pagat).Hiparxiologi musical
Per la part que em toca, i en vistes a una bona comprensió de la cultura popular del país i de la influència de Pujols en ella, ho recomanem a tothom.
Un tast: http://www.donatputx.com/2012/01/01/la-canco-filosofica-catalana/

VILAFRANCA DEL PENEDÈS / FRANCESC PUJOLS

Sense Vilafranca, l’obra de Pujols és incomprensible.
Enguany fa cinquanta anys de la mort del pensador Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882- Martorell, 1962). Del filòsof de La Torre de les Hores de Martorell empeltat de la tradició de Vilafranca. El seu lligam amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons del centre de la vila). Segon, per sentir-se, i assumir, l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors). Tercer, per la seva vinculació amb els moviments culturals de la Vilafranca del segle XX.
A Pujols el trobem relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb els homes de la I Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués i el vi i en motiu de l’Exposició va escriure “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”. Una conferència que no va poder pronunciar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com conta ell mateix a Ricard Fortuny, perquè “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. El seu text, però, es va publicar al catàleg de l’exposició (1927). El va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura de l’exposició: “Una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca”.
Aquesta és una conferència que Pujols mai no va pronunciar però que es va publicar i que tots hem pogut llegir. Al seu costat, però, hi ha una altra conferència que Pujols si que pronuncià i que mai no hem pogut localitzar. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”. La conferència portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “filosofia de Pujols”, la qual, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a “Panadés” en motiu de la mort de l’intel•lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal. Quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model. I en un Moment en què, a Montpeller (1941), havia trobat la clau de volta de la seva obra.
És una llàstima no disposar d’aquest segon text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, paral•lelament als que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages (a la dècada del 1930), la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna”, escriu Pujols (1938).

FRAGA I FRANCO

Evidentment, Don Manuel Fraga, com qualsevol de nosaltres, no era d’una sola peça. La seva personalitat es va anar formant i transformant al llarg dels anys. No osbtant això, hi ha coses que no es poden obviar. En tot cas, és clar que no era un demòcrata. Va usar la Democràcia com a forma de perpetuar-se en el poder: els seus objectius polítics i la seva realització personal. Per a ell, l’Estat era, sempre, el garant de l’ordre perquè tenia l’hegemonia de la violència. Era etern i únic, com ell  mateix!
Mentre autors com Àngel Carmona i Rodolf Llorens, ja a les acaballes de la dècada del 1960, escrivien obres fonamentals per al catalanisme, i d’una clara vocació democràtica i de llibertat, Fraga es dedicava a treballar per una dictadura feixista i defensava i era còmplice de la pena de mort.
L’any 1968, al mateix temps que Carmona i Llorens posaven les bases d’un demà democràtic i lliure, Fraga defensava la imposició de la llei i de l’espanyolitat a través de les armes (Aznar i Rajoy no es cansen de parlar del “imperio de la Ley”. Hi ha tics i actituds que no canvien!). Aquell any, el de les revoltes de l’existencialisme efímer a França, les seves declaracions van ser molt clares: Catalunya era espanyola gràcies a les armes. Primer, ho havia aconseguit Felip V, després ho va reblar Espartero i, finalment, Franco (no els recorden declaracions recents?). Catalunya era part d’Espanya perquè, una vegada i una altra, havia estat militarment ocupada (per imposició i per collons!). Aquestes eren les seves paraules. Els catalans som espanyols perquè no ens deixen ser una altra cosa: perquè hem estat militarment ocupats. Per tant, l’Estat es basa en la violència i en la mort. En la manca de llibertat. No pas em el pacte!. I aquest ha estat el gran error dels catalans: no haver entès que Espanya naix i es manté a través de la força, de la violència  i de l’ocupació. Aquest és el seu llenguatge i no pas el del "pactisme", el de la "regenarció" o el de la "modernització" i l'"europeisme" que històricament ha usat el catalansime. Per això no hi ha federalistes a l’Estat Espanyol. Per això no ens entenem. No ens volen entendre i nosaltres dissimulem.
La Transició (diem-ne Transacció o Restauració ) no va ser cap pacte, com tampoc no ho va ser la Constitució del 1812 que ara volen vindicar, com digué Rajoy al seu discurs d’investidura, com a mostra de la unitat de la “Nació espanyola”. Per a ells: un país, una llengua, una cultura i una marca turística. Tot és u i etern. Com eternes són les armes.
Si algú es pensava que Fraga, amb la vinguda de la Monarquia parlamentària, va canviar la seva visió s’equivoca. Primer, va ser membre destacat d’un govern que aplicava la llei basada en l’ocupació militar, l’exili i el genoicidi cultural. Després, va usar la democràcia per seguir ocupant un lloc destactat en el poder de l’Estat. La seva visió no va canviar: quan estàvem en ple tràmit de l’Estatut de Catalunya impulsat per Margall ho va deixar ben clar: davant qualsevol dubte calia aplicar l’article VIIIè de la Constitució del 1978. És a dir, l’ocupació de Catalunya l’exècrcit per evitar que Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític i, si vol, la seva independència. La seva visió de l’Estat i de la violència no va canviar gens ni mica. No era demòcrata. No s’equivoquin. Ho va dir ben alt: “la calle es mia” (amb l’exèrcit al costat).

SACRIFICIS I CRISI

Estem d’acord en reduir els dèficits que arrosseguen les Administracions. Fins i tot acceptem redimensionar l’Estat del Benestar. Això si, els polítics hi haurien d’aportar alguna cosa. Els sindicalistes i els polítics, de dretes i d’esquerres (que avui per avui tos actuen amb al mateixa ineficàcia), resten astorats i somorts i no aporten res de positiu. Tot són excuses, retallades i demagògies. I ja ni ha prou!

Sempre s’ha dit que qualsevol crisi és una oportunitat per reflexionar sobre allò que s’ha fet a la babalà i corregir-ho. Per aprendre dels errors. Això, però, no ho veiem enlloc, ni tan sols entre els indignats que ara ja són uns desertats.

Penso que no cal ser gaire intel·ligent per saber agafar el toro per les banyes. Jo ho veig força clar. Certament, a mig termini cal fer un pacte fiscal que ens doni veritable sobirania. Abans, però, cal fer moltes altres coses a curt termini.

El primer que han de fer els polítics és agafar autoritat i lideratge i si no ho fan sols els hi hem d’obligar a través de la pressió popular.

Com? Primer, que demanin disculpes per tot el que han fet. Segon, tots aquells Ajuntaments arruïnats pel malbaratament de diners han de denunciar als qui els han portat a aquesta situació (siguin del color que siguin), els quals també han de ser inhabilitats per  a la política. Els capitostos de les Caixes d’Estalvi espoliades i mal gestionades han de ser portats als tribunals.

Més coses. Primer, cal redimensionar (retallar amb progressivitat) tots els sous dels polítics i càrrecs de confiança. Com pot ser que un polític o càrrec de confiança d’un Consell  Comarcal o un Alcalde o un Regidor municipals arribin a cobrar més (o similar) que un ministre? S’han de fer uns sous progressius. Estalviaríem molts diners. Segon, cal limitar els número de càrrecs de confiança. Tercer, s’han de fusionar Diputacions  i Consells Comarcals en vistes, a llarg termini, a la seva nova redimensió em Vegueries (que ha de ser una nova reestructuració deflacionista i sobiranista). Per tant, en l’àmbit d’aprimar sous de polítics i acòlits i costos d’administracions hi ha passos que es poden fer ràpid (però els polítics i els seus cortesans no volen perdre privilegis ni prevendes i no faran mai aquests canvis). Només en sous i despeses corrents estalviaríem una barbaritat.

Un altre pas és redimensionar, també a la baixa, els diners als Sindicats. Les aportacions públiques a uns sindicats que han estat callats i inoperants tots aquests anys de crisi. El seu finançament ha de venir dels seus afiliats, i a ells han de retre comptes i de representar millor si volen que tothom en sigui soci (l’Administració hauria de fer una aportació mínima).

També hem de reajustar els sistema de prestacions socials per atur. No pot ser que hi hagi aturats que cobrin més de mil euros i que no aportin res (molts es dediquen a viure i a jeure els anys de paga que els pertoquen en lloc de buscar feina). Qui cobri atur ha de fer serveis per unes hores (segons el que cobri) a la Comunitat, la resta ja les dedicarà a buscar feina. Així també farem més difícil l’economia en negre/submergida.

Sembla que si tots hi penséssim una mica, i sobretot si fóssim capaços d’obligar als polítics a fer coses a través de la pressió popular, ens en sortirem. Si no, només ens apujaran els impostos, abaixaran el sou i limitaran les prestacions.

A més, conjuntament amb la reestructuració de l’Administració ja dita, acompanyada per l’eliminació del Senat (tots ens hauríem d’haver negat a votar-hi en les darreres eleccions, però els indignats es dediquen a fer assemblees i més assemblees), cal incentivar l’educació i la producció, retallar la despesa militar (intocable pel senyor Rajoy)... En fi, treballar-hi de valent (o ho patirem encara més). Més deflació arreu i més rejoveniment dels polítics. Més idees i més projectes de futur. Més valentia per part de tothom.

PUJOLS I RABELAIS (i viceversa)

Si els francesos poden presumir de Rabelais, els catalans podem jugar la carta Pujols. Ambdós pensadors són dos humanistes humoristes; els agraden els àpats pantagruèlics i són intel·lectualment polièdrics. Són bromistes, però cal llegir-los amb serietat (sense convertir-los en tòtems transcendents però fugint de l’anècdota carrinclona). No són ídols però si icones de la cultura.

Tots dos ens avisen ben clarament de la millor manera de llegir-los. Pujols ho fa en el sonet que avantposa al pròleg que Joan Maragall va escriure per al seu primer i únic llibre de poesies. Rabelais ho fa amb el poema que encapçalà la seva obra magna: Gargantua i Pantagruel. Aquests, són dos poemes que diuen que per a ésser màximament humans, primer, hem d’aprendre a despullar-nos: desprendre’ns d’allò que és fútil. Aprendre a mirar allò que se suggereix i el que no es diu: que cal educar la mirada. Cal no quedar-se en la superfície de les coses i extreure suc d’allò que sembla que ja no en té. Per a entendre el que diuen, doncs, cal estar disposats a mirar més enllà del que trobem a primer cop d'ull (de l'anècdota i del sarcasme).

Per això refermen la tradició filosòfica que representa Sòcrates amb els seus: “conèix-te a tu mateix” i “només se que no se res”. I ho fan amb una rialla a la boca perquè davant la gravetat del que trobem en la realitat no podem ni morir de fàstic ni deprimir-nos. Amb ironia per no acabar com Sòcrates i com Ferrer i Guàrdia (afusellats per la ciutat).

Tots dos són humanistes i diuen amb gràcia allò que ens porta la desgràcia. La seva lluita és l’alliberament de l’ésser humà a través del coneixement. I saben que topen amb el poder establert i amb les oligarquies, els monopolis i els buròcrates. Per això dissimulen.

Pujols i Rabelais lluiten contra la superstició en la distancia. Francesc Pujols i Gregorio Marañón lluiten contra ella en la mateixa època (en paral·lel). Per a Marañón tota la història del progrés humà es pot reduir a la lluita de la ciència contra la superstició i per a Pujols la religió ve darrera la ciència (no constreny la moral sinó que dóna ales a la imaginació).

Una altra coincidència: Rabelais i Pujols posseeixen vinyes i viuen d’elles i envoltats d'elles. La cultura del vi els amara de cap a peus. I el vi és la beguda que embriaga i que fa possible noves maneres de mirar la realitat i de comprendre-la. La beguda que ens obliga al diàleg i que es vincula, primer, amb una necessitat ferma de conèixer la natura i els seus cicles per, després, produir un bon vi i gaudir i compartir els plaers del viure. Primer, saber rigorós i, després, plaer màxim, imaginació i alegria.

La societat necessita més humanisme. És a dir, més sociabilitat i més solidaritat. Més intensitat de coneixement i més tolerància. Aquesta és la crida que comparteixen Pujols i Rebelais. Més art i menys comerç. Més diàleg i menys creences...

El ja imminent 2012, se celebraran els 50 anys de la mort de Francesc Pujols, desitjaríem que algú fes honor a aquests principis que acabem d’esmentar. Penso que fa falta.

LLETRES I VINS

La subjectivitat humana consta de cervell, de ment i de consciència. Som éssers bioculturals. És a  dir, que ens despleguem des del material fins a l’ideal. Abracem un mode de vida en què hi coparticipen la física i la cultura. Aquesta manera específica d’ésser i la nostra constitució ens fa mirar i comprendre la realitat d’una manera determinada i també que ens aporta una visió de qui som i de com som. Aquests dos fets són ben clars quan l’analitzem des de la seva relació amb el món del vi. Tenim unes característiques que «delimiten» la nostra manera d’ésser i de conèixer.

D’aquest mode d’ésser en surt un horitzó de sentit que es plasma en les paraules i els conceptes que ens envolten, ens travessen i ens permeten l’afirmació i la creació de la nostra vida. Les paraules, les idees, les experiències i els humans coevolucionen.

És per aquest motiu que la noció d’ebrietat és cabdal  i central en la civilització humana. Essent, aquest, un concepte ben relacionat amb el vi. I el vi mateix, en la seva arrel etimològica, també el trobem estretament vinculat amb el nostre mode d’ésser. Com? Vegem-ho.

L’origen llatí del mot «vi» és «vis», el qual vol dir «força vital» i per aconseguir aquesta força cal obrir-se a l’ebrietat. L’ebri és el mediador. L’ebrietat obre l’individu a nous estats de consciència i fa flexibles els seus pensaments i les seves paraules per tal que aquestes siguin creadores. Aquesta és la idea clàssica. Per tant, la força vital del vi té una doble via: (1) l’alteració de la pròpia consciència (obrint-nos cap a nosaltres mateixos i cap a la sociabilitat) i  (2) a través de la seva mediació en la nostra relació amb la vinya (amb el consegüent coneixement dels cicles de la natura, de la planta, del seu aprofitament...). I ambdues vies es vinculen amb l’ebrietat.

L’ebrietat és, per tant, una via d’experimentació i de coneixement. No és pas casual que els termes «sabor» i «saber» tinguin la mateixa arrel etimològica: «sapere». És a dir, de recerca i d’implantació de la sapiència des de l’experimentació i des de la possibilitat de crear mediacions entre la realitat (la natura) i nosaltres (els humans).

També en el món àrab hi havia aquesta visió que hem heretat. La paraula «alcohol» ho resumeix ben clarament. «Al-kohol» és un terme compost que vol dir: «allò-subtil». Un concepte que es feia servir, ja a l’antic Egipte, per a definir qualsevol «element refinat fins a la seva essència». És a dir, destil·lat per extreure’n totes les seves qualitats: per parlar de productes que han nascut d’un exhaustiu procés de destil·lació: l’alcohol de vi i els perfums. Pensem, també, en la destil·lació del raïm i d’altres fruites amb finalitats medicinals i dels minerals i les terres per a obtenir pols per al maquillatge.

Per tant tenim: que tant el concepte d’ebrietat com el de sabor apareixen estretament vinculats a la intel·ligència humana: al desplegament de les nostres capacitats cognitives. A un desplegament que comença en els sentits i culmina en la consciència (individual i col·lectiva) passant per cervell i per la ment.

             El que fa la subjectivitat humana és destil·lar. Des dels sentits fins a la consciència passant pel cervell i per la ment. Destil·lar, també, l’experiència i l’experimentació a través de la paraula i, sobretot en el cas del vi, de la paraula compartida. Destil·lar, per aconseguir major saviesa i desplegar la intel·ligència. Per afirmar la vida.

            El món del vi és, tant en el treball a la terra com en la producció de vins, paradigmàtic en tot el que acabem de dir. Ho és perquè parteix del més concret al més general, perquè relliga la natura i la cultura, perquè aporta tota una visió del món en què vivim. També, perquè travessa de dalt a baix tota la subjectivitat, des del més biològic fins al més cultural i de l’individual al social.

El vi comença amb una observació atenta de la vinya i amb una agricultura ben desenvolupada. Després, arriba el vi i, amb ell, arriba el tast. Un tast que permet acotar el fruit del treball al camp i aconseguir, sempre, uns estàndards de qualitat i uns productes similars (amb identitat) tot i que el clima cada any canvia i que cada collita és única i irrepetible.

Allò que comença en la vinya rebrosta en el vi. Per això, fem diversos tipus de tast: un tast horitzontal (en què hom compara vins d’una mateixa anyada), un tast vertical (que és el que fem per comparar diferents anyades d’un mateix vi), un tast químic (que és el dels enòlegs i els professionals del sector cercant els elements minerals i químics d’un vi) i un tast hedonista, el qual se centra el l’experiència dels plaers del vi (en les sensacions que aporta el vi).

Aquests tastos pateixen dels sentits: de la descoberta dels vins a partir del aromes bàsics (dolç, salat, àcid i amarg), de la seva temperatura, de la seva estringència i sumptuositat... Això és el primer que aporta el tast en boca i el contacte del vi amb les mucoses. Allò que prové de l’experiència del gust, del tacte i de les olors del vi, la qual ve acompanyada del que ens aporta la vista: de l’anàlisi dels colors del vi, el qual ens dóna pistes sobre la seva evolució (de la seva bellesa i de la seva vellesa). Un exemple: un vi negre jove tindrà uns colors morats (i una barreja de taronges i blaus), si ha passat per la bóta tindrà uns tons de cirera (pel seu envelliment) i si és un vi més vell (amb més evolució) el seu roig serà un roig-teula.

A partir de les diferents modalitats de tast fem una anàlisi de les qualitats organolèptiques del vi a través dels sentits, però amb això no n’hi ha prou. Cal fer-ne una anàlisi que estigui acotat i projectat per les paraules, les quals també permeten el diàleg entre els diferents tastadors (el diàleg per aprendre més i la socialització del que hem après.). la paraula acota i dóna ales a l’experiència del tast.

La paraula és mediadora i és anàlisi: aporta al món del vi una nova destil·lació que ja és cultural i que treballa  a través de la ment i de la consciència. Una destil·lació individual i col·lectiva. És coneixement i és creació. Una tercera destil·lació que s’afegeix a les que prèviament han fet els treballs tècnics (a la vinya i al celler) i l’experiència a través dels sentits. I quan tenim clar això retornem al lligam que abans hem presentat només des de la perspectiva de l’etimologia entre els conceptes de «sabor» i de «saber» perquè redescobrim que «tenir intel·ligència» es correspon amb «tenir bon gust». I també és quan comprenem aquesta triple destil·lació humana del vi quan agafa nova volada el concepte àrab d’«alcohol» com a «descoberta de la subtilitat» de la realitat i de les experiències humanes.

Cada llengua aporta una nova visió del vi, i aquesta és una mirada que s’interioritza i que es comparteix al mateix temps. Una perspectiva que li dóna força, vigència i pluralitat. Una conceptuació que és històrica i cultural.

Cada llengua, per exemple, parla dels vins posant l’accent en aspectes ben diferents: els americans destaquen els relacions entre la qualitat del producte i el seu prou, els anglesos se centren en l’anàlisi dels aromes, els francesos usen molt de vocabulari per a parlar de les sensacions...

Cada llengua és una mirada i cada metàfora tot un món. Un valor que s’afegeix al vi perquè cap llengua fa mera descripció del vi: hi aporta un nou plus de subtilitat. La paraula troba i retroba un vi. És poesia, és seducció i suggerència: nodreix la memòria i li dóna nous índexs. Afegeix un grau al plaer i al saber. Fa patent la sapiència que acompanya al món del vi o, en termes més actuals, l’enosofia.

DUBTES

En menys d’una setmana és la segona vegada que veig la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. Ha estat, amb la sèrie Skins, un bon descobriment. Són expressió dramatitzada de la vida humana. Dic dramatitzada en el sentit estricte del terme: posta en escena dels problemes per mostrar les tensions de la vida. La música d’Anthony hi encaixa perfectament: és melangia lírica. Hi encaixa perquè és expressió del silenci (pel seu to encaixa amb Coixet i per la seva estètica amb Skins). És a dir, perquè totes tres formes de parlar de la vida mostren que rere el que es diu hi batega alguna cosa més. No són autoreferents. El que expliquen no s’acaba amb el que diuen. Tot el contrari. Diuen poc i obliguen a  mirar enllà. Un enllà que és endins. És a dir, un conèixer que és reconèixer i conèixer-se i reconèixer-se. No soc un simple joc de paraules per distreure’s una estona. 

Sobta trobar aquestes tres obres d’art en un present com el nostre. Ancorat a la paraula morta, al so excessiu, al silenci buit. En la idolatria de la mort. (No és estrany que el 70% de els malalties laborals sigui o bé depressions o bé angoixes).

Ho va dir Plató en enfrontar-se als sofistes. No volem ídols ni idolatries i doctrines dogmàtiques. Volem icones: icones de la realitat que poblin la nostra memòria. Icones que ens facin ensumar que allò que mostren és una part petita de tot el que ens volen ensenyar i que ens envolta (si les contemplem amb atenció i si en gaudim). Si hi dediquem un temps en silenci. És a dir, que moguin el pensament i li donin flexibilitat.

Les paraules i l’art han de ser un pont cap a la realitat i cap a nosaltres. No són un mur, tot i que avui les usem així per lluitar i no dialogar, per protegir-nos del que no volem pensar, per fer veure que sabem moltes coses... Les paraules i l’art han de ser icones i no pas ídols perquè no cerquen la saviesa sinó el dubte. El dubte que ens humanitza perquè dóna un sentit i una dimensió humanes a la realitat sencera.

OLOR DE VI

Els humans som mamífers. L’olfacte és el nostre gran sentit, tot  i que pel fet d’ésser bípedes i bioculturals la vista és considerada el nostre sentit més important. Les olors i els colors són importantíssims en el tast del vi. Inciten a beure i donen informació de primera mà. Olors i colors que a través del vi ens porten a la ment un territori: En paraules de Mauricio Wiesenthal:

«Els vins s’assemblen sempre a les terres on es conreen. El Chabilis és esquerp i tancat com la vila on naix. El Xerès és sec, fi i aristocràtic com un andalús educat a Harrow. I el Penedès és un vi obert i comunicatiu, harmoniós i viu, ben estructurat i clàssic.»

Per gaudir bé d’aquests colors i d’aquestes olors cal fer-ho en les copes adequades. Cada vi té la seva copa i cada copa fa la seva funció a l’hora d’explotar les característiques de cada vi. Gaudir dels seus colors o flairar les olors és un exercici de silenciosa calma. Un exercici d’aprenentatge i de memòria. Gràcies als tastos de vins jo he après a recordar les antigues olors que de petit havia assumit inconscientment: la de la humitat d’un celler de pagès, la de l’estable del matxo i les olors humides del sotabosc. Totes elles les redescobreixo en alguns vins. I en conec de noves. I tot plegat em plau i m’obliga a esforçar-me en el record i en el coneixement.

De la meva infantesa recordo dues grans olors. La primera és la de xocolata de la fàbrica de bombons que hi havia a mig minut de casa. La segona és la de la verema i de la brisa que omplia els carrers de Vilafranca (i també la dels pobles dels meus avis) al setembre. Avui, ambdues han desaparegut de la nostra cuitat. En elles, però, hi ressonen les paraules que Pere Garses va escriure des del seu exili l’any 1987:

«la vida sedimenta i enriqueix els records de la infantesa i de l’adolescència, i els atorga un significat, potser inadvertit en els primeres edats, però que pren força i consciència quan ens fem grans. És magnífica i pren volada, la visió del paisatge, dels colors del camp, dels poblats i de les masies, de les pedres, de l’herba, dels conreus, dels arbres, i s’enyora la gent i els costums que han format el pòsit dels sentiments i les idees.»

            Els sentits són a la base del nostre viure i del nostre coneixement. I a través de la memòria recorren en diagonal tota l’amplitud vital que va des del cos fins a la consciència i la sobreconsciència.

En la nostra memòria hi ha unes olors (olorem les 24 hores del dia). Són aquelles que conformen el nostre entorn i allò que hi passa. Al seu torn, el 75% de les emocions estan influenciades per  determinades olors i, si ja els posem en relació al vi i al brandi, veurem que hi ha olors que estimulen i altres que relaxen. Pensin, també, que hi ha olors que inviten a beure.

Mirin si són importants, les olors, que en algunes empreses aromatitzen els oficines per fer augmentar la productivitat i que l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) va encarregar una olor corporativa per fer-la arribar als veïns (i l’equip de Sandra Iruela va apostar per l’olor de la fusta, el cep i les xemeneies enceses. Per un perfum amb caliu que recorda l’hivern).

A través del tast del vi, enfortim el lligam entre les olors i les imatges. Aprenem de la importància de la memòria i del record. Gaudim dels sentits. Restaurem la importància del sentit de l’olfacte, que és el sentit més potent que tenim els humans. El plaer dels sentits bressola el plaer del beure i, aquest, el de la sociabilitat. Ho diu ben clar Jesús Tusón:

«Ens permetem parlar de els qualitats humanes com si fossin sensacions de l’olfacte, de la vista, de l’oïda, de la pell i del gust. I és d’aquesta manera que els humans ens entenem pels sentits.»

            D’una persona en podem dir que és dolça o brillant (com un bon vi), el seu caràcter el podem caracteritzar com a suau, aspre o insípid... En parlem fent referència a colors  i a olors que no són simples constatacions objectives. Que són experiències amb càrrega emotiva i de valor.

            Com diu Rodolf Llornes, els catalans pensem amb els sentits. L’amor no mor de gana sinó d’empatx i hi ha abraçades ofeguen. «Als catalans, aferrats als cinc sentits i arrapats a les coses corporals, ens ve costa amunt pensar l’esperit sense cos, el perfil sense figura, i les formes sense matèria», escriu l’any 1968 a Com han estat i com som els catalans. Pensem amb els sentits i els nostres estats d’ànim els compartim en relació a sensacions. Per a nosaltres, «meditar» és «barrinar», «escollir» és «garbellar», de la decisió de fer alguna cosa en diem «fer un cop de cap» i convèncer a algú d’alguna cosa és «ficar-se’l a la butxaca». Som tastaolletes i l’agricultura és ben present en la forma de parlar: de fer bondat en diem «llaurar dret» i preparar-se el «lligar-se els espardenyes».  Com ens recorda Llorens: «Amb els sentits ben oberts mirem enfora i fugim d ela intimitat confusa. Les coses han de ser concretes i tenir substància  i colorit.»

El plaer és la clau de volta que incita als sentits a obrir-se al món. Després ve  la tasca de codificació. El món n’és ple de codis: un codi de barres, una partitura, una fórmula química o una fórmula matemàtica en són clars exemples. I la tasca de codificació implica l’atenció i l’aprenentatge. Copsar què ens diu un vi i com ens ho diu.

El vi parla a través dels sentits i ens parla amb un llenguatge particular. Un llenguatge que, certament, codifiquem amb metàfores i que compartim però, també, un llenguatge que és percepció: percepció de textures, de sabors... Passa el mateix quan estem amb una persona. Aquesta ens parla amb paraules però també amb el gest, amb la mirada, amb la tensió –o no – que hi ha a l’atmosfera... Des del primer so que produeix el tap quan obrim una ampolla de vi o de cava fins a les olors que ens transmet, el seu color, el seu pas per la boca, el reregust que ens deixa... Tot és un llenguatge que ens parla d’unes maneres de fer, d’un paisatge... Així mateix, si el maridem amb el menjar el vi descobreix nous gustos, nous contrastos i nous palers. En sobre al món i desperta la nostra voluntat de joc.

TEMPS DE CRISI / CRISI DE TEMPS

Per als clàssics, el Déu Cronos era la divinitat que es menjava les seves criatures. Es a dir, el temps acaba per destruir allò que ha creat. En  Shakespeare hi trobem la mateixa idea i les ciències actuals diuen (i ho venen com una gran novetat) que el coneixement ens ensenya que els humans no som res.

Tots sabem, encara que no ho vulguem reconèixer, que la veritable finalitat de la vida és la mort. La mort és la darrera i veritable conseqüència de la vida. La seva única conseqüència real i innegable. També la fi del nostre univers  i el de la vida mateixa. Fins  i tot sabent que l’univers s’expandeix, aquesta, és una conclusió que no ens amaga la realitat. La finalitat de la vida és la mort. No cal ser pessimistes, però tampoc no podem viure d’especulacions que inflen fins a rebentar tot el que toquen. Cal tocar de peus a terra per viure amb la màxima plenitud cada dia (i per deixar un món millor).

Quan no assumim aquesta realitat som vanitosos i som especuladors. Vivim angoixats i estressats perquè vivim abocats al demà (al nostre presumible i meravellós futur): a un demà que ni hem vist ni coneixem ni podem preveure (qui ens diu que no morirem en uns pocs segons?).

L’especulació porta a la crisi i la crisi porta a la pobresa i a la mort. I no només a la mort econòmica sinó, també, a la mort de les idees i del pensament, d’allò que ens fa humans (a  la convivència, a la sociabilitat i al benestar). Per tant, l’especulació és la vanitat que mata tot el que toca. Aquesta és la nostra crisi. I ningú no assumeix, ni l’obliguem a fer-ho,  responsabilitats. I aquesta seria la lluita dels autodenominats indignats (exigir responsabilitats i canvis de fons) si no volen acabar morint per inanició i per pura especulació sobre el seu valor i la seva importància.

Cal posar en valor la deflació, en el pensament, en l’acció i en l’economia. Deflació no vol dir feblesa. Ans el contrari, vol dir fermesa i concreció. Vol dir: no centrar-nos en el més gran i inabastable per influir, revolucionàriament, en el concret. Aquest és el repte. La resta són fogueres de pura vanitat (perdre el temps  i matar el temps).